Amb un somriure d’orella a orella i bromejant. Així es troba la presentadora Carolina Ferre (Cocentaina, el Comtat, 1974) mentre l’equip de perruqueria i maquillatge la prepara per a estar, un dia més, davant de les càmeres conduint el magazín vespertí À Punt directe de la nova televisió pública valenciana junt amb els periodistes Juan Nieto i Joan López. L’espai televisiu va ser l’encarregat d’encetar les programacions d’À Punt el passat 10 de juny. El programa combina l’actualitat amb l’entreteniment, dos registres en què la presentadora de la localitat del Comtat se sent molt còmoda.
Abans de baixar al plató, Ferre explica a Diari La Veu la seua evolució com a presentadora des que als seus 21 anys arrancara la seua carrera professional amb un format que per a ella va significar molt en l’antiga Canal 9, Tela Marinera. Aquell programa va ser el primer pas d’una trajectòria que Ferre ha anat omplint d’experiències laborals en pràcticament totes les cadenes estatals. Ara, emocionada i agraïda per poder tornar a treballar a la seua terra i en la seua llengua, afronta una nova etapa plena d’energies noves.
S’esperava la telefonada d’À Punt directe? Com va rebre aquesta notícia?
Aquest procés es va produir per dues bandes, és a dir, jo quan em vaig assabentar que començava de nou la televisió pública, em vaig posar en contacte amb productores i amistats del gremi per a dir: “Ací estic jo”. Jo tenia al cap que volia tornar a la meua terra i volia tornar a fer televisió en la meua llengua. Aquesta és la conclusió a la qual vaig arribar després de molts anys de fer televisió. És el que millor sé fer i el que el meu cos em demanava. Al mateix temps, també algunes productores es posaren en contacte amb mi quan els projectes van entrar en concurs. A més, jo sabia que estava en les quinieles de molts programes. Hi havia, en definitiva, interés per les dues parts. Em vaig alegrar molt quan van aprovar el projecte d’À Punt directe i també quan la direcció va donar el vistiplau del meu fixatge.
Quin balanç fa de l’espai televisiu després d’haver superat ja els 100 programes?
Molt positiu. Hem fet moltes hores i molt de rodatge aquest estiu i sembla, o almenys a mi, que portem treballant molt de temps per la confiança que s’ha creat en l’equip en un temps rècord.
Al llarg de la seua carrera professional ha vist com molts programes es cancel·laven per baixa audiència o per altres motius, tem que això passe amb À Punt directe ja que és d’una productora?
És cert que una productora té més risc perquè fan contractes temporals i si no funciona, té més possibilitats de cancel·lar-se. Però aquesta situació també es pot donar en els formats propis de la cadena. Eixa por està sempre perquè ací cada dia és un examen. Malgrat tot, en À Punt l’audiència no pressiona massa perquè partíem de zero. Es barallaven audiències més baixes de les que finalment hem registrat i la veritat és que no està gens malament per als sis mesos de vida que portem.
La inestabilitat és un aspecte que s’ha d’assumir si es vol treballar en el món de la comunicació i més concretament en el món de la televisió. Com ho porta?
He tingut molta sort perquè he viscut la televisió de vaques grosses. L’època en què disposàvem de tots els mitjans i teníem tot el pressupost del món, en la qual fins i tot es pagava massa. A més, des que vaig començar als 21 anys no he parat mai de treballar. El moment en què vaig baixar un poc el meu ritme va ser després de tindre el meu fill gran. Així, és cert que en els darrers deu anys la feina ha sigut més intermitent. Tot açò se suma al fet que me’n vaig anar a viure a Girona i estava aïllada de la televisió. Però, ho vaig fer conscientment i volent-ho. Després d’aquella època jo estava convençuda que la televisió valenciana tornaria i que, amb ella, jo també. I això m’ha fet tornar a il·lusionar-me i agafar força en els moments més baixos i no afonar-me.
“Netflix és el millor que ens ha passat en els últims temps”
Com va viure el tancament de Canal 9?
Molt desconnectada perquè feia anys que vivia fora i no treballava ja per a Canal 9. A més, estava en ple embaràs i em trobava ja vivint fora de València. Però, alhora, ho vaig viure amb molta tristesa perquè tenia molts companys que treballaven en els mitjans públics valencians. També em feia més pena per l’audiència, atés que es quedava òrfena de la seua radiotelevisió pública.
I del seu pas per la que va ser la primera radiotelevisió pública valenciana, què recorda?
Si ara estic ací és perquè abans vaig estar en Canal 9. Va ser la meua gran escola i, sobretot, el programa Tela Marinera. Vaig començar fent l’oratge però en provar l’entreteniment, vaig dir: “Açò és per a mi”. Ho passàvem tan bé i ens reien tant… A més, els programes diaris i en directe et donen molta soltesa i seguretat. Tenia un director, Ferran Estellés, que ara està a Madrid, que m’ho va ensenyar tot, i Eduard Forés em va portar l’alegria.
“Canal 9 va ser la meua gran escola”
Quina opinió té de la censura que s’aplicava?
Jo vaig estar més implicada durant els primers anys i la censura va tindre més presència en els últims anys. Però és veritat que jo, als meus 21 anys, ja em preguntava: “De veritat l’editor ha elegit aquestes notícies?”. És a dir, jo ja hauria informat d’una altra manera perquè la manera que contes les notícies té una repercussió molt alta. De tota manera, com que en l’entreteniment açò no es va viure, no vaig viure aquest problema en primera persona.
En una entrevista va afirmar que TV3 és la millor televisió pública. Ho continua pensant?
Ara no (rialles). I de veritat ho dic. No es pot negar que sempre ha sigut un referent per a totes les televisions autonòmiques, ja que tots ens fixàvem molt en ella. En els últims anys no l’he vist tant, però al principi, al meu parer, complia com una vertadera televisió pública en llengua pròpia, cosa que ací no es va fer. Però ara sí i, a més, està a l’altura del que ha de ser una televisió pública.
Com veu el futur de la televisió en un context en què plataformes com Netflix o, fins i tot, Youtube li fan una competència feroç?
Jo sóc la primera fan de Netflix i pense que és el millor que ens ha passat en els últims temps. El fet de poder veure una temporada sencera d’una sèrie un dissabte a la nit és genial. Per tant, açò és el futur i ens hem d’adaptar. En aquest sentit, també canviaria la mesura de calibrar les audiències perquè seure a veure un programa determinat ja és molt poc freqüent. Ara, tot ho podem veure a la carta i a través de moltíssims mitjans.
Quina opinió té sobre la graella de la televisió actual? Creu que s’ha de renovar?
Veig poca televisió. Sóc fixa a Salvados i, si puc, a El Intermedio i poc més. I, per descomptat, els programes d’A Punt, com ara Bambant per casa i Assumptes interns, perquè m’interessa la meua televisió i veure quina perspectiva li donen els meus companys. Però la veritat és que la programació a la resta de televisions estatals té poc d’atractiu. Ara, per exemple, estic enganxadíssima a la nova sèrie de Paco León, Arde Madrid.
Creu que a les presentadores se les jutja més pel seu físic que per les seues capacitats professionals?
Per a mi queda en un segon pla que una presentadora siga guapa. Pot ser que en el càsting sí, perquè al cap i a la fi la televisió també és imatge. Es van qüestionar molt les capacitats, per exemple, de Sara Carbonero, però va demostrar que també és una gran professional. El que no em sembla tan bé és que a certa edat moltes dones acaben desapareixent. Encara que algunes presentadores, com ara Ana Rosa Quintana, Maria Teresa Campos i Mercedes Milà, resisteixen. En aquest sentit, es demostra que el món de l’audiovisual comença a ser més obert. A mi, personalment, mai m’han jutjat pel meu físic.
À Punt directe té diversos col·laboradors joves però, en general, no sol ser així en la majoria de programes, especialment en les tertúlies. Per què creu que costa tant incloure la veu de professionals joves del periodisme?
És complicat però no impossible. Per tant, si s’insisteix molt i es mostren tal com són, podran aconseguir tot el que es proposen. El problema és que, de vegades, la gent jove vol opinar com els adults i això no pot ser. Crec que la gent jove ha de mantindre la seua essència perquè les seues opinions són les que falten i les que ens interessen també. De vegades, hem fet càstings a gent jove i veus com volen aparentar el que no són i eixa autenticitat és la que costa trobar. A mi m’encanta donar oportunitats a la gent jove i crec que en aquesta cadena en alguns programes s’està fent. Però és cert que falta molta més gent jove.
Si els seus fills li digueren que volen estudiar periodisme, què els diria?
Com si fóra una professió de risc, no? (rialles). M’encantaria perquè crec que és una carrera molt bonica que toca molts pals i que després et permet especialitzar-te en allò que realment t’agrada, perquè el periodisme et dóna un ventall de possibilitats molt gran. És important que t’agrade comunicar i contar les coses. Així que els animaria, i molt. Sóc de les que pense que s’ha de buscar i fer sempre el que cadascú vulga. Les meues nebodes que han passat a la universitat aquest any em preguntaven: “Quina carrera té futur?”. I jo els deia: futur en té tot i res. Per tant, el que has d’intentar és ser el millor en allò que t’apassione i estic convençuda que faràs moltes coses. Però per a aconseguir-ho, cal lluitar molt.
“El periodisme et dóna un ventall de possibilitats molt gran”
Quin és el programa que més li ha marcat?
Tela Marinera, sens dubte. Vaig aprendre molt durant aquella etapa i guarde un record molt nostàlgic. Però també em va marcar el programa que vaig fer a Telecinco, Plan C. Era el programa dels meus somnis que en aquell moment Telecinco em va permetre fer. Es tractava d’un espai televisiu d’entrevistes i també d’actualitat però amb humor. En el primer programa vaig aconseguir que vinguera Miguel Bosé. Malgrat l’alta audiència que va tindre, al tercer programa Telecinco va decidir cancel·lar-lo. La raó principal va ser que l’estil del programa no era concorde al de la cadena. Jo em vaig frustrar tant, després de tot l’esforç que férem, que me’n vaig anar dos mesos a l’Argentina a desconnectar. Però això és una altra història (rialles).
Plan C era per a vosté el seu programa ideal, no?
Sí, però també À Punt directe, perquè m’agrada el tipus de magazín en què cap un poc de tot: actualitat, entrevistes… Em trobe a gust amb tots aquestos registres.
Ara que parla de l’humor, s’ha obert en els darrers dies un debat al voltant dels límits d’aquest. Què en pensa?
S’ofenen últimament tots molt ràpid i el pitjor de tot és que es veuen en el poder de fer-ho. La polèmica, per exemple, de Dani Mateo és absurda. Les xarxes i, de vegades, els mitjans ajuden a alimentar massa aquest odi. Des del meu punt de vista, no hi hauria d’haver límits a la llibertat d’expressió ni a l’humor.
S’ha d’augmentar el pressupost d’À Punt?
Per descomptat. Diners, que no falten, perquè la televisió és molt cara. Tots hem posat de la nostra part perquè arrancara la televisió i sé que els preus s’han ajustat per a fer una espenta i que tot tornara a funcionar. No obstant això, es necessiten més diners, ara o més endavant.
