Doctora en Filosofia, professora i portaveu de la plataforma No somos vasijas i de la RECAV (Red Estatal Contra el Alquiler de Vientres), Alicia Miyares (Arriondas, Astúries, 1963) és una de les cares visibles de l’oposició a la gestació subrogada, una veu autoritzada en el debat. El passat 14 de novembre va participar en la jornada Maternitats Vulnerables, organitzada per l’associació Salut i Família i per la Federació de Dones Progressistes. La seua conferència tractava sobre els ventres de lloguer com a “greu violació dels drets i la dignitat de les dones i els menors”. Aprofitem la seua visita a València per a conversar amb ella sobre aquesta pràctica, il·legal a l’estat espanyol, però també sobre feminisme, democràcia, igualtat, violències masclistes i periodisme.
Ventres de lloguer, úters de lloguer, maternitat subrogada… El debat ja comença amb la denominació. Què implica cadascuna?
Nosaltres utilitzem l’expressió lloguer de ventres perquè és realment el que descriu de la millor manera possible allò que es contracta. Estem parlant d’una pràctica que exigeix un contracte previ pel qual una dona desitja portar endavant un embaràs per a cedir-lo a terceres persones. Això és un lloguer; en aquest cas, un lloguer del seu ventre per a cedir el seu fill a terceres persones. La resta de noms que han sorgit per part de les persones defensores d’aquesta pràctica, com ara maternitat subrogada, gestació subrogada o gestació per substitució, són purament i simplement eufemismes perquè el comú de la ciutadania no pense en allò que realment estem parlant. Si a una persona comuna i corrent li dius gestació per substitució, probablement el primer que et dirà és: “Perdó? M’ho explica, per favor?”. No sap de què s’està parlant, no sap que s’està parlant d’un embaràs i de la cessió d’aquest fill a terceres persones.
És compatible ser feminista i defensar el lloguer de ventres?
És una d’eixes preguntes un poc retòriques, però jo diria que no es pot. Ser feminista i estar a favor de l’explotació sexual o reproductiva és una contradicció en els termes.
I si s’apel·la a la llibertat d’elecció de les dones?
S’està fent una autèntica paròdia del concepte llibertat. El que ha portat la llibertat a les societats democràtiques són drets, no l’anul·lació de drets. No pots invocar la llibertat per a dir que és correcte anul·lar els drets d’una part de la ciutadania: les dones i els menors. El contracte de lloguer de ventres exigeix l’anul·lació d’un dret fonamental de la dona, que és el dret de filiació. Els menors també tenen dret a conéixer el seu origen, qui ha sigut la seua mare, i amb aquesta pràctica els és negat. La llibertat s’ha d’invocar per a estendre drets i no per a confirmar els desitjos de paternitat d’algú. Ací, algú està confonent d’una manera tramposa desitjos amb drets.
“Ser feminista i estar a favor de l’explotació sexual o reproductiva és una contradicció en els termes”
És a dir, hi ha qui defensa que ser mare o pare és un dret, quan realment és un desig el que s’està intentant regular.
No existeix tal dret. En cap codi civil de cap país veuràs escrit eixe dret de ser pares. És més: si existira el dret de ser pares, seria terrible, perquè un estat podria legislar sobre la quantitat de fills que pogueres tindre o no. Tinguem les coses clares: és un desig transcendental de l’ésser humà; però cap desig, per molt intens que siga, pot estar per sobre dels drets. En aquest cas estan en conflicte drets fonamentals de les dones i dels menors: el dret de filiació, perquè mare és qui pareix, i el dret dels menors a saber qui ha sigut la seua mare, el dret a conéixer el seu origen.
També m’agradaria parlar del terme altruisme, a què sovint recorren els defensors del lloguer de ventres.
De nou tornem al mateix: no pots utilitzar un sentiment com és l’altruisme per a decidir que pots sotmetre el teu propi cos i el fill i cedir-lo de manera altruista. Des de quan les persones se cedeixen, es donen o formen part d’un contracte finalista? Vosté em signa açò i a canvi obté un ésser humà. En quin món estem? U signa l’adquisició d’una casa, “vosté signa aquesta casa sobre plànol i en dos anys obté la casa real”. Però ningú amb seny, amb un mínim de sentit de l’ètica i d’allò jurídic, pot dir que jo puc signar perquè al final el resultat siga obtindre un menor.
Per a satisfer el desig d’aquestes persones que volen ser pares, una possibilitat seria que es facilitaren els processos d’adopció?
No m’agrada confondre les qüestions. Si bé entenc que la pregunta és benintencionada, també és cert que una bona part d’aquestes persones no vol anar a processos d’adopció, el que vol és tindre la garantia que eixa criatura porta els gens d’almenys un d’ells. I és una garantia insegura, perquè ja hem vist el que succeeix en les clíniques que es dediquen a d’això. Per descomptat, estic d’acord a agilitzar tot el que es puga la legislació sobre les adopcions, encara que cal tindre una sèrie de passos que garantisquen la bona intenció dels adults que volen fer-se amb aquest menor, però no m’agradaria que es barrejara amb aquesta qüestió en concret. Hem observat que una bona part de les persones que recorren al lloguer de ventres no ho fan perquè hagen passat per processos d’adopció traumàtics sinó que el que hi ha és egoisme genètic. La meua sang, la meua sang…
Perpetuar el teu ADN.
Així és, exacte. Ho has dit tu mateixa.
“Una bona part de les persones que recorren al lloguer de ventres no ho fan perquè hagen passat per processos d’adopció traumàtics sinó que el que hi ha és egoisme genètic”
Aquesta és una pràctica prohibida ara com ara a l’estat espanyol i, de fet, ni se’n parlava d’ella. Recentment, però, ha entrat en l’agenda política i mediàtica. A què es deu?
M’alegra que em faces aquesta pregunta, perquè en bona mesura el fet que açò s’haja convertit en un debat públic es deu a la plataforma de la qual sóc portaveu, No somos vasijas. Fa tres anys vam eixir amb un manifest perquè véiem que les persones que estaven a favor de regular aquesta pràctica estaven interferint en els grups polítics de manera soterrada i silenciosa. Ens semblava que era oportú traure a la llum aquest debat, de manera pública i posicionant-nos en contra, sabent ja que havíem de lluitar contra eixe magma emocional de: “Bo, si desitgen tindre un fill, qui eres tu per a impedir-ho?”. Ens semblava que calia eixir i explicar les barbaritats que subjauen en un contracte com el del lloguer de ventres. Un país com Espanya, que ha sigut aperturista en tot el que té a veure amb la legislació sobre igualtat, no podia i no pot transigir amb una regulació favorable a convertir les dones en criadores reproductives i que deixa en la indefensió més absoluta els nounats respecte al coneixement i reconeixement de la seua filiació i el seu origen. Ens sembla una barbaritat i, per això, en bona mesura aquest debat no és producte de la casualitat sinó que naix d’una sèrie de persones que en un moment donat eixim públicament amb dues dones que dins de la filosofia representaven una adhesió, com són Amelia Valcárcel i Victoria Camps. Darrere hi havia totes les dones de la filosofia i de l’àmbit jurídic que secundem el manifest ‘No somos vasijas’. Això va fer aflorar la polèmica, perquè els debats han de ser públics. La ciutadania ha de saber d’allò que es pretén legislar, té dret a saber que hi ha coses que són una barbaritat.
En l’àmbit polític, quin interés pot tindre un grup com Ciutadans perquè açò es regule i, en definitiva, perquè es legalitzen els ventres de lloguer?
Respon a un ideari neoliberal, on el límit del que és pertinent és l’individu i tot és susceptible de ser objecte de compravenda. Jo ací no tinc cap problema, entenc que Ciutadans, com a partit polític que defensa el neoliberalisme més extrem, siga procliu a l’explotació sexual de les dones i a l’explotació reproductiva de les dones, perquè hi ha un negoci. Ciutadans abandera molt bé els negocis; no els drets, però sí els negocis.
“Aquest debat trau a la llum que moltes persones confonen desitjos amb drets i per això és necessari parlar-ne”
Quant té de feminista l’estat espanyol? En la democràcia actual, creu que serà possible aconseguir la igualtat real?
Estem més a prop de la igualtat que fa 15 anys, es van fent passos legislatius per a trencar realment amb aquesta desigualtat estructural que patim les dones. Però encara queda molt per fer en l’àmbit de l’educació i en una cosa que realment sorprén: saber distingir entre el que són els drets i els desitjos de les persones, que no hi haja conflicte sobre això. Aquest debat trau a la llum que moltes persones confonen desitjos amb drets i per això és necessari parlar-ne.
Estem prop del 25 de novembre [en el moment d’enregistrar l’entrevista] i una pregunta que em plantege després de tot el que m’ha respost és si podríem considerar el lloguer de ventres com una forma de violència masclista.
Així és. De fet, des del moment en què ix la nostra plataforma considerem que hi ha dos grans fenòmens de violències sobre les dones: l’explotació sexual, és a dir, la prostitució, i l’explotació reproductiva, el lloguer de ventres. Per descomptat que és una de les manifestacions més terribles de violència sobre les dones hui en dia.
Aprofite que la tinc ací per a demanar-li una valoració sobre el tractament mediàtic que estem donant a la gestació subrogada. Què estem fent bé i què podríem millorar?
Ja que m’ho preguntes, et diré què observem en els mitjans de comunicació, sobretot en els visuals. Normalment quan s’aborda aquest debat sempre ens presenten el mateix: una història dramàtica d’algú que vol tindre fills i no pot. Després, al final, sempre ens presenten la felicitat d’eixes persones que han adquirit un nounat mitjançant aquesta pràctica del lloguer de ventres. Això és manipulació emocional. I, a més, no hi ha una compensació en temps. En la premsa escrita ocorre menys, perquè no permet anar-te’n tant a experiències personals. Per exemple, ara m’entrevistes a mi i després entrevistes una persona favorable als ventres de lloguer. En aquest sentit, és parell. Però és cert que en els mitjans s’ha tractat d’una manera molt manipulada. I això sense entrar en els ‘programes brossa’ en què, amb una absoluta tranquil·litat d’esperit, el famoseo ens presenta les seues criatures. Tot això és denunciable perquè estan manipulant l’opinió pública d’una manera descarada. Mai no s’ofereix l’altra versió, l’altre relat, el de la dona en el seté mes d’embaràs que té els ulls plorosos i se’n va acariciant-se la panxa mentre diu amb veu trista: “No és meu, no és meu, no és meu”. Veus que està interioritzant un mantra però tant la seua veu com el seu cos i les seues emocions li diuen el contrari, li diuen que és seu. Això mai es veu i és terrible.
