En concret, el debat s’organitzarà al voltant de la qüestió proposada per Carlos Tejo al catàleg del X Chamalle X, Festival de arte performática de la Universidade de Pontevedra: Per què o per què no és pertinent practicar / observar / reflexionar art d’acció avui? Intentarem abastar el concepte des d’un ampli àmbit de “pertinència”: antropològica, política, sociològica, etc.
Plantejar-se la pertinència de l’Art d’acció suposa qüestionar-se la seua eficàcia crítica i la seua funció en el context social actual. Implica un posicionament ètic / estètic que no és habitual en la major part de les disciplines artístiques.
Per què l’art d’acció no està més estudiat, almenys a les universitats, és un misteri. Com a pràctica artística només un parell de facultats de Belles Arts imparteixen cursos sobre el tema (una d’elles a València). Els teòrics de l’art ignoren una pràctica que no es regeix pel model hegemònic liberal, en el qual s’atomitza als artistes, sinó per dinàmiques comunitàries / comunitaristes, en esdeveniments on es creen els discursos col·lectius sense detriment de la producció privada.
Els darrers anys s’ha popularitzat el terme “performance”, generalment per referir-se a espectacles escènics una mica estrafolaris, dominats per la imatge espectacular i l’absència de text dramàtic (les performances de discoteca, les accions de La Fura dels Baus …), o bé en intervencions igualment espectaculars, de vegades mediàtiques, en protestes ciutadanes.
Més enllà de la performance institucional i social, l’Art d’acció és un territori híbrid, entre disciplines (conviuen poetes amb músics, artistes visuals amb ballarins…), tradicionalment en els marges del sistema artístic institucional, que replanteja les relacions entre art i vida i la institucionalització de les arts. Històricament es tracta d’activitats en la tradició del Kabaret Voltaire, practicada pels anarquistes de Dadà, pròfugs de la Gran Guerra; o hereus de les accions que els anys 60 es celebraven a l’apartament de Yoko Ono a Nova York. En aquell esperit, l’art d’acció resisteix en esdeveniments públics autogestionats, on desenes d’artistes mostren el seu treball sense remuneració ni reconeixement de cap tipus.
Amb la crisi econòmica i la reaparició de microformats teatrals i d’escenaris improvisats, itinerants, a domicili o a la casa dels creadors escènics, que tant han interessat a bona part de la premsa i de la crítica, cal recordar encara que tot açò (els petits formats, els espais alternatius …) van ser i continuen sent característiques essencials de l’art d’acció dit “alternatiu”.
El col·lectibo / Les posterioris
