El Comité Econòmic i Social Europeu és un organisme consultiu de la Unió Europea compost per representants de les organitzacions de treballadors i empresaris, a més d’altres grups d’interés. El seu actual president és Georges Dassis, sindicalista des dels 15 anys.
Nascut a Grècia, va ser un ferm opositor al règim militar grec conegut com a Dictadura dels Coronels (1967-1974), fet pel qual es va convertir en refugiat polític. Dassis ha militat a la Federació General del Treball de Bèlgica (FGTB), on va ser membre permanent de l’equip nacional de 1976 a 1980. Entre altres càrrecs, va ser nomenat representant de la Confederació General del Treball de Grècia (GSEE) en la Confederació Europea dels Sindicats l’any 1981. És també membre fundador de l’Institut del Treball de la GSEE, creat l’any 1990.
L’ocupació és una qüestió clau després de la crisi. La tendència del mercat laboral apunta a un creixement de l’ocupació, però aquesta continua sent temporal i precària. Quines propostes plantegen per a pal·liar aquest mal endèmic del mercat laboral?
Crear ocupació de qualitat sense inversions no és possible. El que hem fet des del Comité és demanar inversions massives. Donar ocupació a la gent i especialment als joves és una qüestió cabdal, ineludible. Hem valorat el pla de joventut desenvolupat per la Unió, però creiem que no és suficient. Ara, des del meu punt de vista personal, i sense parlar com a representant del Comité, estic convençut que no crearem ocupació per a tothom perquè la productivitat ha crescut molt arran la quarta o cinquena revolució de les anomenades industrials, però que realment són digitals. Per tant, cal innovar i trobar un altre mecanisme perquè tothom tinga una ocupació que li permeta viure decentment. A títol personal crec que cal revisar la distribució del volum de treball que hi ha en aquests moments.
Per què els sous i drets laborals no han millorat quan s’ha superat part de la crisi?
Hi ha dos tipus de pobres, els que no tenen treball i els que en tenen un però el sou no els permet viure dignament. Cal realitzar una redistribució de la riquesa que es produeix. Els sous que els treballadors reben han de permetre’ls tindre una vida digna. Per a açò cal actuar amb polítiques fiscals i socials que eviten l’aparició de nous pobres. El Comité ha proposat actuacions concretes com crear un fons europeu per a finançar ajudes per a tots els ciutadans de la Unió Europea.
Un altre dels mals endèmics del País Valencià és el de l’economia submergida. Com es pot combatre?
Desgraciadament no tinc la fórmula màgica. L’economia submergida existeix en molts països i som conscients que està present en sectors molt concrets com és el de la construcció. D’una banda cal que les administracions públiques augmenten els controls i que hi haja sancions serioses, però considere que és més important que els ciutadans prenguen consciència i que tinguen interés a participar en una economia solidària. Sé que hi ha gent que somriurà quan llegisca açò, però he constatat que hi ha molts joves que rebutgen treballar en negre. També sé que hi ha gent sense escrúpols, empresaris que fan tot el possible per a no declarar. Però hi ha també gent al capdavant de xicotetes i mitjanes empreses que està preparada per a treballar legalment i es queixa d’aquells que no ho fan perquè al final els suposa una competència deslleial. Per tant, cal sancionar durament els qui infringeixen la llei.
Les infraestructures i els transports són essencials per a una economia com la valenciana, oberta a l’exterior. El Corredor Mediterrani és la gran promesa que mai arriba. Què pot aportar aquest al País Valencià?
Em sembla una qüestió molt important. Tenia encara la barba negra quan vaig començar a parlar d’aquests temes com a sindicalista. No parlava del Corredor Mediterrani, però estigmatitzava el centralisme existent en tots els països de la Unió d’aquella època, que en aquell moment, l’any 1984, n’eren 10 i, després, 12. Aquest centralisme era antiecològic i contrari al desenvolupament de les regions. Espanya no formava part de la Unió Europea en eixe moment, però aquesta manca ja es donava, també, a Grècia o a Itàlia, i en altres països.
Evidentment el centralisme és negatiu per al desenvolupament econòmic de les regions. Malgrat que és necessari tenir les diferents regions unides amb la capital del país, al mateix temps han d’estar connectades entre elles. Em sembla una qüestió cabdal. Veig com un imperatiu que el transport entre les diferents zones es desenvolupe i que s’hi puguen connectar. És molt més ecològic, més eficaç, i afavoreix l’economia de les regions. Estic encantat de poder agafar l’AVE a Madrid i estar a València en dues hores. Puc fer el mateix per a anar a Barcelona des de València? No, i em sembla un problema molt seriós.
Què ens estem perdent els valencians pel retard en el desenvolupament del Corredor?
No puc quantificar les conseqüències, però quan dic que és antiecològic em referisc, entre altres coses, al fet que si es vol transportar un producte a Barcelona, per exemple, des de Màlaga o des de València i ha de passar primer per Madrid es consumeixen molts més recursos i combustible. I açò evidentment no ajuda ni a Màlaga, ni a València. Em sembla simplement il·lògic.
Empreses i organismes internacionals fan pressió per a aconseguir que el Corredor siga una realitat. Són vostès algun d’eixos organismes?
Per molta pressió que es puga fer des de fora, si les parts interessades no es posen d’acord a fer anar avant el projecte, ningú ho farà. Si hi ha un projecte d’unir mitjançant transport ferroviari les ciutats del mediterrani fins a la frontera francesa, i hi ha voluntat del govern espanyol, i associada a la voluntat de les autonomies, eixe projecte podria ser cofinançat pel Fons de Reestructuració Europeu, de la mateixa manera que s’han cofinançat altres projectes. Però primer és imprescindible la voluntat política.
La Política Agrària Comuna representa al voltant de 250 milions d’euros d’ingressos anuals per al sector agrari valencià. L’actual PAC acaba en 2020 i el seu futur és incert. Què plantegen vostés per a afavorir un motor econòmic com és el camp?
La Política Agrària Comuna (PAC) és la primera vertadera política europea. Gràcies a la PAC, quan els països de l’Europa de l’Est no tenien bastant per a menjar, se’ls va poder alimentar. Aquesta política va començar en 1957. Els temps han canviat. Hi ha qui diu que s’ha d’abolir, però no és la nostra posició. Com a president del Comité, he dit que cal reformar-la i sobretot mantindre-la. Per a mi, reformar-la vol dir que se’n puguen beneficiar no solament els grans complexos agorindustrials, sinó tots els ciutadans que desitgen viure en i del camp i seguir produint. Cal aconseguir una PAC que done suport als xicotets agricultors perquè el que no podem fer és dir-li a tothom que es trasllade a les ciutats i que visca de la indústria. Un altre problema és la desertització de les zones de camp, a més del despoblament. Afecta tots els països de la Unió Europea i s’ha de treballar seriosament a escala regional, estatal i europea. Hem de permetre que la gent es quede en el camp i que el que vulga tornar-hi, que hi torne. Cal millorar les infraestructures, les carreteres i donar-los accés a un finançament que no siga abusiu. Cal ajudar-los a col·locar els seus productes en el mercat, amb polítiques concretes, que els ajuden a tindre una vida digna. És la gent que al final ens dóna menjar.
Com pot afectar el Brèxit a les exportacions i també, en altres aspectes, als valencians?
No estic segur que el Regne Unit abandone finalment la Unió Europea. Preferisc esperar que finalment n’isquen per a discutir-ne les conseqüències. De tota manera no crec que si finalment ho fan, els valencians perden cap client. Actualment s’ha negociat “el preu del divorci”. Hi ha un acord que ha de ser ratificat pel parlament britànic, i després hi haurà negociacions per a determinar les relacions entre el Regne Unit i la Unió Europea. Objectivament, hi haurà un acord perquè el Regne Unit no pot viure sense una associació amb la Unió. Amb qui comerciarà si no el té? Ja no vivim en l’època de la Commonwealth, quan el Regne Unit dominava el món. De fet, ja hi ha qui reclama un segon referèndum. Algunes enquestes indiquen que s’han penedit del que han votat.
Un dels debats que s’han obert amb el Brèxit és el de l’Europa de dues velocitats…
No cal tindre por a una Europa de dues o més velocitats. Jo, que sóc grec, vaig tindre por en algun moment, però no cal. Actualment som una unió de 27 països que vol avançar cap a una Europa més integrada. Tanmateix, hi ha qui no la vol així, com és el cas del senyor Viktor Orban (primer ministre d’Hongria). Ell, que s’oposa a certes polítiques, pot bloquejar-ne la seua posada en marxa. I això no pot ser així. Una democràcia no avançarà d’aquesta manera. Estar més integrats vol dir més polítiques comunes. No cal tindre por al que anomenem cooperació reforçada. Per exemple, és d’aquesta manera com podem taxar les transaccions financeres. Dins de la Unió hi ha uns 11 països la situació dels quals els permet avançar en polítiques comunes i espere que prompte ho puguen fer tots. I s’ha d’avançar. Per tant, no cal témer aquesta situació, i menys a un estat com Espanya.
Cap a on va la Unió Europea?
Desgraciadament no hi ha res millor que puguem proposar als joves europeus. És cert que tenim una Unió Europea amb problemes, amb faltes, que cal corregir. Aquesta Unió ha permés a moltes generacions viure millor que les anteriors. Ha possibilitat tindre llibertat d’expressió, de lluitar per la via legal, en un espai de llibertat, solidaritat i prosperitat. Hem de conrear i exigir açò. L’espai europeu ha permés a totes les regions, a tots els països, xicotets o grans, tindre ambaixades a Brussel·les. És un espai per a expressar-se lliurement i de democràcia participativa que hem de reforçar. El missatge que vull transmetre als joves és: mobilitzeu-vos perquè aquesta Europa siga fins i tot millor. Sense una Europa així, els joves s’arrisquen a enfrontar-se a situacions com les que van viure els seus avis.
