En Bosch llegeix un e-mail del germà en defensa dels ensenyants.
(10-9-19)
Els mitjans de comunicació esbomben les notícies referents al món de l’ensenyament, de manera excepcional quan es tracta d’agressions. Només faltaria que deixaren d’explicar si una mare ha agredit un mestre o un alumne ha agredit un professor. I no estem als USA, d’on arriben notícies més alarmants. Del que rarament parlen és sobre la desaparició de la confiança i la fidelitat incondicionals dels pares envers els ensenyants. Encara més, hi ha la possibilitat que més d’un dels primers, amb marcada facilitat, embullen coses i armen cartapell en contra dels segons. Hi ha un prototip de pares que, a força de donar facilitats als fills, els converteixen en alumnes còmodes, imprevisibles i dictatorials. Ells, els pares, els ho justifiquen tot: retards i faltes d’assistència, també les males actituds a classe i el poc respecte, atès que sovint planten cara de manera desvergonyida i sense miraments. Així aturrullen i empetiteixen els ensenyants. No se’ls hauria de permetre que emprenyen sense parar i que facen eixe atropellament al professor. Aquest és la víctima omesa i desprestigiada d’uns i d’altres: alumnes, pares i administració.
Potser els pares incriminen un mestre o un professor perquè, segons ells, no dóna a coll i se li’n van de les mans les classes del grup on està el seu fill. De vegades n’hi ha prou amb la reiteració d’uns quants tòpics com ara «em té mania» i d’altres similars perquè alguns pares menegen cel i terra a la fi d’atacar sense contemplacions un ensenyant. Es proposen neutralitzar el seu treball i fer-lo malbé a ell.
De vegades, els ensenyants s’equivoquen, com els pot passar als pares amb l’educació dels fills. Els alumnes també s’equivoquen i, quan ho fan, aprenen la importància de l’error, cosa que els fa veure el bo i el roí que troben i trobaran en la vida.
A l’hora de la veritat es descobreix que eixe tipus de pares que emboliquen i creen enrenou en els centres és d’eixos que tenen mig abandonat i desatès el fill i ho justifiquen per raons laborals, de salut o familiars: totes elles menys creïbles que més. Vés a saber si esperen que l’ensenyant els substituïsca. En comptes d’estudiar, en comptes d’aprendre, el fill es dedica a emprenyar-lo tot el que vol i més. Els pares no han de confondre donar estima amb ofegar els fills, que es poden convertir en inútils a causa d’un exagerat consentiment. És possible que l’ensenyant que tinga un alumne d’aquest perfil passe un curs roí, però el pare passarà tota la vida.
Pep Amagat
Espectacular l’email del teu germà. Diu grans veritats. S’ha convertit en una feina difícil. Molt lluny del que explicaven els nostres avantpassats quan eren a l’escola. Teachers leave the kids alone, deia una cançó de Pink Floyd, sí, ja i de seguida els pares vindran protestant. Em sembla que protesten de tot: si els amoïnes i si els deixes solts.
De fet, em sembla que els pares no haurien de posar cullerada en tantes coses d’un centre.
En Bosch
Diu que en un centre hi havia una exigent mare hondurenya que va voler fotre una fiçonada a un professor atacant-lo de racista perquè a final de curs no volia aprovar el seu fill, ja que era immigrant. No havia treballat gens i havia estat, a causa del seu comportament tan roí, un malson per al professor.
Pep Amagat
M’imagine que els d’ací tampoc deuen ser angelets. Un ensenyant d’ara no té res a veure amb un de fa trenta anys. Hui cal tenir pebrots per a enfrontar amb eixe personal, deia un home major.
De totes maneres crec que si s’ho mereixia clarament, va fer bé de suspendre’l.
L’amic blaver
Jo no podria fer de professor de secundària. Hi ha professores i professors que van sobrats tot i tenir quaranta alumnes en una aula. Quina manera de patir, Déu meu. Acabaria amb depressió.
En Bosch
Sí, xicon, sí. A més a més, amb alumnes de nivells diferents: n’hi ha que compten els pèls a una rabosa corrent, n’hi ha que són més tossuts que la boira terrera i n’hi ha que són més burros que una sabata. Per tant, fes-te a la idea que hi ha una bona barreja.
I això de les depressions i malalties d’ensenyants també és un tema delicat. El meu germà diu que si un company està malalt, doncs que el pobre ja té prou desgràcia i li desitja que millore. Si a un li donen la baixa laboral i el metge ho justifica, doncs paciència, segurament és alguna cosa greu. Tanmateix, no tarden a aparèixer les suspicàcies i s’apuja el rum-rum entre els companys, i, sobretot, les companyes, perquè en són majoria: van fent bullir l’olla. Ell no creu que el malalt no vulga treballar perquè té un os a l’esquena, més aïnes és que de veritat no pot. Però també diu que hi ha casos que hom dubta. Fins i tot ell!
