Quan vaig complir els vint anys em van obligar a fer el servici militar. Aleshores tenia l’estranya idea que els membres de la meua generació eren els qui havien estan millor formats, els més moderns, els més oberts, els més tolerants i els més preparats per a enfrontar-se als reptes del futur, que no n’eren pocs l’any 1982. Volíem el món i el volíem ara. Prompte vaig entropessar amb la crua realitat. Hi havia companys que eren analfabets funcionals, altres que sabien un poc més però que havien d’escriure dues vegades la mateixa carta a la nòvia de tan mal com ho feien. Hi havia qui només coneixia un llibre per les tapes. N’hi havia capaços de vendre qualsevol per tal d’aconseguir un petit privilegi. Hi havia qui abusava del poder misèrrim que li atorgaven uns galons de caporal o de la seua veterania per a fotre un company que acabava d’incorporar-se. Hi havia qui era l’ase que rebia tots els pals. El ionqui que es punxava d’amagat. Els modernets de la movida. Els rústics i, ai las!, els reaccionaris.
Vaig fer el servici militar en el cos de cavalleria i els he de confessar que no vaig veure cavall ni egua en tot l’any que hi vaig ser. En el meu esquadró i del meu reemplaçament hi havia un soldat d’aquells que havien demanat diverses pròrrogues anomenat Picayo. Soc de Puçol, el mont Picaio per a nosaltres és una presència constant i entranyable en la nostra vida quotidiana. En el nostre llenguatge apareixen freqüents referències al mont: «Quan el Picaio té capell, pica espart i fes cordell», «On vas amb eixa aixada? A rebaixar el Picaio?». Els més majors asseguren que guarda la vila de la intensitat de les tempestes.
Picayo era gallec, un individu d’estatura mitjana, tranquil, amb un bigot a l’estil del que lluïa l’actor d’origen australià Errol Flynn, l’entranyable bergant de Hollywood. Tenia el cap xicotet, un rostre ovalat i uns ulls de falcó; d’alguna manera em recordava el fundador de la legió espanyola, el general José Millán Astray. Cada vegada que em trobava amb Picayo pensava en el meu poble i l’enyorança em punxava com una agulla saquera entre les costelles a l’altura del cor. Soc un home amb arrels en els peus. I allà, dalt d’una muntanya entre Aranjuez i Ontigola, em sentia com una olivera mil·lenària que han arrancat del seu territori per a trasplantar-la a la rotonda d’una gran ciutat.
Picayo, encara que era una mica reaccionari, no era dels més perillosos.
Intente recordar el nom d’aquells joves amb els quals vaig passar un any de la meua vida i a penes em venen al cap quatre cognoms i un parell de malnoms.
Va ser dur comprovar com estava d’equivocat. La meua generació no era ni millor ni pitjor que les que ens havien precedit o les que ens seguirien. Així i tot, soc dels qui creuen en l’ésser humà, en les seues capacitats per a fer el bé, per a progressar.
Aquests dies, escoltant alguns discursos, mirant les cares d’aquells que ara ens demanen que els fem confiança per a dirigir l’Estat, no puc deixar de pensar d’on han tret aquesta gent. I, a pesar que quan tenia vint anys vaig aprendre una gran lliçó, sent que les direccions dels partits m’ho posen difícil.
