Aquesta setmana volia escriure sobre la commemoració del final de la Guerra Civil a Alacant, amb l’odissea del Stanbrook com a fita senyera, però m’adone que ja ho han fet solventment en aquest mateix diari David Garrido i Rafa Arnal.
A Arnal li dec precisament un viatge inoblidable, setanta-cinc anys després dels fets del port d’Alacant. Per celebrar l’efemèride, una nodrida expedició que incloïa molts descendents dels viatgers del Stanbrook vam tornar a Orà (Algèria) al maig del 2014 per inaugurar un monòlit al·lusiu. Tot ho vaig contar oportunament en un intens reportatge que, sota el títol d’El vaixell de la memòria, vaig publicar al diari Ara.
Tema tancat, doncs. Deixeu-me, per tant, que us parle ara d’un llibre que acabe de llegir. Es tracta de Torno del bosc amb les mans tenyides, de Simona Skrabec (L’avenç). A Simona la vaig conéixer quan Laia Climent, que en el seu moment regia l’editorial 3i4, va voler formar una espècie de comité assessor d’una certa prestància, format per ella, jo i Jordi Llavina. Després tot se’n va anar en orris, però això és una altra història.
M’ha agradat retrobar la meua amiga interrompuda en unes pàgines infantades amb una rara sensibilitat, filla de l’observació atenta i de la insistència metòdica. Simona ha anat aplegant una sèrie de proses amb alé poètic, en una espècie de dietari servit amb un model de llengua de gran perfecció. Dic això perquè, per si algú no ho sap, Simona Skrabec és eslovena, però ha arribat a dominar la seua llengua d’acollida fins assolir una perfecció inusual.
Torno del bosc amb les mans tenyides està escrit parcialment en cruïlles, en espais de trànsit, en no-llocs (un avió, un aeroport, una carretera…). Són peces emanades de la memòria però també de la vida desada acuradament dins un flascó, posada a fermentar i transformada inadvertidament. L’autora acompanya les seues proses amb algunes fotografies en blanc i negre, que és el color de l’essència de les coses. I explica: “Fotografio per aprendre a mirar i escric per desempallegar-me dels models de comportament obligatoris” (però jo diria que si capgirem els verbs el resultat continuaria sent igualment verídic: “Escric per aprendre a mirar i fotografio per desempallegar-me dels models de comportament obligatoris”).
Plantejat com un gran crit contra la visió “turística” dels llocs, només algú que ha anat sumant identitats està autoritzat per definir-se a partir dels espais on ha viscut i que ha anat teixint com una gran obra de Penèlope: “Viatjo perquè confio que la fricció amb el desconegut i el conflicte provocat pels punts de vista incompatibles em canviïn. La identitat és sempre una negociació. Som el que volem ser. Som fins on ens atrevim a ser”.
Com a conseqüència d’això, només hi ha un final possible: “El recer no existeix per a ningú i tornar a casa és impossible per a tothom; aquesta és una conclusió inapel·lable. Pertot arreu hi ha miralls”.
I, així, aquest article, que ha començat amb un vaixell, acaba amb un espill. Algú no ha comprés encara que estem parlant de la mateixa cosa?
