El model econòmic actual es basa en el creixement econòmic indiscriminat sense tindre en compte si aquest creixement es reflecteix en la millora de la vida de les persones que menys tenen. Cada vegada hi ha més corrents econòmiques crítiques amb l’actual sistema que advoquen per remodelar el sistema econòmic per a posar el benestar de les persones i del medi ambient en el centre. Els darrers temps està prenent força l’Economia del Bé Comú. Aquesta corrent, malgrat ser laica, té molts punts en comú amb la Doctrina Social de l’Església, teoria en què Enrique Lluch Frechina (1967) és un expert.
Lluch és actualment professor de la Universitat CEU Cardenal Herrera, on ensenya sobre la relació entre la Doctrina Social de l’Església i l’economia. Crític amb alguna part de l’Església, que ha caigut en l'”economicisme”, l’economista defensa un model econòmic en el qual tothom tinga, almenys, el suficient per a viure dignament. Així, treballa perquè l’economia es pose al servei de les persones i siga un instrument útil per a promoure el bé comú.
Quina és la relació entre l’Economia del Bé Comú i la religió?
Fa poc, en una taula redona amb gent de l’Economia del Bé Comú em van comentar que Christian Felber havia començat amb aquest model econòmic quan va conéixer Estefano Zamagni, que és l’economista principal de l’economia civil italiana. Es tracta de gent amb la qual nosaltres treballem i investiguem en la mateixa línia. Són gent que ha arribat al principi d’economia civil a partir de la Doctrina Social de l’Església i de les seues conviccions cristianes. Aleshores, hi ha moltes similituds entre l’Economia del Bé Comú i la Doctrina Social de l’Església perquè Felber escolta Zamagni i comença a muntar la seua teoria econòmica. Per açò, convergeixen coses que parteixen d’un pensament més civil amb altres que vénen d’un pensament més cristià perquè al final tots estem treballant sobre unes bases semblants.
Açò també demostra una cosa que jo crec que és molt important i és hi ha gent que té les mires curtes, que diu que si alguna cosa ve de l’església és dolenta, o si ve del marxisme és dolenta, o si ho diuen els liberals és dolenta i es tanquen a arguments de gent que no pensa com ells. Jo crec que eixos prejudicis són dolents i no ajuden. Jo he llegit molt de marxisme i molt de neoliberalisme i no m’he fet ni marxista ni neoliberal. Crec que el diàleg ha d’acceptar les idees vinguen d’on vinguen. En canvi, Christian Felber, que en principi no argumenta des de Doctrina Social de l’EsgIésia, sí que escolta gent que argumenta, està obert a açò, veu punts de convergència i munta una manera de fer economia.
En una de les primeres pàgines del llibre explica que el cristianisme té una bona notícia. Aquesta és que “es pot plantejar una economia més humana –que allibere i no esclavitze– al servei de les persones i que no ens pose al servei d’objectes econòmics. Quins són els pilars d’aquesta economia?
En molts moments se’ns mostra l’economia com una cosa contra la qual no podem fer res. Com si hi haguera unes lleis econòmiques allí dalt, que són immòbils, que són així perquè han de ser així i no poden ser d’una altra manera i el que hem de fer es ajustar-nos a elles. És com si hi haguera uns sacerdots, que són els economistes, que interpreten les lleis i diuen a la gent que si volen prosperar bé en economia s’han d’ajustar a aquestes normes donades. Si no ho fan, guanyarà el caos i tot els anirà malament. Es llança el missatge que l’economia és així i no es pot replantejar. Expliquen que l’objectiu principal és el creixement econòmic i per a aconseguir-lo s’ha de ser egoista i mirar només pel benefici propi. Es tracta d’una economia totalment desesperançada.
En canvi, el que nosaltres diem des de la Doctrina Social de l’Església és que les lleis econòmiques es poden canviar. L’economia parla d’un comportament humà i com tot comportament humà el podem fer com vulguem. Perquè el comportament humà el controlem nosaltres, no és una cosa que vinga de dalt. A partir d’ahí, la bona noticia és que la Doctrina Social de l’Església diu que es pot introduir en l’economia la lògica del do i de la gratuïtat. El papa Benet XVI insisteix en aquesta idea en el número 36 del Caritats in Veritate. Ve a dir que no és cert que la economia siga antisocial o siga egoista per naturalesa. La economia és un comportament humà que es pot articular èticament, o no. Però, a més, diu també que no sols és que se puga desenvolupar l’economia èticament, sinó també que si ho fem funcionarà bé. L’única manera que la economia funcione bé és muntant estructures on la lògica del do i la gratuïtat s’introduïsquen. No solament és possible, sinó que és millor. Tant Benet XVI com altres papes han fet una crida a trobar economistes que desenvolupen una altra economia, que li donen una nova esperança i que lluiten per un nou paradigma econòmic. Ahí està la bona notícia.
Com s’articula la qüestió del do i la gratuïtat en l’economia?
El primer que s’ha de fer és canviar l’objectiu. Hem de replantejar el paradigma econòmic i per a replantejar-lo cal deixar de costat el creixement econòmic com a objectiu perquè no soluciona les desigualtats i, a més, crea un problema ecològic important tot legitimant una manera d’actuar que va en contra del nostre benestar. Això també ho diu Christian Felber. Per això pensem que cal passar de tindre més entre tots a buscar que tothom tinga almenys el suficient. Cal passar d’una economia com la nostra a un sistema econòmic en el qual la mateixa estructura econòmica distribuïsca el creixement entre tots. Per a aconseguir això cal un canvi d’estructures, d’institucions, de mentalitat i d’estil de vida. En això treballem, en propostes per a aconseguir-ho. Però no tenim una vareta màgica, ni una formula exacta, que diga que si fem les coses d’una manera eixirà bé. Només tenim unes intuïcions, unes idees, que segurament seran molt encertades però no perfectes. Hem d’anar provant.
A què es refereix l’església quan parla de bé comú econòmic?
L’església té una idea de bé comú que jo crec que quan li la dic a molta gent d’aquesta que té prejudicis només l’accepta si no sap que prové de l’església. Hi ha molta gent que pensa que el bé comú no existeix o que és el bé personal o el de la majoria. Però per a l’església es tracta de com estructurem la societat. És a dir, la manera d’organitzar la societat perquè totes i cadascuna de les persones que viuen en ella puguen perfeccionar-se i realitzar-se com a persones. Des del punt de vista econòmic, què és el bé comú? Doncs que totes les persones tinguen almenys el suficient per a viure dignament.
Adoptar per complet l’economia del bé comú seria una manera d’aconseguir el canvi de paradigma que vosté ha explicat?
En una economia tan internacionalitzada com la que tenim, pareix que anar de franctirador un sol és complicat perquè la resta poden menjar-te. Al final estem tan relacionats que si tu vols fer-ho tot diferent als altres et trobes amb complicacions. Però, al mateix temps, si hem d’esperar que tots ho facen, no ho farem mai, perquè ningú no es posarà d’acord. Algú haurà de començar i anar convencent els altres. S’ha de fer veure a la gent que aquest model funciona. Per això moltes institucions eclesials ja donen suport a l’Economia del Bé Comú. Per exemple, Cáritas té tota una línia d’economia solidària que està anat per eixa senda.
S’han de posar límits a l’economia?
Tota organització humana, siga del que siga, ha de tindre límits. Perquè per a aconseguir una convivència fructífera per a tots cal que hi haja límits. Perquè, si no, és el caos el que regna i és el més fort el que estableix com es fan les coses i imposa el que vol. Per tant, pensar que no hem d’organitzar l’economia és deixar-la en mans del caos. De fet, als estats fallits, que no posen límits a l’economia, on no hi ha lleis, què passa? Primer, que la gent no fa negoci perquè no hi ha normativa ni estat que la regule. I, segon, només fan negoci les guerrilles, els que tenen la força i els que s’imposen per la força. Per això en els nostres països hi ha una normativa molt forta, perquè l’economia funcione. Hi ha lleis i hi ha penes per a qui no les compleix.
Quina és la relació entre Església –que rebutja el socialisme– i capitalisme?
Tampoc som afins al capitalisme. Des del principi l’Església condemna tant el socialisme com el liberalisme. Un perquè posa per davant els diners i el benefici a les persones i l’altre perquè anul·la la voluntat de les persones a favor d’una voluntat estatal i lleva la llibertat. Els dos són ideologies distintes que no tenen en compte les persones. D’alguna manera el que es proposa des de la Doctrina Social de l’Església és un sistema en el qual hi haja una combinació entre l’actuació privada i la pública. És a dir, rebutgem la idea que tota la cosa pública és bona i que tota la cosa privada és dolenta, que seria un extrem, i també el contrari, que seria l’altre extrem. El que s’ha de fer és establir una col·laboració entre la cosa privada i la cosa pública per a aconseguir el bé comú. Cadascú te la seua esfera i haurem de veure com s’articula i com es comparteixen espais, quina funció fa cadascú, qui fa millor unes coses i altres. La Doctrina Social de l’Església dóna més pes a la col·laboració que a la competència. Pensem que es pot col·laborar, que es poden fer coses en comú, buscant un objectiu comú.
Segons el Quadragesimo anno, del papa Pius XI, cal limitar el mercat perquè amb certs límits pot ser just i beneficiós. Aquest argument està també dins de l’Economia del Bé Comú. Per què cal limitar-lo?
El mercat és un instrument i, com tot instrument, no és ni bo ni dolent per ell mateix, depén de com l’utilitzem. El mercat cal organitzar-lo perquè sense organització no funciona, necessita unes lleis. El mercat farà bé o malament la societat segons la finalitat amb la qual l’organitzem. L’organitzem perquè qui vulga guanyar molts diners els guanye, passe el que passe? Perquè ens porte a més creixement econòmic? O perquè servisca per a regular les relacions i per a ajudar que es beneficien els més pobres? Nosaltres podem organitzar el mercat des de moltes formes distintes i, segons com ho fem, eixe instrument seguirà uns objectius o uns altres. Per tant, el que hem de plantejar és on volem anar, què volem fer i organitzar el mercat segons quin siga el nostre objectiu.
Amb el pas dels anys s’ha anat millorant en condicions de vida però, a dia de hui, les desigualtats econòmiques persisteixen. Per què?
Perquè acabar amb les desigualtats o la pobresa no és una prioritat. La prioritat de la societat és el creixement econòmic i tenim tota la nostra economia organitzada perquè hi haja creixement econòmic. Perquè el PIB [Producte Interior Brut] puga créixer i créixer. Eixa és la prioritat i l’estem aconseguint molt bé. Estem aconseguint més creixement que mai en la història de la humanitat gràcies a l’organització econòmica instaurada al final del segle XVIII. El que passa és que les condicions econòmiques que es necessiten per a aconseguir el creixement econòmic no disminueixen la pobresa. I com que la pobresa no és una prioritat, no desapareix. Aconseguim créixer però el creixement no arriba a tot el món. Això que diuen alguns que si creixem al final també es beneficien els més pobres, ja està demostrat que no és així.
Predica l’església amb l’exemple?
En això estem. És cert que l’església és una institució humana i, com totes les institucions humanes, no és perfecta. En eixe sentit, a vegades, des de la mateixa Església jo crec que no ens hem cregut la bona notícia que comentava abans i hem caigut en la trampa de l’economicisme. No dic en tota l’església, però si en algunes institucions. Aquesta trampa és pensar que l’església ha de predicar que l’amor és el millor per a tot excepte per a l’economia, que funciona d’una altra manera. Aleshores sí que és cert que, a vegades, no tots, però sí algunes institucions eclesials en algun moment han caigut en eixa temptació de l’economiscisme. Però jo crec que en aquests moments això esta canviant. Des de Roma s’ha canviat la manera de gestionar el banc vaticà, s’ha donat la volta a les finances. Jo vinc ara de Nairobi [Kènia] i he estat amb més d’un centenar de salesians de tot el món, que són els que se s’encarreguen de les finances, l’economia i els projectes en les províncies salesianes de tot el món. I jo he estat parlant-los de com canviar. Perquè hi ha un esperit molt fort en moltes institucions eclesials de canvi. Hi ha una consciència que hem de gestionar el nostre patrimoni, les nostres finances, com un testimoni que les coses es poden fer d’una altra manera.
Així i tot hi ha gent que és escèptica amb el que es predica des de l’Església per l’abundància que hi ha, per exemple, al Vaticà
Normalment la gent que diu això és perquè no està o no treballa amb la gent que menys té. Perquè quan tu estàs amb la gent que menys té, amb la gent més pobra, allí sempre hi ha gent de l’Església. Si tu vas on està la gent més desafavorida i mires la gent que està amb ells, trobaràs gent de l’Església. Què vull dir amb això? Que des de fora de vegades sí que es veu així però, per exemple, qui fa eixes crítiques no ha anat mai a la presó i no ha vist tots els voluntaris cristians. O va a les prostitutes per a utilitzar-les però no ha anat amb la gent que exerceix la prostitució, com fan Cáritas o altres institucions, per a acompanyar-les en processos dolents pels quals estan passant. I quan vas a Africa, als pobles més pobres, què hi ha ahí? Cristians. Aleshores, clar, fer eixa crítica és molt fàcil per a qui no ha estat amb els més pobres.
Caldria una lluita de classes per a acabar amb les desigualtats?
Jo pense que no perquè una lluita de classes el que fa és el contrari del que pensa la Doctrina Social de l’Església. La lluita de classe divideix la societat en un nosaltres i vosaltres. És a dir, jo sóc obrer, tu ets burgés; som diferents. Tu has estat tota la vida damunt de mi, ara sóc jo qui ha d’estar damunt de tu. A nosaltres, que pensem que tots som iguals en dignitat, no ens quadra. Per a nosaltres el que cal és la col·laboració. Per al sistema econòmic diferent que nosaltres proposem també hi haurà oposicions i caldrà convéncer la gent però no amb una dinàmica de divisió. Cal incrementar el nosaltres. Així la cosa canvia.
Quina és la relació entre l’Església i ecologisme?
Crec que el papa Francesc ha incidit en aquest tema, que és important. El relat del Gènesis, que és un conte que parla de la creació i encara que no té una consistència científica, sí que serveix per a ajudar a entendre quina és la idea que té Deu sobre la creació i la natura. Quan parla del jardí diu que és per a cuidar-lo i fer-lo fructificar. Això és molt diferent a explotar el jardí, la terra, per a traure beneficis. Aquesta idea ecològica és important. Nosaltres tenim la terra no per a explotar-la, que es el que fem ara, sinó per a cuidar-la i fer-la fructificar. Però no per a obtindre beneficis sinó per a menjar, i sense sacrificar la seua continuïtat.
