Encara em costa de creure que estiga escrivint el meu últim article per a Diari La Veu. Encara em costa de creure que, d’ací quatre dies, aquesta capçalera no tornarà a actualitzar-se. Encara em costa de creure perquè fa set anys que hi he col·laborat cada setmana, llevat d’alguna curta temporada per causes de força major. Encara em costa de creure-ho perquè he viscut totes les etapes de la publicació des que només era un projecte engrescador en el cap de Moisès Vizcaino, el promotor i editor. Un projecte en el qual ell estava convençut que calia implicar-se fins al moll de l’os -i no ho dic en sentit figurat-. Al País Valencià, necessitem mitjans de comunicació en la nostra llengua i amb una mirada pròpia. Uns mitjans de comunicació sòlids, potents i duradors. L’aparició, l’1 de gener del 2013, va tindre lloc en un escenari difícil tant des del punt de vista polític com econòmic. La primera època, amb Xavi Pérez com a director, un període en què es va haver de bregar molt per superar tota mena de problemes, va ser possible gràcies a l’esforç i la tenacitat de l’equip que hi treballava aleshores. La segona etapa, amb Salva Almenar al capdavant d’un nou grup de periodistes i filòlogues, va rellançar, professionalitzar i consolidar el digital. Això pensàvem, si més no, tot i que el nombre d’agermanats no creixia al ritme que hauria sigut desitjable i els recursos imprescindibles per a la viabilitat del periòdic no arribaven. Malgrat les males perspectives, he mantingut l’esperança fins al darrer moment, confiant que la situació es podria capgirar. Dissortadament, no ha estat així. Encara em costa de creure-ho.
