La Nau de la Universitat de València acull, des d’aquest dimarts i fins al proper 18 de març, un homenatge a l’escola i a l’ofici de mestre valencià a través d’una exposició comissariada pel professor Óscar Barberá. Al costat del docent hi van estar el degà de la facultat de Magisteri, Manuel Monfort, i el vicerector de Cultura i Igualtat de la Universitat de València, Antonio Ariño, que van posar de relleu la història de l’educació valenciana al llarg dels últims 200 anys.
Monfort va identificar l’educació com un “element polititzador” que fa entrar la societat en un xoc entre el progrés i el conservadorisme, però que en cap cas no és un agent “adoctrinador”, com darrerament han denunciat polítics valencians tant del Partit Popular com de Ciutadans.
Amb la mirada posada en la futura Llei Valenciana d’Educació i amb un decret per a desplegar el plurilingüisme al País Valencià, el degà de l’escola de mestres valenciana analitza alguns dels reptes i entrebancs que han de superar l’educació, els docents i la societat.
Què posa més entrebancs actualment a l’educació, la gestió política o la societat?
Entrebancs hi ha molts. La divisió ideològica de la societat és un entrebanc perquè l’educació està molt vinculada als components ideològics i el progressisme veu l’escola com una eina de foment de l’equitat i el vessant més conservador veu l’educació com una manera de mantindre el seu estatus. Aquesta és la controvèrsia que està sempre ahí ficada que fa que l’evolució que podríem tindre amb una independència dins de l’escola no es puga tindre perquè els polítics van canviant les polítiques que no estan afectant realment una millora de l’educació sinó més bé estan afectant una divisió de la concepció de l’educació. L’escola pública hauria de ser una escola que treballara i s’esforçara per mantindre aquesta equitat. La convivència amb aquest tipus d’escola, que és l’escola pública, amb una escola privada i concertada, sobretot la concertada, ens crea un greu problema que és utilitzat pels polítics d’una forma interessada per a, d’alguna manera, trencar les possibilitats d’avançar que podria tindre l’escola.
La gran quantitat de canvis legislatius és la principal dificultat que es troba el docent?
La legislació és, d’alguna manera, l’expressió política d’intentar ideologitzar l’àmbit educatiu. Per això ha canviat tant. Realment la majoria dels polítics, o una part important d’ells, no intenten més que buscar la instrumentalització de l’educació per interessos partidistes, que no ideològics. En eixe sentit és el que d’alguna manera està mostrant que no hi ha una evolució i, a més a més, hi ha una justificació per a quan diuen: “L’escola no va bé i per això fem un canvi de llei”. Realment no estan fent una nova llei per a millorar allò que està ocorrent en l’escola sinó per a exercir un interés dins de l’escola, per a decantar-se per una escola que diuen, entre cometes, “de lliure elecció per a les famílies”, quan realment el que estan fent és el manteniment d’un avantatge conservador dins de la nostra societat. Això és el que trenca realment l’escola perquè no la deixa avançar en el ritme que podria i trenca també els ànims dels mestres que són els que estan treballant dia a dia.
Quina solució hi ha des de l’escola per a aquelles famílies del sud valencià que diuen que se’ls està imposant una llengua en educació?
No sé quina llengua se’ls està imposant de les dos oficials. Tinc dubtes. Aquests problemes a Finlàndia o Noruega no existeixen en relació amb la llengua. S’ha tornat a fer, d’un element educatiu, una instrumentalització política. Els noruecs, per exemple, no tenen dos, tenen molts dialectes que estan presents en cadascuna de les seues escoles i tenen clar que és un element d’identitat cultural i no és un element de divisió ideològica i política. En aquest sentit, una altra vegada la llengua està utilitzant-se des de la perspectiva política quan realment la llengua és un element cultural de la identitat d’un poble. La nova llei sobre la llengua a les escoles no està forçant a res més que a mantindre la realitat d’una cultura que no està present en la nostra societat, com és l’ús del valencià, perquè a qualsevol lloc el castellà és qui impera. Lògicament el que es pretén des de l’escola és d’alguna forma mantindre present una part de la cultura que està morint-se en la nostra societat.
Però justifiquen la imposició afirmant que eixa llengua i cultura no és la seua.
Per què es veu com una imposició per part d’algunes famílies? Perquè continuem amb eixe ressò històric de trencar la diversitat de les identitats a l’estat espanyol, que és molt divers. Amb eixe discurs de trencar eixa diversitat, hi ha famílies que d’alguna manera estan tornat a gestionar arguments molt antics i que només fan que rememorar un moment de la història de l’educació valenciana que era la de fer desaparéixer tot allò que poguera fer que ens diferenciàrem d’una altra comunitat o un altre estat. No puc entendre com allò que en una altra societat és viscut com una senya d’identitat, com és la pròpia llengua, ací els polítics i una part de les lleis estan fent-la com una ideologia. Els mestres el que haurien de treballar a les escoles és que la llengua forma part de la cultura pròpia del nostre poble i que no està imposada, sinó que està afegida a un coneixement necessari de la nostra societat, que comptem amb el castellà, que ja el tenim, i el valencià, que allò que fem és aprendre’l per a d’alguna manera poder incorporar-lo en el nostre dia a dia per a no perdre eixa identitat, com no volem perdre altres senyes, que les tenim, com aquelles relacionades amb la gastronomia, la música o la literatura, que no creen aquesta tensió i que d’alguna manera resulten rendible per a alguns partits polítics.
Com veuen des de la Facultat de Magisteri la proposta que va fer en el seu dia el Partit Popular d’aules segregades per sexe?
Si estem per l’educació en la diversitat i en el reconeixement d’eixa diversitat com una realitat, això evidentment el que promociona no sols és la divisió i la falta d’equitat en l’educació, sinó que a més eixa falta d’equitat es pronuncia més quan divideixen la societat entre homes i dones. Hi ha molts moviments internacionals que defensen no científicament sinó més bé amb interessos polítics eixa segregació per sexes, però el que està demostrat és que no ajuda a fer una societat més justa, més igualitària i que puga caminar conjuntament.
Quan es parla de model educatiu es mira cap als sistemes escandinaus. Perquè els docents recuperen prestigi social, no seria bo pujar les notes d’accés a Magisteri?
La conferència de degans de facultats d’Educació i facultats de formació de mestres i Magisteri que es reuneix sovint i un dels temes que tracta és la preocupació per la formació dels mestres i la seua millora. És molt complicat en el context actual, de la mateixa forma que en l’estructura d’escola pública, concertada i privada és molt complicat tindre una escola d’igualtat, de tractament equitatiu, en una estructura universitària que té un vesant de productivitat econòmica magnífica en els títols de magisteri. Amb això, què vull dir? Doncs que tindre els títols de magisteri en una universitat privada és una garantia econòmica. Amb tot això és molt complicat millorar la qualitat dels mestres. En eixe context és complicat però, així i tot, les universitats públiques ens hem reunit donant resposta a eixe projecte que té la Conselleria d’Educació de desenvolupar la Llei Valenciana d’Educació i el que demanem és que es pose límit al nombre de places que s’ofereixen en els centres de formació universitària i que es pose un major nivell d’exigència. No sols en l’accés, i no em preocupe tant en eixe vessant perquè els estudiants que tenim en Magisteri són probablement els que tenen una mitjana en relació amb altres comunitats més alta. Tenim molt bons estudiants fent Magisteri, però sí que em preocupa la possibilitat de crear un major nivell d’exigència en els nostres estudiants, perquè, per exemple, els estudiants que no trauen els nivells lingüístics en la nostra facultat se’n van a la privada i els trauen sense cap problema. Clar, ens trobem amb una problemàtica, és un desgast treballar una cosa que per un altre forat se’n va.
La universitat privada és un problema per al progrés i l’evolució de l’educació?
Si he de respondre de manera ràpida, diria que sí. Personalment pense que és un problema, perquè allò que és un servei bàsic, com és l’educació, es transforma en un sistema de producció econòmica, que és que les universitats privades siguen rentables. La gent acudeix allí a estudiar i el que més vol és fer això, perquè continua eixe tòpic en la societat que la vida de mestre, si bé no està ben pagada, es viu molt bé. Doncs, clar, amb eixe context és molt difícil desenvolupar un treball de formació de qualitat a les escoles. Crec que les universitats privades no estan ajudant a millorar la qualitat.
