La sort d’haver passat vesprades del dissabte i el diumenge jugant al Tetris durant l’adolescència és que aconsegueixes encabir en el cotxe totes les maletes, paquets, capses i família d’una manera ordenada. A diferència d’altres vegades, tenim un bon marge de temps per arribar a Civitavecchia i potser no haurem de patir tant si trobem embussos al Grande Raccordo Anulare de Roma. Des que va nàixer Jan que tinc col·locat el retrovisor de manera que apunte directament cap a la seua cadireta, sempre tement que un dia m’oblide de deixar-lo a l’escoleta, abandonar-lo dins del cotxe, al carrer, mentre faig classes…
Els ulls de Jan em miren quan el mire, cride Blondie, que es remou en la seua gàbia; bitllets, documentació, la bicicleta ben ferma a les barres del sostre. Emprenem el camí cap a Cassino, on agafarem l’autopista en direcció a Roma. Els primers minuts del viatge els farem callats, com sempre; després, Jan ens demanarà històries o ens farà preguntes sobre tot allò que veurà a través de la finestreta, fins que es faça de nit.
Una hora i mitja més tard, si fa no fa, som presoners del Grande Raccordo Anulare, el cinturó que envolta Roma. La lluita eterna per aconseguir l’espai de davant a l’hora d’enfilar una eixida, les motos que t’adelanten per la dreta i per l’esquerra, la mirada que balla entre els retrovisors i el davant. Arribem a l’eixida 30, la por d’entrar per on no toca i, de reüll, veig l’eixida Magliana.
El que som, quan diuen que es contrueix? Als set anys? Als nou? Hem deixat fa poc l’eixida que va a Fiumicino, ara no tenim pèrdua fins a Civitavecchia. Allà, lluny, a la nostra esquerra, Ostia. Pense en l’assassinat de Pasolini, l’any que vaig nàixer. Cal que els pares bastim una infància feliç als nostres fills, com a mínim els cincs primers anys de vida. Pense en els meus primers anys de vida: de la mort d’un dictador a Itàlia que guanyava el mundial de futbol, com era de clara la llum dels estius, els parcs, l’heroïna… Mentrestant, ací, l’assassinat de Pasolini, Lotta Continua, els NAR, la banda de la Magliana, l’atemptat a l’estació de Bolonya, l’assassinat de Valerio Verbano.
Ben present la imatge de la mare de Valerio Verbano que relata com van entrar tres homes en sa casa, que van lligar el seu home i ella, que esperaven que arribara el fill, la pistola amb el silenciador, ella que desitjava que el fill tinguera un accident amb la moto, que pregava perquè el fill no arribara mai a casa. Però el fill hi va arribar. La mare que sent uns colps, el tret, la fugida, els veïns que arriben i els alliberen, el fill que anava morint-se, estirat al sofà. Els assassins, fantasmes.
La imatge de Valerio Verbano, amunt i avall amb la càmera de fotos, prenent notes, un dossier de centenars de pàgines que desapareixerà misteriosament… Falten pocs quilòmetres per arribar al port de Civitavecchia, al segon peatge veig que Jan s’ha adormit. Allargue la mà, que s’entrellaça amb la mà d’Emanuela.
