La fi de la Segona Guerra Mundial va comportar moltes coses a nivell social, econòmic i polític. Una d’elles va ser l’aparició i consolidació dels think-thanks, una espècie de laboratori per a experimentar amb idees polítiques on els experts pensen solucions als problemes socials. La majoria de think-tanks estan en l’òrbita dels partits de dreta i, en moltes ocasions, els experts fins i tot són membres d’alguna formació política. Les seues reflexions solen versar sobre economia i polítiques econòmiques. Si consideren que aquestes polítiques són exitoses, els experts les traslladen als polítics, que les apliquen.
En els darrers temps, sobretot al Regne Unit, han sorgit nous think-tanks independents o amb idees més d’esquerra que treballen en la búsqueda de solucions polítiques progressistes per al futur del món laboral. En aquest cas, els experts no només parlen amb polítics, sinó amb la premsa i amb la societat civil, a qui traslladen les seues conclusions. Un dels creats més recentment és Autonomy, liderat per Will Stronge, un investigador en política i filosofia a la Universitat de Brighton i també professor associat en filosofia a la Universitat de Chichester, ambdues al Regne Unit. Stronge va visitar València amb motiu de les jornades organitzades pel Servef ‘Esperant els robots, el futur del treball a la Comunitat Valenciana’, on va parlar sobre el futur del treball i les conseqüències de l’automatització en el món laboral.
Com veu el futur de feina?
Hi ha diversos futurs possibles per a nosaltres, però per a mi el més important és reflexionar sobre quin és el futur que volem. Si he de fer alguna predicció, d’una banda hauriem de fixar-nos en l’economia de plataformes, en el capitalisme de plataformes, que inclou companyies com Deliveroo i Uber. Aquest tipus de formes de treball ha estat augmentant molt els darrers anys i crec que encara ho farà més durant els propers 10 anys. Però, finalment, això depén de les decisions que nosaltres prenem. Per exemple, el partit laborista al Regne Unit ha dit que prohibirà els contractes de zero hores. Així que pense que és realment important que la política entre en joc a l’hora de decidir el futur del treball. Pense també que hauríem de considerar la possibilitat creixent de l’automatització de feina. No és un destí o una qüestió de fe, però és una possibilitat creixent. Una de les coses que podem esperar és que s’automatitzen el processament de dades, les tasques manuals repetitives bàsiques i algunes tasques cognitives, potser també apareixeran noves àrees de treball o, com a mínim, canviaran algunes de les existents ara. En la qüestió de l’automatització hi ha implicats diversos interessos. Si podem mantindre els éssers humans al treball amb costos laborals barats i, a més, podem mantindre els sous relativament baixos, no hi ha realment necessitat d’invertir en tecnologia. En canvi, si comencen moviments obrers forts, que demanen sous alts i millors condicions, això incentiva l’automatització.
Crec que l’automatització afectarà algun tipus de feina però també una part gran dels treballs no s’automatitzaran; per exemple, aquells en els quals es paguen salaris molt baixos i no val la pena invertir. Això per a mí és una distòpia: moltes persones parlen de distòpia en el sentit que l’automatització acabarà amb algunes de les feines, entre elles les més dures, però per a mi també és interessant plantejar-se la distòpia que si tots fem una feina estàndard, avorrida i mal pagada, les empreses no automatitzaran. També hi ha un atre tipus de futur que ens hem plantejat al meu think-thank en el qual podem utilitzar els beneficis de les tecnologies per a reduir el temps de treball, però sense reduir salaris i sense destruir llocs de treball. Per a aconseguir això hem de prendre el control de les tecnologies perquè no només beneficien els empresaris. No es tracta d’anar contra les empreses sinó d’establir una col·laboració, que es puguen desenvolupar polítiques més actives que permeten fer aquesta utopia real.
Vosté ha parlat sobre Deliveroo i voldria saber què pensa sobre la sentència que s’ha dictat a València i que estableix que els riders són treballadors.
Hi ha hagut coses semblants al Regne Unit, alguns casos que han acabat als tribunals. La majoria de vegades que els riders porten la qüestió als tribunals, el jutge determina que són empleats. El problema és que costa més diners portar la qüestió als tribunals que els que guanyaràs amb la sentència. No obstant això, crec que és important per als treballadors que reconeguen què són, i no són treballadors autònoms, estan treballant per a una empresa. Necessitem redefinir el que és aquesta classe de feina i ací entra en joc la batalla política.
D’altra banda i crec que és una qüestió molt diferent, pense que la flexibilitat és el millor que tenen aquest tipus de feines. L’objectiu seria mantindre aquesta flexibilitat i aconseguir seguretat econòmica. Els joves tenim una nova actitud respecte al treball. Ja no considerem especialment desitjable tindre la mateixa feina per 30 o 40 anys, com els nostres pares. No volem tindre la mateixa feina avorrida sempre. De tota manera, hem de recordar que hi ha qui té la temptació de tornar a eixa idea neoliberal de la seguretat econòmica amb què es podria comprar una casa i un bon cotxe amb el que es guanya treballant. Hi ha algunes coses bones d’eixe periode, però cal recordar que el temps en què eixa era la idea de futur predominant, era la època també del racisme, del sexisme, dels homes a les fabriques i de les dones a les llars… No crec que calga tornar a aquell temps.
Un altre dels temes que tracteu al think-tank és el de la crisi del treball, què és això?
La crisi del treball té diverses facetes: d’una banda, hi ha els problemes més profunds, com són el racisme, la desigualtat de gènere, etcètera. I, d’altra, la crisi actual de feina, que consisteix que les característiques del treball tradicional, les coses bones del treball que han existit els darrers 50 anys sembla que estan desapareixent. Per exemple, en termes de salaris, perquè les feines amb sous mitjans estan desapareixent, cada vegada hi ha menys; per exemple, en manufactures. D’altra banda tenim el treball precari i les feines molt ben pagades, com ara el disseny, els executius, etcètera. Aquesta classe de polaritzacions ha estat apareixent des dels 70 però està creixent més a mesura que avança la tecnologia, i l’automatització encara ho empitjorarà. D’altra banda, l’actitud vers la feina està canviant. No només la relació de les persones amb la feina sinó també amb el salari, perquè aquest ja no ens permet comprar una casa. Solíem tindre la idea que l’ideal era tindre una casa, una familia i una carrera laboral i que tot això ens ho facilitava la feina, però eixos somnis ja no ens els podem permetre. Pense que no hem de veure l’automatització com una cosa separada a tot això; de fet, està molt relacionat. Jo crec que tots aquestos canvis estan fent que, sobretot, la gent jove no veja la feina com una cosa a la qual estan subjectes. Això ens dóna una oportunitat per a repensar el treball. El futur és incert sobre la quantitat i qualitat de les feines del futur. Tot això és el que anomenem crisi del treball i és impossible saber quant durarà i com anirà.
Ara, parlant específicament d’automatització al món del treball, vosté no la considera com una cosa mala en ella mateixa, al contrari que part de l’esquerra tradicional…
Primer de tot hem d’esclarir que hi ha bones raons perquè les persones pensen que l’automatització és una cosa dolenta. Particularment, perquè són els empresaris els amos de les màquines i cal pensar quin és l’interés que tenen. Volen ser més eficients amb el mateix cost laboral? Volen produir més? Hi ha interessos que envolten l’automatització i que no són necessàriament els interessos de treballadors. I és que històricament els beneficis de les tecnologies al treball no sempre s’han traslladat als treballadors, encara que sí que és cert que ha permés que les persones deixen de fer tasques molt dures o perilloses.
Històricament els beneficis de les tecnologies en el treball no sempre s’han traslladat als treballadors.
John Keynes ja pensava en 1930 que si la productivitat continuava creixent al mateix ritme que aleshores, a l’any 2030 es treballarien 15 hores a la setmana i les condicions de vida serien molt millors. Aleshores, el problema de la gent seria pensar què fer amb tant de temps lliure. Keynes tenia raó pel que fa a l’augment de la productivitat, però no en la resta, perquè no hi ha cap incentiu, cap raó per la qual les empreses opten per traslladar els beneficis de l’automatització als treballadors en matèria de més temps lliure o en salaris.
No obstant això, la raó per la qual pense que no hem d’adoptar una actitud negativa vers la tecnologia o l’automatització és perquè hi ha una xicoteta possibilitat que amb la tecnologia l’ésser humà puga deixar de ser treballador i puga florir en altres aspectes. Sovint, la feina està basada en un número de tasques i accions rutinàries, en moltes ocasions és com si l’ésser humà fóra un robot. Ens podem espantar pensant com s’implementarà la tecnologia al món del treball, però també pense que hi ha una possibilitat que la automatització ajude a salvar el món del treball. Algunes persones d’ideologia d’esquerres no ho veuen així, per la interpretació que fan del marxisme. Per al marxisme el proletariat és una cosa que ha creat el capitalisme i per a ells el final del capitalisme arriba quan no hi ha proletaris. La perspectiva tradicional diria que necessitem alliberar el treball i així podrem ser més productius. Però en la pràctica jo pense que això només significa treballar més. I crec que hauriem de recordar que el que entenem com a feina és una concepció nova. Crec que l’automatització ens pot permetre dedicar-nos al que volem en un sentit existencialista.
Sembla que el que està proposant és una realitat on la feina no és en el centre en la societat. És això possible?
Pot veure’s com una una utopia i entenc el motiu pel qual es veu així. El fet és que no és només una utopia entesa com una cosa impossible, sinó també com una cosa que desitgem. Un món on la feina no és en el centre és una utopia perquè la feina ha estat sempre dominant la societat. Eixe control suposa control al treball, control de les relacions socials, de la reproducció, de la feina domèstica, etc. És cert que és una utopia sobretot perquè el món on vivim ara no és desitjable. Tenim una quantitat seriosa d’estrès, de sobrecàrrega de treball… Però pense que un món amb menys feina pot existir, és possible, la qüestió és com aconseguir-ho. Això ve determinat per la política. Actualment som conscients que l’economia no és una cosa que simplement passa, la determinem nosaltres. Per exemple, alguns països han estandarditzat la jornada laboral de 6 hores, que semblava també una utopia. I, de fet, ha sigut un canvi molt positiu, les persones són molt productives, són més lleials a la companyia i se senten millor. Això demostra que el que considerem possible està històricament determinat. Pel que fa a l’automatització, la qüestió està a pensar com a ‘utilitzem per a reduir la quantitat de feina, sense deixar les persones sense treball ni reduir sous.
Una de les prediccions negatives que es fan al voltant de l’automatització és que provocarà que no hi haja feina per a tots. Què passarà amb qui no puga treballar?
Hauríem d’estar preparats per a una situació on hi haja moltes persones que no puguen treballar. De fet, a Espanya ja heu passat per això. Pense que la creació d’ocupació és important a curt termini, però pense que el que farà l’automatització serà crear noves formes de feina. I crec que els llocs de treball nous que es crearan seran més precaris que els actuals.
D’altra banda, tot i que és una possibilitat, no crec que automatització deixe molta gent sense treballar. Pense que la quantitat de feines que desapareixeran és incerta, també ho és la qualitat que tindran les que es queden. Per això, pense que el que cal és trobar una solució que passe per construir un nou format de seguretat social. Hi ha dues opcions que m’agraden: dotar la societat d’una renda bàsica universal o oferir a la ciutadania casa, menjar, transport local, educació, Internet, sanitat i ajuda legal de manera totalment gratuïta. Amb això, sabrien que poden viure sense tindre feina i buscar-ne una si volen, a través d’Internet. D’altra banda, amb la renda bàsica el que s’aconsegueix és canviar la relació amb l’empresari i amb el treball. Pots viure sense treballar, i treballar es converteix en una opció.
Les feines més altes, com ara les tecnològiques, no s’automatitzaran però la majoria de treballs bàsics potser sí que ho faran. Pot això dividir més la societat entre rics i pobres?
Sí, això és la distòpia de societat més polaritzada. És molt important considerar-ho perquè és una opció. D’altra banda, hi ha un discurs que defensa que més llocs de treball pararan aquest problema, però hui dia hi ha moltes feines i estem més dividits que mai. Per això, crec que no hem pensat prou en com seria un futur on poguérem viure sense treball. La feina que creen les empreses pot no ser suficient o pot crear divisions noves d’igualtat que no volem, així que necessitem trobar maneres de posar el treball al seu lloc.
Però, insistic, l’automatització no és un destí, és una decisió política, així que si optem per ella necessitem fer-ho amb polítiques per a mantindre la igualtat. Un dels principals problemes que hi ha en aquest sentit és el de la propietat: Al Regne Unit el 10% d’individus posseeix 50% de riquesa privada, és ridícul, així que no és només un problema de l’automatització però sí que és cert que hi haurà més desigualtat si l’automatització és determinada pels qui la posseeixen.
Continuant amb la idea que l’automatització és una elecció política, pot una societat deixar de banda l’automatització i no quedar darrere de les altres economies?
Pense que la resposta curta és no. Bàsicament, en competència internacional, ser més productiu, créixer, costa molt. En termes de competència entre economies capitalistes, cada país sembla que s’ha de posar al mateix nivell que la resta, amb el problema que la productivitat i la competència no estan connectades amb el benestar de les persones. Fins a quin punt és important la productivitat si els pobles no viuen millor? L’economia hauria de cobrir les necessitats de la població. Dins del Regne Unit, per exemple, treballem més hores que Alemanya però ells tenen una economia més productiva. S’ha d’eliminat la idea que cal ser més productiu per a tindre millors condicions de vida.
Sobre els països que eviten l’automatització, pense que la qüestió és si ho fan amb llibertat i per al bé de les persones. Si tenim un país on tenen controls per a prohibir l’automatització però es redueixen les hores laborals per setmana, no està malament. Podem imaginar una àrea on no hi ha automatització, les persones treballen menys, però encara haurien de treballar en feines dolentes, que podrien estar automatitzades, així que no crec que prohibir-ho siga la millor resposta. Pense que el millor seria prendre en consideració tot allò bo que pot aportar la tecnologia i l’automatització i com utilitzar-ho.
