-Què podem trobar al seu tercer disc en solitari, Malgrat la pluja?
12 cançons (riu)
Jo espere que la gent trobe compromís, il·lusió, força…però sobretot consciència. Aquesta societat està massa absenta de consciència.
Ens cal ser molt conseqüents en tot allò que critiquem perquè de sobte el món coixeja d’incoherència. Jo no seré qui diga com viure la vida a ningú però hi ha una essència moral que tots compartim, i en la igualtat radica la meua cançó.
Continue amb el desig d’emocionar, de posar-me de part del maltractat i cada dia amb el pas més ferm per resoldre el meu proper món amb la sinceritat de ser com sóc (cor i llengua).
–La seua és una música íntima o intimista?
Una barreja normalment. Es fon l’interior de la meua personalitat amb la societat on visc des dels meus ulls. No hi ha massa diferències perquè tot allò que m’importa ho sent meu, no com a aspecte possessiu sinó de valoració, siga un pensament, una persona, un país...
– Seria capaç de definir la seua música i les seues lletres?
Em costaria. La meua música és l’herència de tot el que he begut, i ha sigut tant i divers que per això, fins i tot a mi, em costa tant ubicar-me a un lloc, sobretot tenint en compte que m’emocionen tant les diversitats que no vull abandonar-ne cap si el moment requereix utilitzar-la en alguna creació pròpia.
Respecte a la lletra, la definició és el resultat obtingut de tancar els ulls, imaginar la circumstància sobre la qual necessite desenvolupar un context i sentir la plena expressió del resultat, vull dir que és la teràpia compartida dels meus sentiments. El fet d’exposar-los? Voler causar reflexió i millora posterior individual i col·lectiva.
-Fa quasi 14 anys que roda pels escenaris del País Valencià i de bona part dels territoris de parla catalana, en què ha canviat Andreu Valor?
Ha canviat tant! Estic obsessionat en aprendre i en valorar la vida i el pas del temps des d’un punt de vista extern al que ens eduquen. Em sembla que hem perdut el nord desitjant el control de la gent i l’engany, la manipulació, l’egoisme per portar la societat a un terreny buscat, genera tantes opinions sense fonaments que ara em quede sorprès de tot allò que vaig descobrint i que debat tot allò viscut i absorbit.
L’Andreu actual treballa per ser caut, prudent, per tindre els peus a terra, per ser conscient de la pròpia mediocritat, per portar la sinceritat, la solidaritat i la constància a prop dels seus somnis i parla cantant i esperant que a cada nova alba la maduresa li haja permès assolir un nou repte, que no és més que ser una mà d’ajuda per a una persona que necessita alçar-se de nou i esperar que la tolerància i la cooperació ens ajude a respirar més tranquils respectant-nos mútuament.
-Què ha significat per a vostè l’adéu del ‘Tata’ Bates?
El descobriment de la companyonia senzilla i productiva, aquell que mai discutia i sempre proposava solucions.
La voluntat d’aprendre a desitjar sort en el seu nou repte individual i la gratitud per tot el compartit i après al seu costat.
Musicalment, la necessitat d’explorar noves vies però la seguretat i les ganes de buscar noves sonoritats, idees i gent amb què començar nous projectes.
Ha significat el disc que actualment presentem, un disc produït colze a colze amb ell i amb un títol que declara el desig de seguir malgrat la pluja!
-Li proposem unes preguntes a partir dels títols dels seus discs o d’alguna de les seues cançons. Per exemple, el seu segon disc s’anomena A l’ombra de l’obscuritat, on podem trobar aquesta ombra tan paradoxal?
En cada indret. A cada segon. Al costat de cada persona. Crec que l’esperança (la xicoteta llum que fa tindre ombra a l’obscuritat) és una manera d’enfrontar-nos a la vida. Jo cada dia assumisc la seua bellesa junt amb la seua dificultat, per tant estic feliç de formar part de l’existència i treballe per intentar trobar a cada pas algun detall que m’ho recorde i calme l’esforç realitzat. Millor veure el got mig ple!
-Quina seria La cançó necessària?
La cançó necessària és la cançó desitjada. La que respon al desig de cada moment. La que esperes escoltar mentre creues una mirada amb un ésser estimat, aquella que t’empenta mentre lluites front l’abús de poder, la que parla per u… La que nosaltres, els qui fem cançons, intentem inventar per a complaure l’oient, en ajuda i en sentiment.
-Com Seguirem?
Fent país. Mai podria parlar per ningú, però la meua finalitat va acompanyada per fer del meu entorn un lloc per compartir, des de l’idioma a un tros de pa. Per a mi país és vida i gent i progrés i demà. Vull seguir fent habitable, però fer-ho amb humanitat, cada racó de la meua vida. I siguen benvingudes les persones de pau.
-Què tinguem En les nostres mans per poder canviar les coses?
La fórmula màgica i la majoria absoluta. La moralitat i les ganes de veure el sol. Sols ens queda abandonar un poc aquest capitalisme ofegador i desenganxar-nos el sofà de les cuixes. Quan tornem a compartir, el món serà nostre.
-Quina és L’esperança que ens queda?
No esperar que el món torne a pegar la volta per deixar-nos on estàvem. Som els responsables de cada acte, així que l’esperança significa ser assenyats, participatius i justos. Ens queixem del que ens han robat i jo cada dia veig amb més disgust que ho hem perdut per no aprendre a valorar-ho.
-Es vincula molt el tema de la llengua amb certes postures ideològiques, tot i que volem parlar només de música és quasi d’obigal acompliment parlar sobre el tema, encara que siga breument. Andreu, quan u tria cantar en valencià, per què ho fa?
Per naturalitat. Per defensa. Per dignitat. Per respecte. Per sinceritat i autenticitat. Per emocionar.
-Pareix que actualment hi ha una embranzida de cantautors i grups que canten en valencià, a què creu que es deu?
Hi ha tantes possibilitats. Potser és una ximpleria però una causa pot ser haver posat el mercat de la música en igualtat de condicions (per desgràcia, banals condicions…) Això ha fet que hi haja gent que no pense en cantar en altra llengua per aconseguir cap tipus d’èxit i que es valore més el desig de transmetre personalitat pròpia en cada projecte i no caure en el mateix menyspreu que abans els grups . En conseqüència, l’avanç qualitatiu i divers ha generat “normalitat” i un gran número de propostes que atrauen més gent.
Altra possibilitat és l’avorriment per qui ens menysprea i l’amor propi per deixar patent que som una identitat inquieta, viva, curiosa. Cansats de les mateixes discussions de sempre, apostem per l’art com a resposta.
Però a mi m’agrada creure que com a art cultural, busquem l’emoció i per a contagiar-la ens cal la sinceritat i hi va la nostra personalitat. Estem aprenent a apreciar més el que som i en aquesta satisfacció ens va la vida i cada cosa que en ella fem.
-Cantar en valencià té més mercat actualment?
Cantar en valencià continua tenint moltes dificultats. La manca d’espais, de mitjans de comunicació potents (ràdio i televisions que aposten per la normalitat), la professionalitat del sector i com sempre el boicot governamental…genera complicacions en la subsistència.
També és cert que ha augmentat, i molt, el número de seguidors i la diversitat i això és molt positiu i està ajudant-nos a fomentar l’originalitat i crear noves alternatives a les expectatives culturals del país.
En el meu cas, per la “marca” cantautor i el desig propi de proximitat, amb una guitarra i quatre ulls un concert ja té sentit, per tant tot depèn de les aspiracions o requeriments o originalitat per a crear espais. La filosofia pròpia és aportar i compartir i en aquesta lluita estem.
-Per a l’edició del seu darrer disc ha hagut de recórrer a una plataforma de micromecenatge, com es convenç la gent que el seu projecte és important?
Sí. És un problema encara com afrontar les despeses que resulten de la creació d’un disc i jo ho note molt perquè no tinc formació de músics i l’enregistrament no sols és l’estudi, sinó la cooperació de músics i demés. Per tant, aquesta alternativa m’ha ajudat a fer realitat els dos últims projectes. Aquest últim ha sigut una gran sorpresa perquè en el moment que vivim no esperava tant bona resposta.
No sé com es convenç, sóc molt mal venedor de les meues coses. La constància (pobres seguidors de les xarxes…) segur que ha ajudat. L’altra cosa imagine que va unida als dos discos anteriors, vull dir que la gent ja tenia una base del que solíem proposar, però continue amb la incredulitat del que assolírem i la gratitud eterna als mecenes. Més bé és una qüestió per a ells.
–Ha nomenat que hi ha manca de mitjans de comunicació potents, com els afecta no poder difondre la seua música a uns mitjans de comunicació en la nostra llengua?
A mi em dol no tindre cap mitjà públic en la nostra llengua, això per a començar. És ridícul, dolent i agressiu aquesta proposta de govern que descaradament vol exterminar els nostres signes de seny. A partir d’ací, la resposta ja està clara i evidentment podem entendre que les dificultats augmenten perquè és una constant persecució la que sofreixen els nostres aspectes culturals. Però lluny de la desmoralització, ens provoca imaginació, ganes, eufòria i motivació per a seguir proposant i compartint tot allò que aquesta terra ens dona.
La gràcia és que encara no s’’han adonat que quan ells marxen, nosaltres encara estarem ací. És una batalla perduda la seua i una despesa d’esforços que els alterarà la tranquil·litat. La història ho ha demostrat. Estimem el que som!
