Aquest dijous Guillem Montoro (Paiporta, 1995) prendrà possessió del seu càrrec com a regidor de Transparència, Modernització i Participació Ciutadana de l’Ajuntament de Paiporta (l’Horta Sud). Montoro, de Compromís, entrarà en l’equip de govern en substitució d’Encarna Signes, que va renunciar a la seua acta de regidora en la sessió plenària del passat desembre per motius personals.
Però la presa de possessió de Montoro no serà un tràmit més, com passa en molts altres ajuntaments, sinó que amb la seua arribada al consistori de Paiporta es viurà un fet històric: serà la primera vegada que un home trans té responsabilitats de govern al País Valencià.
El nou regidor té 22 anys i és tècnic en Atenció Sociosanitària i tècnic superior en Promoció de la Igualtat de Gènere. És activista pels drets de les persones LGTBI, ha sigut coordinador provincial de la Fundació Daniela i ha proporcionat assessorament, atenció i orientació a menors i joves transsexuals i a les seues famílies.
Per què és notícia que una persona trans siga regidora?
És notícia perquè, bàsicament, no existeixen referents ni al món de la política ni en general. Pareix que les persones trans no existim, no som visibles, i cal que una persona es faça visible per a remarcar la importància i la necessitat de dir: “Estem ací, existim, tenim uns drets”. En definitiva, per a donar visibilitat i pes a la realitat de les persones trans.
I quan hauria de deixar de ser notícia?
Quan, per exemple, deixe de rebre comentaris dient-me que la meua realitat o la meua vivència no és natural, no és normal, i quan la gent comence a veure la persona trans com una persona més, sense considerar-la malalta o trastornada.
Què el va motivar a posar-se en política?
Bàsicament, em va motivar el fet de pensar que jo podia canviar una mica les coses per a les persones que estan en la meua situació. Vaig començar en l’activisme i m’adonava que sí que hi havia polítiques favorables cap al col·lectiu, però jo necessitava posar també una miqueta de mi en tot allò.
S’imaginava que algun dia arribaria a ser regidor?
No, per a res. No era una cosa que m’haguera plantejat. De fet, quan vaig començar a Compromís tenia 18 anys i el meu lloc en la llista, òbviament, no era el primer. Però sí que pensava que, amb el pas del temps, m’agradaria poder estar implicat… i mira ara.
Creu que ha influït el partit en què milita per a haver arribat fins a ací?
Depén. Òbviament, en un partit de dretes seria complicat fins i tot que jo trobara afinitat personal amb la seua ideologia política, però podria ser. Però, en aquest moment, em trobe molt a gust en Compromís, on em van acollir amb els braços oberts.
Més enllà de la visibilitat i de conquerir espais públics, que eren els termes emprats en la nota de premsa, què aportarà personalment a aquest equip de govern?
M’encantaria, per davant de tot, posar en marxa per primera vegada els pressupostos participatius a Paiporta. És un fet històric i cal posar en valor la ciutadania i donar-li l’oportunitat de participar en les polítiques actives que es facen al poble. I, sobretot, potenciar i ajudar en tot el que faça falta la Regidoria d’Igualtat.
Parlant d’igualtat, creu que en les polítiques que es plantegen des de les diferents administracions es tenen en compte les persones trans? O acostumen a pensar-se des d’un punt de vista cisgènere?
Es fan polítiques d’igualtat cap a la dona i cap al col·lectiu LGTBI en general, però calen polítiques inclusives trans. És cert que gràcies al Govern del Botànic vam aprovar la Llei Trans, que marca un abans i un després per a nosaltres com a persones i com a col·lectiu en molts àmbits de la nostra vida. Però no ens podem quedar amb això només.
Què pot aportar la seua mirada en la governança local? Quin serà el segell de Guillem?
Realment, pense que el fet de donar una visió jove, perquè també sóc el membre més jove del grup. Així que el meu segell serà aportar la veu de la gent més jove, que cal donar-li-la, i potenciar polítiques inclusives, encara que no siguen de la meua regidoria. Participació ciutadana té a veure amb qualsevol àrea i jo vull potenciar i afavorir que la gent s’implique en eixes activitats.
Des que es va comunicar la seua presa de possessió, el passat 18 de gener, ha sigut notícia en molts llocs. Ha fet algun balanç d’aquesta repercussió mediàtica i del protagonisme del seu nom?
La meua valoració, realment, ha estat positiva. Negativa, també, perquè xoca, eres la novetat, i tot el món et mira. Han passat uns dies, però la gent et mira, comenta, pensa… Però després de tot el camí que he fet, el que pensen i el que diguen no és una cosa que a mi personalment m’afecte ara. Tot i això, he fet una valoració positiva, perquè crec que estic fent un pas endavant i que hi ha persones que tal vegada estiguen a l’armari o que siguen incapaces de dir “sóc gai, sóc lesbiana, sóc trans, sóc bi” i que ara veuen que una persona trans està dient orgullosament “no passa res!”. Sóc un polític, tinc estudis, tinc una família, tinc una parella… No sóc un alien, no tinc cap impediment per a dur endavant la meua vida i molt menys per a dur a terme una tasca política. També se m’ha qüestionat pel fet de dir que sóc trans. Però si no diem que som trans, no existim. La realitat trans es queda oblidada. Som persones normals, sí, i no vull que es valore la meua tasca pel fet de ser trans, perquè jo sóc molt més que això. Però considere que ho he de dir perquè, si no ho dic jo, continuaran havent-hi actes d’odi, estigma, discriminació, comentaris a les xarxes… Aleshores, era un pas endavant; “ho dic i que vinga el que haja de vindre”.
Aquestes notícies acostumen a portar moltes felicitacions i reconeixements, però també poden arribar comentaris d’altres tipus, de contingut transfòbic.
Sí, com comentava, se m’ha qüestionat, se m’ha dit que no he de deixar que se’m valore pel fet de ser trans i, òbviament, jo he respost i he dit que a mi no se’m valora per aquest fet, sóc jo qui ha volgut ser visible. Però sí que m’he trobat a les xarxes comentaris d'”açò no és normal ni natural”, “el lobby de las personas LGTBI nos está imponiendo algo cuando el matrimonio debe ser entre una mujer y un hombre”… També hi ha hagut gent que ha aprofitat el fet que les llistes són públiques per a difondre el meu nom legal anterior. Són aquest tipus de coses que dius: “Per què eixa necessitat d’estar sempre atacant una persona pel fet de ser trans?”. Doncs, per això, precisament, he de ser visible i he de fer l’acte de dir: “No passa res, estic ací davant”. Sóc visible perquè totes aquestes coses continuen existint.
Si una persona reconeguda està rebent aquests comentaris i atacs, què no li passarà a la gent anònima? Ser conscient d’això pot condicionar la seua tasca?
I ja no només això. També podríem parlar del patriarcat que existeix, del masclisme social. Una dona trans tindrà un 200% més de possibilitats que jo, home, de ser atacada. Jo he pujat a un nivell social, amb uns privilegis, mentre que una dona els baixa i és atacada. Jo tinc un aspecte molt normatiu i si vaig pel carrer la gent no pensa directament que sóc trans. Però una dona trans, quan va pel carrer, té l’estigma: “Serà prostituta, es dedicarà a la droga, es dedicarà a l’espectacle, és un home travestit, peguem-li”. Doncs cal parar això. Jo sóc el primer, però sóc el primer perquè tota la gent que vinga darrere i tota la gent que ha lluitat perquè jo ara estiga ací s’empodere’ i diga: “La nostra lluita serveix!”. I hem de continuar perquè l’etiqueta d'”el primer regidor trans” no tinga tanta repercussió i siga una cosa corrent. Que dir “val, és trans” siga com dir “és ros” i que no passe res.
