VALÈNCIA. Si alguna cosa fa gran la pilota és la seua tendència a la improvisació. La seua capacitat per a ser imprevisible. Per a sorprendre. Per a trencar tots els esquemes, tots els pronòstics. I això passa quan menys ha de passar. De sobte, la pilota trenca en l’escala i fa quinze, o rebota en un lloc impossible i cau, o fa un estrany en botar sobre una llosa i decideix el joc. De sobte, la pilota es transforma en la capritxosa guionista que escriu el relat d’una partida i, en alguns casos, la història d’una vida. Com la de ‘Genovés II’.
El passat divendres a Vila-real, la pilota va fer aparéixer la seua variant poètica. El trinquet, de gom a gom, va presenciar una d’eixes partides que tarden a oblidar-se. ‘Genovés II’ va guanyar a José Salvador, una de les grans promeses del futur –si no és ja una realitat– de l’escala i corda, i d’aquesta manera es va classificar per a la seua sisena final del Campionat Individual Bankia Trofeu President de la Generalitat de la modalitat. El popular mà a mà. El tan anhelat i preuat títol que atorga al campió la condició de número u al llarg de tota la temporada. La faixa roja. La corona. Però, a més d’una semifinal per al record, el trinquet de Vila-real va presenciar l’abraçada més emotiva de la pilota valenciana. Paco Cabanes i José Cabanes, pare i fill, mite i figura, es fusionaven celebrant una de les gestes més inesperades, més inexplicables, més autèntiques de l’esport dels valencians. Una gesta, tanmateix, incompleta encara.
José Cabanes Corcera va acceptar amb valentia el repte de ser “Genovés II” quan només tenia 16 anys. Era 1998 i ningú, ni ell, imaginava el que estava per vindre. Malgrat tot, prompte va haver d’assimilar que el trinquet l’assenyalara i el reconeguera com “el fill de Paco”. Perquè Paco és Paco i només hi haurà un, i les comparacions sempre seran odioses. Però, aquell jove rest, desacomplexat, amb una qualitat exquisida i una forta pegada, va explotar abans que l’inabastable alçada del llistó del primer Genovés el desmotivara.
El 2004, i amb només 22 anys, ‘Genovés II’ va jugar la seua primera gran final Individual al trinquet de Pelayo. Va ser davant Álvaro Navarro, de Faura, aquell pilotari esquerrà que ja va enfrontar-se a Paco Genovés el 1995, en la que es va batejar com la partida del segle. Tot apuntava que el destí, o la imprevisible pilota, tenia preparat per a José Cabanes una dolça victòria, el triomf del fill que supera el pare. Sobretot quan, després d'”oferir tot un recital de pilota, el marcador assenyalava un 55-15 a favor de ‘Genovés II’. Per a ser campió només necessitava fer un joc més. Només un. Tanmateix, el final de la història ja és coneguda. Álvaro va remuntar aquella final, joc a joc, davant la incredulitat de tots els espectadors, fins a apoderar-se del títol. El comentari entre el públic era generalitzat: “‘Genovés II’ té molts anys per davant”. Això sí, José va estar tres dies sense eixir de casa paint un dels colps més dolorosos que ha rebut com a esportista.
José, però, es va refer. No tenia una altra opció. I, d’aquesta manera, el 2005, només un any després, Álvaro i’ Genovés II’ tornaven a protagonitzar la final del mà a mà a la catedral. L’expectació abans d’aquella possible revenja va ser màxima, com la tensió que es respirava durant els intercanvis de pilotades. Tanmateix, el resultat final va ser el mateix: Álvaro es tornava a imposar. Una altra oportunitat perduda. “En tindrà més”, deien.
‘Genovés II’ va tornar a disputar una final del mà a mà dos anys després, el 2007. Aquesta vegada va ser a Sagunt, però no res va canviar. Álvaro, de nou, va mostrar-se superior i va aconseguir la copa de campió gràcies a un resultat exagerat: 60-25. El mateix va ocórrer el 2008. Al mateix trinquet, Álvaro es va emportar el seu enèsim títol en véncer ‘Genovés II’ amb un 60-45.
Per al rest de la Costera encara quedaven molts anys de pilota per jugar i cada final perduda, cada derrota contra Álvaro, el feia créixer i madurar. Un procés amarg però que el va consolidar, en les partides del dia a dia i en els campionats per equips, com un dels millors –si no el millor– jugadors de la nòmina de professionals. El “fill de Paco” no havia guanyat cap Individual, però s’havia guanyat el respecte i era, de totes totes, ‘Genovés II’.
Ara bé, la gota va estar a punt de vessar el got el 18 d’octubre del 2009. ‘Genovés II’ va estar prop de dir adéu a la pilota després de la seua cinquena derrota consecutiva davant Álvaro. Aquell diumenge, també a Sagunt, el de Faura va tornar a imposar la seua llei (60-50) i va acabar per enfonsar un José Cabanes que va acabar plorant desconsolat als vestidors. La pilota, el destí, o qui fora havien decidit negar-li a un dels grans jugadors de la història del trinquet, el fill d’un dels mites més grans, la possibilitat de ser el número u, de ser campió, malgrat que durant la resta de l’any i de la temporada fora el rival a batre en totes les competicions.
Ningú ho sabia aleshores, però aquelles llàgrimes en les entranyes del trinquet de Sagunt van acompanyar els últims moments de ‘Genovés II’ en una final del mà a mà. Perquè el que va vindre després va ser una sèrie de lesions, o d’accidents, que van allunyar, cada vegada més, José del títol Individual.
