OLIVA. Entre tarongers i enmig d’un paratge de vistes privilegiades s’amaga la casa de l’Elca, a Oliva, un racó literari al bell mig de l’horta saforenca. Allà resideix la paraula viva de Francisco Brines, l’incansable poeta valencià que, tot i les tares de l’edat, conserva intactes l’humor i el do de la paraula. Aquest dilluns la que és la seua casa actual al camp d’Oliva ha acollit un acte gens habitual: el president de la Generalitat, Ximo Puig, li ha fet entrega de l’Alta Distinció del 9 d’Octubre, que el poeta no va poder arreplegar en el seu moment per motius de força major.
L’acte, emotiu i senzill, ha transcorregut entre amics i membres de la Fundació Francisco Brines, la que ara s’encarregarà de difondre la tasca literària del poeta. Allí també han participat l’alcalde de la ciutat, David González; el president de les Corts Valencianes, Enric Morera; la consellera de Transparència, Rosa Pérez Garijo, i la directora general de Cultura i Patrimoni, Carmen Amoraga.
El reconegut poeta ha celebrat aquesta distinció: “El premi és essència de l’escrit, i allò escrit, al cap i a la fi, és la meua vida”. Brines va nàixer el 1932 i es va dedicar en cos i ànima a la que ja des de jove era la seua vocació. Un art que, tot i poc comprés per certs sectors, va comptar amb el suport de la seua família i, especialment, del seu pare, un “home d’acció”. D’ell conserva una lliçó de valor incalculable: ell va respectar la vocació del seu fill, tot i que era “un món invisible als ulls de molts (…), un món que desconeixia i no tenia per què estimar”. I d’això va extraure el poeta una gran convicció: “Respectar els altres en allò que ells poden ser i poden morir sent”.
El president de la Generalitat, Ximo Puig, ha destacat, en l’acte de lliurament, que el poeta va ser qui va ensenyar que la vida és “un parèntesi entre dos no-res” –parafrasejant a Benedetti– i que la poesia ha tret l’ésser humà de “la caverna més efímera”. Puig ha definit Brines com un “artesà de la paraula viva” i un “filòsof del pas del temps” que ha definit l’afecte i la nostàlgia amb la “lleu exageració” que és la poesia.
L’alcalde d’Oliva, David González, també agraeix al poeta que haja obert les portes del que s’ha convertit en el seu refugi d’una “soledat buscada” i que ara forme part del llegat de la ciutat amb la recentment creada Fundació Francisco Brines.
Per a Brines, la poesia és una forma de vida, tot i els temps accelerats actuals que no ofereixen treves per a la lectura pausada. I la paraula de Brines té molt a veure amb la seua infantesa i les seues arrels a Oliva, al cor de la Safor. Allà va ser crescut i allà s’ha plasmat l’essència de la seua experiència vital, en poemaris com ara El otoño de las rosas o La última costa.
I després de passar èpoques a València, Salamanca, Madrid, Marsella i, fins i tot, Cambridge, ara ja fa més d’una dècada que passa el seu retir literari en la que va ser la seua terra natal. Ara acumula més de seixanta anys de trajectòria amb una obra poètica nostàlgica, de to intimista i de reflexions precises. I és l’Elca el paisatge triat per a fer-ho, un palauet que data de finals del segle XVIII que s’ha convertit en un petit museu: cada racó amaga un quadre, una escultura, una relíquia amb un valor artístic únic. Però el vertader amagatall literari s’amaga en les plantes superiors de la casa, una biblioteca amb exemplars que es conserven des de tres generacions enrere.
Ara aquest paratge i Oliva s’han convertit en el locus amoenus de Brines, la llavor d’on va nàixer la seua poesia i on ara descansa. No per cap raó concreta, explica el poeta, sinó perquè va ser ací on va nàixer, va viure les seues primeres experiències i va aprendre el significat de l’afecte. “És el lloc del naixement, el miracle de l’amor”, ha narrat Brines. “Ací vaig viure per primera vegada”. Tal com es reprodueix en les seues obres, el discurs de Brines en l’acte de lliurament també ha deixat lloc a la reflexió sobre el pas del temps: “Nosaltres vivim ací perquè altres han mort i hem de morir perquè altres visquen”.
Però davant vida i mort, pau i guerra, alegria i tristesa, Brines ha recordat el que ha sigut el seu motiu vital, i elogia que hui dia encara perdure la vocació poètica: “No deixa de ser extraordinària la necessitat d’escriure poesia i de plasmar la vida en paraules: entendre un mateix i entendre els que un s’esforça per comprendre”.
