S’acaba l’estiu. O almenys les vacances d’estiu que, sovint, esdevenen un tall més abrupte que el de Cap d’Any. Hi ha dos tipus de persones, exactament com les agendes: les que comencen l’1 de gener i les que ho fan l’1 de setembre. Jo sóc més del segon tipus i em descobrisc fent balanços i propòsits en aquesta època de l’any.
Després d’un curs electoral atrafegat i travessat, amb algunes assignatures pendents, l’estiu ens ha brindat un respir. Jo, per exemple, he intentat desconnectar amb la ficció d’una actualitat aclaparadora. HBO i la BBC han creat una sèrie anomenada Years and Years (Anys i Anys), tot un diamant en brut. Una premonició? Amb la família Lyons, de Manchester, vivim un futur distòpic, però aterradorament realista. Racisme, xenofòbia, les conseqüències del Brexit i una emergència migratòria constant per la crisi ecosocial. Catàstrofes naturals, implosió del capitalisme financer, precarietat associada a la tecnologia i conflictes geopolítics. Per no parlar de l’homònima trumpiana al Regne Unit. Amb els clars i obscurs que la crítica ha assenyalat de la sèrie, sembla sublim la manera d’entrellaçar l’avanç de l’actualitat i la situació de la família protagonista a través d’un objecte: el televisor. El televisor esdevé la finestra a través de la qual la família Lyons s’aboca a l’última hora del món. Com una finestra de les cases penjades a Conca, això sí.
Entre capítol i capítol d’HBO, jo feia vida de vacances. Malgrat que, igual que l’intent previ de desconnexió de les xarxes socials, les meues vacances informatives es veieren truncades pel mateix televisor de la família Lyons. La investidura fallida de Sánchez i el dia de la marmota, els incendis de Canàries, els de Màlaga, l’Open Arms surant a la mar, la listeriosi a Andalusia, assassinats masclistes i violacions múltiples. I de sobte, l’Amazònia. I la desfeta del govern italià. I la suspensió del parlament britànic per part de Boris Johnson. I la tornada a les armes d’una facció de les FARC. I el govern de La Rioja, i el d’Ayuso també. I tot passava mentre ens col·locàvem crema solar per baixar a la platja o sopàvem meló i pernil. Potser hi ha una dissensió entre l’actualitat i la nostra rutina interrompuda per l’estiu que, alhora, esdevé pleonasme de desconnexió. Tanmateix, tant intentava desconnectar, que ni em vaig assabentar quan ZOO va penjar, o més bé publicar, el sold out a l’últim concert en València. I mentrestant el televisor, que no em deixava en pau, abocava notícies com si els ràpids d’Antella m’arrossegaren amb uns glopets d’oxigen de cortesia. “I uns passen del tema i uns filen massa prim”, canta ZOO. Passa la vida. Passa l’estiu.
