Marino Darés (l’Eliana, 1994) ha presentat aquesta setmana el seu llargmetratge en Cinema Jove, Halcón ciego (2018), un thriller urbícola que trenca amb el seu debut en la gran pantalla amb Nubes rojas (2016), un western amb què el jove director valencià va guanyar el premi del públic en l’Almeria Western Fest.
La primera pel·lícula va ser una “d’aventures”, simplifica el director, un film que va comptar amb actors com Sergio Villanueva, Jordi Ballester i Héctor Juezas, entre l’elenc. Juezas repeteix a les ordres de Darés en la segona cinta, interpretant Eduardo, un jove de 23 anys que no pot fer front al lloguer del pis, un personatge que no té res a veure amb embrutar-se les botes cavalcant. Tots dos, director i protagonista, aborden les dues pel·líucules on han treballat junts i dels projectes de futur.
Com un director de 24 anys té una carrera tan definida?
Marino Darés: Amb molt d’enginy i amb un bon equip.
La sort no ha jugat cap paper?
M.D: Eh, hi ha un poc de tot perquè, per exemple, Hèctor que és el protagonista de la pel·lícula el vaig conéixer en l’escola, ell s’ha format com a actor i jo com a director i això podria ser un poc de sort. Hem treballat molt junts i hem picat molta pedra per a dur endavant un llargmetratge.
Per què un western per a fer el salt als llargmetratges?
M.D: Per l’atracció pel tipus d’universos que ofereix el western. En el western es poden contar moltes aventures i també vam trobar els mitjans perfectes per a fer-ho, com ara uns paisatges ideals. Estava en una etapa en què el cos em demanava un poc de serietat, la pel·lícula no és molt madura però té eixe tarannà a fusta vella que atorga el western, eixa cruesa que m’abellia.
Quan dius que no és madura, en quin sentit ho dius?
M.D: És una pel·lícula d’aventures, però que tampoc no està parlant de coses molt serioses. En eixe sentit no és una cinta madura, però l’univers del western em permet una expressió molt més autèntica.
En canvi, comptares amb actors com Sergio Villanueva, Jordi Ballester, Enric Juezas i Hèctor Juezas, entre altres.
M.D: Són actors que jo o l’equip de producció coneixia i sempre hi ha l’oportunitat d’enviar-los un guió perquè diguen què els sembla. Sergio Villanueva va participar activament en la construcció del guió perquè va veure que es podia incrementar encara més la història dels personatges. Va ser un projecte molt col·lectiu i el fet que fóra un western que era una cosa peculiar, va ser una de les claus per a tindre un grup d’actors interessants.
Quines eren les referències per a dur endavant un projecte així perquè a València no s’havien fet westerns fins al moment?
M.D: És una visió un poc universal perquè la referència principal van ser els germans Coen amb No es país para viejos (2007) o Valor de ley (2010) o també Clint Eastwood. Tenia una referència que era molt poderosa com va ser El tren de las tres y diez de James Mangold amb Christian Bale i Russell Crowe que em sembla una pel·lícula com molt normal, una pel·lícula d’acció que és el que esperes d’un western. M’agrada eixa senzillesa, la fotografia. També la banda sonora de Cowboys and Aliens (2011) de Jon Favreau, em sembla boníssima i m’ha servit per a somiar. No ens vam apropar molt a l’spaghetti western perquè és el primer que u pensa quan parla de western i recorda les pel·lícules de Sergio Leone, que les disfrute molt, però no tinc interés per apropar-me cinematogràficament.
Com ha sigut per a Hèctor Juezas fer el salt de la polseguera del western a un thriller urbanita?
Hèctor Juezas: sóc molt jove i no havia tingut encara l’oportunitat de fer aquest tipus de pel·lícula, però he vist molts western i, per tant, m’agafava de noves com a actor però no pel que fa a conéixer eixe món. I per a fer el paper d’Eduardo en Halcón ciego no he necessitat una preparació extra, perquè tampoc són papers molt complicats, vull dir, que per a mi és fàcil. Marino em va donar unes pautes bàsiques sobre el personatge, coses que no es conten en la pel·lícula, però als actors ens ajuda. No vaig fer una preparació extra sinó que em vaig deixar dur. De fet, no tinc res a veure amb Eduardo, és un xic que no té res a veure amb mi, és tímid i callat, introvertit, canvia molt, és un registre que no havia fet, però no és massa complicat i en tot cas, el canvi de registre és una cosa pròpia de la nostra professió i s’ha de disfrutar.
Aquesta segona pel·lícula significa un punt de maduresa?
M.D: He trobat eines expressives dins del cinema que abans no considerava perquè, fer un western si tens les eines, si tens el paisatge, el vestuari i els cavalls és molt fàcil anar cap a eixe univers però aquesta vegada era un context urbà i realment hi ha algunes similituds com el paisatge i l’entorn que tenen molt de protagonisme, les motivacions dels personatges no estan lluny de les que podrien sentir uns personatges de l’Oest, hi ha coses molt salvatges i impulsives en aquesta història.
Has citat abans els germans Coen com a referents, no sé si amb dues pel·lícules ja tens clar quin és el cinema que vols fer?
M.D: Sí que tinc clara la meua visió i sé el que m’agradaria, sé molt bé com vull que siga el meu cine, però, encara no he pogut arribar amb els mitjans de què dispose.
Quin és el cine que t’agradaria fer?
M.D: Més que el cine, el que m’agrada és l’exploració, però l’exploració literal. El cinema et pot transportar molt lluny a través d’una cafeteria, però m’agrada que es pot fer literalment, per això m’agrada la ciència-ficció. M’agrada quan el cinema et duu a altres llocs com Julio Verne que et mostra altres tipus d’éssers i universos. M’agrada del cine eixa manera d’apropar-se al somnis.
Com t’ho has fet per a produir dos pel·lícules amb 24 anys?
M.D: Nubes rojas es va fer a través d’un Verkami encara que el pressupost final va ser molt més superior que l’objectiu de finançament, però, després de la primera pel·lícula han sorgit una sèrie de col·laboradors que són els qui m’han impulsat per a poder fer la segona i ara, durant el procés de preproducció, hi ha dues distribuidores com Cuarto Creciente producciones i Urban Films que s’han afegit a l’equip i ens estan ajudant de cara a moure la pel·lícula que ens ajuda a posar-nos cadascú en el seu lloc.
Quin recorregut li veus ara a la cinta després d’estrenar-la aquest dilluns en Cinema Jove?
M.D: Estic en una etapa d’aprendre molt sobre distribució, no vull que en un futur siga el meu treball, però per ara és una cosa per on he de passar i treballar per a saber exactament a quins festivals he de dur la pel·lícula. Cinema Jove és el lloc perfecte per a estrenar-la. Els meus interessos personals tampoc no estan molt allunyats del que el públic en massa busca, ahí tinc un punt de tranquil·litat i crec que això em pot ajudar. Molta gent que vol ser autèntica en cinema fa un tipus de cine molt allunyant del que busca el públic massiu. Aleshores, crec que serà qüestió de conéixer gent i buscar col·laboracions per a fer pel·lícules més interessants i apassionants.
Fa poc he llegit que parlaves de distribuir la pel·lícula, Halcón ciego, per Internet. Quines possibilitats obri això?
M.D: És un gènere, el thriller, que pot atraure molta gent i també veig que hi ha moltes plataformes digitals que acullen un tipus de cinema que encara no ha arribat a sales, per això crec que potser un bon lloc per a aquesta pel·lícula, encara que és més una intuïció per a mi que no em dedique a la distribució, però, no vull posar-li límits a la pel·lícula, durem la cinta fins on puguem i a veure què passa.
I si no arriba lluny, com digereix un director eixe ‘fracàs’?
M.D: Per a mi, per ara, la recompensa està en fer la pel·lícula. La recompensa emocional. M’agradaria que la cosa anara molt millor i que realment hi hagueren més recursos per a fer més pel·lícula i poder millorar les condicions de l’equip. Això seria perfecte, però, per a això necessite més gent que es dedique a la distribució. Però, emocionalment estic satisfet i ja tinc l’energia com per a anar cap a un altre projecte.
Aleshores, el handicap dels directors joves no és tant creatiu, perquè idees en teniu, sinó de distribució del producte?
M.D: Sí, per a mi és com un món distint al meu, perquè ara mateix m’he clavar ahí, analitzar-lo i aprendre a treballar dins d’eixe món, que està allunyat de la fase creativa que és on crec que em desenvolupe millor. Hi ha moltíssima producció i allò més complicat no és com fer una pel·lícula, sinó què fer quan la tens feta, perquè es produeix molt a distints nivells i destacar mínimament entre tota aquesta producció és més complicat.
H.J: Més enllà de guanyar premis i arribar al cim, està el plaer de poder viure dignament d’aquesta professió. Pot sonar conformista, però les circumstàncies són les que són, estar satisfets i viure dignament ja és un premi molt gran.
M.D: De fet, jo no tinc tant posat el cap en la qüestió de la distribució sinó en fer la següent pel·lícula. Automàticament el cap se me’n va cap a això.
Darrerament València ha vist un revifament de la ciutat com a plató, de fet, Halcón ciego l’has gravada a Malilla, entre altres ubicacions. Quines prestacions té ara l’urbs per a fer cine?
M.D: València és un plató fantàstic per temperatura, hores de llum, els paisatges distints que disposa, per exemple, la València d’Halcón ciego és molt estranya, que ni tan sols pareix Espanya, no se sap si és estiu o hivern. Hi ha una ciutat molt rara i és un poc la visió d’aquesta pel·lícula. Però, crec que és una ciutat que es pot explotar molt.
H.J: Es pot donar una visió molt freda o molt càlida de València, però, també cal incidir en els actors valencians que, com no hem tingut televisió, només se’ls podia veure al teatre i ara, espere que se’ls puga veure en la tele, però, hi ha actors molt bons i de sobra. Estem en una etapa en què hem d’aprofitar tant la ciutat com els actors i actrius valencians.
Darés ha parlat que ja pensa en una tercera pel·lícula. Serà una comèdia i de nou Hèctor Juezas el protagonista?
M.D: Depén, ara mateix hi ha com una mena de fantasmes pel cap que van d’un lloc a un altre. Tinc algunes idees, algunes més construïdes que altres. Hèctor Juezas i jo ens coneixem des del col·legi i sé que tot el que fem serà molt proactiu.
H.J: Marino té la seua carrera i jo tinc la meua, coincidim en molts gustos i en la forma de treballar també ens entenem, però, ell té la llibertat de no comptar amb mi. Això no és cap problema, segur que farà més pel·lícules en les quals jo no estaré com a actor i l’ajudaré en el que faça falta, però segur que coincidirem altra vegada i si no, l’amistat seguirà de per vida.
