“Sí hi ha una relació directa entre aquesta aposta per la producció vitivinícola local i la consciència de poble
”“Al Tio Canya el menyspreaven no només per parlar com parlava, sino també per cantar com cantava. Això no ho diu la cançó, però és cert. I esta és la idea que ens ha guiat sempre per fer el nostre treball: contribuir a que la nostra llengua i el nostre llenguatge musical esdevinguen eines franques de comunicació en el nostre temps i en el nostre país.
A poc a poc, hem aprés el llenguatge musical, tal com els besnets del Tio Canya van aprendre a parlar la llengua del besavi. I hem fet un descobriment fonamental: el so de la nostra música tradicional és preciós i calent. I funciona espectacularment per expressar els nostres sentiments i per a dir qualsevol cosa que passa en la nostra vida.”
És el missatge amb el qual Vicent Torrent (València, 1945), membre fundador d’Al Tall, arranca aquesta entrevista. El pròxim 11 d’abril ell i l’altre ‘cap visible’ de l’emblemàtic grup de ‘folk’ valencià, Manolo Miralles, rebran el premi ‘Vi és Cultura’ dins de la XIII Mostra Belloquina. Un guardó que li arriba a Al Tall any i mig després de la seua dissolució i sis mesos després del barrer concert. Afirma que la seua música està ara “en un breu parèntesi” encara que també incideix que Al Tall “no tornarà d’una manera estable”. Sí, per “alguna causa extraordinària”. I potser este marc es done el dia 11 a Benlloch. A l’espera que arribe aquest dia, repassem amb Vicent Torrent els quasi 40 anys de carrera musical d’una formació que ha assegut els fonaments perquè la música en valencià, malgrat les traves, tinga per davant un panorama “bastant ric quant a estils i competitivitat” i puga qualificar-se, en paraules del propi Torrent, de “digna, important i interessant”.
Després de quasi 40 anys de carrera musical, encara existeixen barreres a l’hora de fer música en valencià?
En la nostra última època sobre els escenaris sí va haver-hi obstacles, pel mateix motiu que tenen barreres altres sectors de la cultura en valencià. Si la llengua no està normalitzada, totes les manifestacions culturals en valencià tindran problemes.
Heu patit censura informativa?
Sí, hem patit censura informativa de manera passiva, en mitjans de comunicació públics que ja no existeixen no se’ns ha donat difusió, no s’ha emès música feta en valencià. Em referisc sobretot a RTVV. És una cosa absolutament contradictoria. El problema, insistisc, és que la llengua i els serveis lingüístics no estan normalitzats i açò explica aquest tipus de situacions. Explica que no es done una eixida normal a aquestes expressions culturals.
En aquest sentit, què opineu sobre el tancament de RTVV?
La RTVV que teníem no era la que volíem. És una cosa que opina un ampli sector de la població. La televisió d’un país ha de ser l’espill de la vida d’aqueix país, i aquesta televisió no ho era. Era una televisió bastant sucursalista. Açò sí, l’existència d’un mitjà de comunicació públic és necessària i el seu tancament ha sigut un greuge comparatiu molt fort pel que fa a altres mitjans públics de l’estat espanyol.
Hi ha suport per part de les institucions a la música valenciana?
Durant els últims 20 anys hi ha hagut molt poc suport per part de les institucions. El suport a la cançó en valencià ha sigut absolutament insuficient i ridícul.
Existeix cançó valenciana fóra del registre ‘folk’ o de l’anomenat ‘rock combatiu’? Seria possible una escena semblant a la catalana dels anys 90 amb música valenciana?
La producció de música en valencià s’ha diversificat molt. Hi ha ‘folk’, ‘rock combatiu’, però també altres manifestacions: registres més pop. Tenint en compte la situació de no normalitat de la llengua, crec que tenim una producció extraordinària, un panorama bastant ric quant a estils i competitivitat. És digna, important, interessant.
Són importants o necessaris, en aquest sentit, festivals com el Feslloch, que acull anualment Benlloch?
I tant. Són iniciatives esperançadores. Reuneixen a molta gent, especialment joves, és una cosa súper necessària, un símptoma que les expectatives per part de la població, dels joves, tenen futur. El Feslloch ha fet molt en aquest sentit. Ha posat la mirada en l’existència d’aquesta música.
Han sigut focus d’agressions durant els seus concerts per temes relacionats amb la llengua?
Alguna cosa hi ha hagut. No alguna cosa insuportable, més aviat coses puntuals. Sobretot en la primera època. En la Falla King-Kong de València, Enric Ortega –membre d’Al Tall mort en 1978- va patir una agressió personal durant una prova de so per part d’un grup d’extrema dreta. La nostra furgoneta també va patir algun ‘botellazo’, i rebem amenaces de boicot en diverses festes per a les quals vam ser contractats…
“Els cinc som de la població; som els més borratxos de tot Castelló, si mos emborratxen és per compromís, la nostra medicina sempre és el vi…” (letra de ‘No em volem cap’, incluida en el álbum ‘Posa vi, posa vi, posa vi’). ¿Podría hacerse hoy una canción como esta sin ser acusado de proselitismo del consumo alcohólico?
Quan traiem el disc ja va haver-hi crítiques en aquest sentit, deien que érem uns ‘progres’ fent apologia de l’alcoholisme… No ho és. Em sembla desmesurat afirmar açò. No és una defensa de l’alcoholisme, sinó del consum d’alcohol. L’alcohol, especialment el vi, forma part de la nostra cultura i un bon ús del vi pot ser sa, lúdic i festiu.
L’11 d’abril Al Tall rep el premi ‘Vi és Cultura’, dins de la Mostra Belloquina. Amb motiu d’aquest acte, actuarà en Benlloch Xavi Sarrià, el solista de Obrint Pas, un altre grup de referència en l’escena de la música en valencià. Es trobaran de nou a Benlloch, després de compartir cartell en el Feslloch 2013. Què suposa aquest premi per a Al Tall?
Una alegria. No sospitàvem que se’ns podia concedir un premi, supose, per aquest disc (en al·lusió a l’àlbum ‘Posa vi, posa vi, posa vi…’). És un honor que un Ajuntament com el de Benlloch, que està promocionant la producció vitivinícola local, ens done un premi així.
I què suposa a més que en el lliurament d’aquest premi els acompanye el solista d’una formació com Obrint Pas?
Ens dóna més satisfacció encara. Som col·legues de tota la vida d’ells, de la nostra no (riures). Es consideren seguidors nostres i açò és molt halagador. Els apreciem molt.
‘Al Tall entrevista a Obrint Pas’: quin seria la primera pregunta del qüestionari?
Seria una mica així: “Què és lel que sentiu per haver donat veu i haver fet cançons per a eixes primeres generacions que han eixit al carrer havent estudiat en valencià en l’escola?”.
Imagineu la resposta?
Supose que seria que estan molt satisfets. Són conscients que han aglutinat a les generacions posteriors a les quals han seguit a Al Tall. Podrien haver evolucionat en un sentit més light quant als temes de la llengua i de país, però en canvi no ho han fet, i han jugat un paper clau a l’hora de convertir a aquestes noves generacions en gent molt atenta i interessada per la situació del país i disposada a lluitar pels drets lingüístics.
I quin seria el titular amb el qual els agradaria iniciar aquesta hipotètica entrevista a Obrint Pas?
“Obrint Pas: la resistència encara”. Sí, jo posaria açò. En aquest país és clau pensar que estem en una situació de resistència, perquè ací no s’ha normalitzat gens i tenim com a exemple l’ofensiva contra la llengua que està duent a terme l’Estat espanyol, tant a Balears, com en el País Valencià o a Catalunya. L’actitud de resistència és fonamental, no solament per a la supervivència.
Tornant al premi i a la Mostra Belloquina. Creeu que es pot establir un vincle entre vi i cultura?
Evidentment, ja ho crec. La cultura no solament és la pintura, la literatura, la música. La cultura és un sistema de vida d’un col·lectiu humà, d’un país, i tant la producció com el consum de vi és un element destacat de la cultura, sobretot de la cultura mediterrània. Un element visible.
Veieu alguna relació entre el retrobament de les nostres comarques amb la producció vitivinícola amb un major interès per la tradició i la consciència de poble?
Segur que sí. Sí, sí, sí. Des que es cobra consciència que som un grup, no tres províncies separades, que som un país amb una gran història, amb una llengua comuna, des d’eixe moment la consciència de poble genera reaccions en cadena en tots els sectors de la cultura. Per descomptat, la producció vitivinícola és un factor clau en aquesta presa de consciència, en eixe desig per tornar a les varietats valencianes i fer un, diguem, vi de casa. Sí, hi ha una relació directa entre aquesta aposta per la producció vitivinícola local i la consciència de poble.
I ja finalment, i reprenent la idea amb la qual començava aquesta entrevista. Hi ha futur per a la música en valencià? I, si ho hi ha, quin és?
Hi ha un gran futur, però aquest futur està condicionat a la normalització lingüística, a la intervenció en la política per part de les forces valencianistes. Açò és clar. En la mesura en la qual hi haja poder polític valencià i normalització de la llengua, la música feta en valencià tindrà futur. Més normalització, més futur. Serà llavors quan la música en valencià tindrà les mateixes oportunitats que la música de consum que es genera en la nostra cultura. El futur de la música en valencià passa per tenir presència, ser visible i accedir a certes plataformes socials i comunicatives a les quals no està arribant en aquest moment, a les quals ara no té accés.
Benlloch
