Per preservar els drets civils, els partits polítics representats en les institucions, conseqüentment els diputats i diputades triades pels ciutadans, tenen l’obligació de forjar i fer servir lleis, normes i reglaments, perquè els drets civils reconeguts a la ciutadania siguen usats i consolidats, particularment el de les llengües, el qual és el tema que m’ocupa. A la Constitució Espanyola resa sobre elles: “El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat, tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret a usar-la, les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes, d’acord amb els seus Estatuts”. Endemés es rebla: “La riquesa de les distintes modalitats lingüístiques d’Espanya, és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”.
Lògicament, l’assumpte per a un servidor, com se sol dir, resta més clar que un ull de peix: Per usar el resident el seu dret lingüístic en el seu territori, doncs hi ha diverses llengües espanyoles reconegudes, el funcionari haurà d’estar capacitat en la llengua segons el territori en el qual hi haja cooficial. Òbviament és el cas nostre. Però, el que tot plegat sembla una obvietat, no ho és, perquè funcionariat, no tot és apte perquè pugues acomplir el dret civil ciutadà. Si ho està, potser no vullga, perquè no se sent obligat, ja que al País no hi ha una llei que palesament ho contemple, d’eixa manera els partits polítics que ens representen, i bona part del funcionariat, tots plegats no haurien d’oblidar-ho, servidors públics, entrebanquen per acció, omissió o interessos diversos, el nostre dret amb fal·làcies que, en alguns casos, freguen la fellonia vers el poble al qual serveixen.
De la fellonia, cal recordar, el diccionari de l’AVL hi recull dues accepcions conseqüents. D’una banda: Ira, indignació. D’altra: Falta de lleialtat. Traïció. Em permet fer una tirallonga de sinònims de fellonia doncs la segona em sembla molt forta, a la fi que hom destrie aquell que li vinga de gust: Mentida, engany, insidia, error, ficció, artifici, frau, impostura, maquiavel·lisme. Siga quin siga el resultat de la triada, tots els quals llevat d'”error”, en menor o major grau, por la seua gravetat, duu a la ira, a la indignació.
Particularment un servidor, en un llampec de forta arrel pietosa, usarà “error”; no obstant això, em permet consignar que, al subjecte deslleial que, per la seua acció o l’omissió, conculcara un dret, el castigaria no només políticament deixant-lo de costat en les següents eleccions, sinó que, acusat de traïdoria, posem per cas, el faria comparéixer davant de la justícia, per un delicte contra un dret civil fonamental, reconegut estatuàriament, constitucionalment, i universalment adquirit, en favor no només de manera individual, sinó col·lectiva.
Tots aquests paràgrafs previs són, no tan sols per tal de carregar-me de raons, sinó per apaivagar-me i desenutjar-me de la resposta que em trau de les caselles, d’un tal senyor Jorge Bellver del PPCV, a una pregunta del digital “Valencia Extra”, sobre si el valencià hauria de ser un mèrit i no un requisit alhora t’atendrem un funcionari en la llengua pròpia del País, perquè considere atempta contra el meu dret sobirà de ser atés eficaçment en ella, no fer-ho
El senyor Bellver per justificar que hauria de ser un mèrit i no una obligació el coneixement de la llengua pròpia, argumenta únicament que, a diferència de Galícia, on governen gavines de la seua molada i, els funcionaris acrediten per llei la seua coneixença reblant: “Enllà hi ha una realitat distinta des del punt de vista nacionalista, de la mobilització independentista, diferent del d’ací, perquè ací, Compromís i Podemos, tristament també el PSPC, tenen molt a veure amb allò que va passar a Catalunya fa trenta anys, ja que s’adoctrina als mitjans de comunicació, donant-los els valencians l’esquena en la baixa audiència. S’adoctrina als col•legis amb l’educació, en la mesura que la inspecció no actua directament, segons diu conéixer per les denúncies de pares i mares, els quals els fan veure que no havia d’ocórrer”. Per la qual causa assegura,”no ve al cas, si són pocs casos o molts. Una Inspecció Nacional centralitzada, per tal de recuperar competències, hauria d’intervenir controlant-ho, acaba l’ínclit remarcant”.
Reconec al senyor Bellver haver dit la veritat fins ara enfosquida, però albirada a la seua molada, tan clara i rasa no els l’havia oït dir mai. S’agraeix. No obstant ho considere un “error” com he dit adés, doncs no reconeixent-li al poble valencià un dret civil, atorgat a altres territoris, governats per la seua cordada en el cas de Galícia, ho és. Ho recolza la senyora Bonig, demostrant que és una fal·làcia organitzada assegurant allò de “L’esquerra valenciana ha traslladat a València el problema de Catalunya”, quan paradoxalment, com acostumen, són les gavines i la FAES d’Aznarles que ho fan, per tal de fomentar i recalçar la divisió territorial, la de la llengua, cregudes del seu poder, d’estar en possessió de la veritat, quan és una manipulació per enganyar xiquets. En una organització política “normal”, el senyor Bellver potser fos cridat a l’ordre, però, són tan segurs del seu poder de manipulació que, potser no ho fan, doncs com deia l’escriptor i filòsof alemany del segle XVIII, Gotthold Epharim Lessing: “La possessió de la veritat ens fa passius, indolents i superbs”.
Des d’aquest lloc, modestament commine esperonant el nou govern valencià, perquè enlliste d’una vegada per totes, sense pretextos, la nova “Llei de la Funció Pública” on s’incloga el requisit lingüístic, per a tot el funcionariat públic sense excepcions. Proclamant que si no ho fan: Abominables siguen aquells servidors del poble els quals priven els ciutadans, per càlcul electoral o per diversos interessos, a costa dels seus reconeguts drets civils. Més abominables si els en cap, si aquests estan, en una notable posició de feblesa.
Adéu i au amb paraules del poeta de Vic, Lluis Solà i Sala: “Qui no respecta la llengua pròpia en primer lloc, i en segon lloc, les altres llengües, no es respecta a ell mateix, ni respecta els homes”.
