Joan Llinares (Alzira, 1953) és el director de l’Agència Antifrau, acabada de crear per una llei de les Corts. Gestor cultural i expert en fiscalització dels comptes públics, torna al País Valencià procedent de l’Ajuntament de Barcelona, on Ada Colau va encarregar-li el muntage d’una oficina de vigilància del frau. Prèviament, va ser administrador de l’IVAM i es va encarregar de fer net al Palau de la Música Catalana després de l’esclat del cas Millet.
Què va dir Ada Colau quan va anunciar que plegava?
L’eixida de l’Ajuntament de Barcelona va ser molt sentimental. No es pot dir que fóra dolorosa, però havia establit vincles i llaços molt forts amb una part del funcionariat i amb el govern municipal. L’oficina d’allà estava acabada de muntar. Ara ja està funcionant amb molta eficàcia.
Del que em va dir l’alcaldessa, em quede que quan vulga tornar a l’ajuntament tinc les portes obertes
Com ha sigut l’aterratge?
Estic aterrant encara. Està tot per fer. Hi ha molts tràmits administratius. Com que és una entitat jurídica independent, cada dia escric la partida de naixement. Cal aprovar el pressupost i establir el funcionament ordinari. Hem de preparar la vinguda de funcionaris i preparar els procediments per tal que hi arriben els més preparats. En qualsevol cas, la selecció la faré jo –amb ajuda– perquè la responsabilitat és meua.
De moment, tenim un pressupost d’1,5 milions fins a finals d’any. A banda de la plantilla, cal buscar els primers equipaments informàtics i el mobiliari i decidir on s’establirà l’agència. Si no sabem on estarem, no podem fer un càlcul exacte del que ens cal.
Tan important és tindre un espai propi?
Va tot unit. La independència no és només perquè ho diga la llei, sinó que es practica en el dia a dia. Per a això calen recursos suficients i que l’activitat es puga fer amb absoluta no dependència de qualsevol administració.
El que consagra aquesta independència és que rendiré comptes davant de les Corts i no del Consell. Naixeria amb conflictes interns si depenguera d’una administració. Així és com s’estan configurant les oficines i agències anticorrupció. Rendeixen comptes davant dels òrgans legislatius.
Considera adequada la llei que regeix l’Agència?
La llei, per a començar a tirar, està bé. Té els elements necessaris i, a més, està molt ben definit l’àmbit material i d’actuació de l’agència. Recull bé com s’han de proveir els recursos necessaris, garanteix la independència i estableix procediments d’actuacions molt complets.
És molt innovadora respecte a altres normes d’altres territoris: crea l’estatut del denunciant, de l’alertador de possibles casos de corrupció. També garanteix la protecció dels qui informen i estableix el procediment de protecció i contempla un capítol sancionador.
Estem acostumats a veure com s’inclompleixen requerimets d’informació i com molts destinataris no en fan cas. La llei preveu faltes lleus, greus i molt greus i hi haurà reposta per als qui no hi col·laboren.
Quina ha de ser la funció de l’oficina antifrau?
Primer, la prevenció: els funcionaris i càrrecs electes han de tindre informació i formació perquè puguen establir mapes de risc i evitar, com ocorre de vegades, que sense pretendre-ho es generen situacions que es converteixen en casos de corrupció.
Han de ser conscients que la corrupció és un organisme que podem trobar arreu. La cobdícia conviu amb nosaltres i és més previsible allà on es mouen recursos.
Després vénen la detecció i la repressió: actuar perquè es tallen aquestes conductes. Funcionalment, l’agència ha d’estar preparada per a donar abast a les tres tasques.
Contra la corrupció: més educació, canvi dels costum polítics o més mesures de repressió?
És una combinació. Comença per l’educació. Vivim en una cultura on s’han consagrat els diners com a símbol de l’èxit i de la realització de les persones. És l’acumulació irracional de riqueses sense límit. S’ha viscut en tots els àmbits. Ho veuen els xiquets, els joves i els que no ho són tant, i això configura uns comportaments humans com la cobdícia, les enveges i voler tindre més.
¿Com s’entén que persones que professionalment i econòmicament ho tenien tot i ho tenen tot hagen fet una cosa tan miserable com robar a la gent més pobra del planeta, com en el cas Cooperació? Funcionaris amb els nivells més alts han arribat a la degradació.
Em preocupa saber com es generen o s’activen aquestes conductes per a actuar en la prevenció. Vull treballar en un centre d’investigació per a esbrinar per què es produeix la corrupció. Quins són els components materials, però també els personals i psicològics. Perquè un corrupte no sempre ho ha sigut. Quan es fa corrupte? Què ho facilita i propicia?
L’altra preocupació és el control. Gent de països on la corrupció és pràcticament marginal adverteix que, si els sistemes de control no foren els que són, els nivells de corrupció podrien apropar-se als que tenim a països com el nostre.
T’ho diu gent d’Alemanya i Finlàndia. Hi ha mecanismes que els detecten i de correcció i repressió. I una justícia molt més dotada de recursos per a combatre-la. Es veu la clarificació del que ha passat i sentències dictades en límits raonables i no en els terminis bíblics que tenim ací.
La legislació també és laxa?
Molts dels corruptes que estan sent jutjats eixiran de la presó tranquil·lament per a disfrutar del que van saquejar. Amb l’excepció dels casos molt ben instruïts, això passa.
Hi ha la presumpció d’innocència fins que no hi ha sentència. Això, en l’àmbit penal. Però els informes dels interventors o els que en el futur faça de l’agència haurien de tindre una eficàcia molt més contundent pel que fa a la responsabilitat administrativa independentment del procés penal.
L’eterna qüestió de separar la responsabilitat penal de les altres…
L’administració ha perdut bona part del seu prestigi perquè, quan els òrgans de fiscalització o de control han detectat alguna cosa, els resultats han sigut escassos.
Com s’aconsegueix que la gent perda la por de denunciar? Quin és el paper dels informadors?
En els casos que he viscut a Barcelona, quan els informadors tenen confiança en els òrgans que porten la lluita contra la corrupció, hi acudeixen. Allà s’està investigant un frau de la recollida del fem i la neteja diària gràcies a un informador que va passar dades creïbles. Permetrà recuperar a l’ajuntament milions d’euros que no s’havien d’haver pagat i que els responsables hi hagen de respondre.
En el cas el Palau de la Música, vaig tindre informadors que m’ajudaren molt. Sobretot els primers dies. Si no els haguera tingut, hauria comés errors.
Aquestes persones, l’únic que volen és reconciliar-se amb una situació que han viscut i que no han acceptat. Quan veuen l’oportunitat es posen al servei de la transparència i de l’interés comú.
El problema és que tenim massa casos d’informadors que han patit conseqüències per la seua lleialtat a l’interés general –funcionaris i no–, que van donar informació i que ningú s’ha parat a protegir-los. No rebre protecció desincentiva la col·laboració.
I què fem amb els qui han comés delictes?
Doncs, normalment, s’ha de posar en coneixement de la justícia, però, per la meua experiència, quan una persona que ha participat en delictes ha volgut col·laborar amb la justícia i ha ajudat a traure l’entrellat d’algún cas, ha gaudit de beneficis importants El sistema sí que permet un tractament més benvolent amb qui ha tingut conductes penalitzables i ha decidit col·laborar.
Quina serà la relació amb la Conselleria de Transparència?
Hem parlat amb el conseller i hem establit bases de relació fluïda. En l’àmbit de la prevenció és necessari sumar esforços, amb la Generalitat i amb els ajuntaments. Quan tiguem recursos i mitjans vull establir vincles concrets per a canalitzar la petició de documentació.
Però l’agència pot dirigir-se a qualsevol òrgan de l’administració sense necessitat de passar per instàncies intermèdies i, de vegades, la pròpia condició d’informació reservada i de confidencialitat amb què s’actua farà que es demane informació directament a l’òrgan concret.
És justa la imatge del País Valencià com a territori on la corrupció estava generalitzada?
La fama que té el País Valencià a la resta de l’Estat està sobredimensionada, no perquè no s’haja de reconéixer el que ha passat ací, sinó perquè al que ha passat en altres llocs no se li ha donat tanta transcendència.
Ací hi ha hagut investigacions de la Fiscalia amb molta eficàcia. S’han denunciat molts casos per càrrecs electes. En altres territoris no hi ha menys casos.
La situació de Catalunya també és lamentable. Fa uns dies es va publicar a la premsa que un secretari general d’un partit que va governar 23 anys va acceptar dos anys i mig de mutu acord, de conformitat per la concessió d’estacions d’ITV. L’hereu de l’anterior president. I a la premsa ha passat sense pena ni gloria. Era portaveu de l’oposició i va estar dins de l’administració quan el president eran el seu pare. I no parlem del pare, que va reconéixer que els diners anaven a Panamà, Andorra o Luxemburg. I crec que acabarà demostrant-se que tot té a veure amb el conegut 3% que va denunciar el president Maragall.
I si anem a Madrid, bressol del cas Gürtel i de molts més casos… Per què el País Valencià apareix com un lloc caracteritzat per la corrupció. Els mitjans de comunicació han tingut molta responsabilitat a l’hora d’engrandir uns casos i relativitzar-ne uns altres. Això ha generat aquesta sensació.
En la memòria del Poder Judicial del 2016, el País Valencià està al sisé lloc per casos de corrupció. Ja hi ha cinc territoris per davant.
Tem que se li gire molta feina? Que s’arribe a saturar l’oficina?
Que vinguen ciutadans, funcionaris i càrrecs electes amb voluntat de fer net i ens arribe feina per això, no em preocupa. No tinc por d’això. Haurem de redimensionar i veure quins recursos ens calen.
Pensar que els diners aplicats a mecanismes de controls són diners que es gasten com si no tingueren rendibilitat sí que em preocupa. On hi ha controls, l’eficiència dels recursos és molt més gran. No té punt de comparació el que costa una oficina o una agència amb els recursos que es recuperen. A més, la mera existència de l’agència ja genera una millora de les conductes.
A l’Ajuntament de Barcelona s’han recuperat subvencions mal atorgades. El cost és insignificant per a tot el benefici que genera a la institució i a la societat.
És possible fer neteja total. Pot ser necessària una certa amnistia?
L’amnistia amb la corrupció és un greu error. Hi va haver dos grans errors a finals dels 80 i principis dels 90: el cas Naseiro i el cas Calp, sobre contractació pública i urbanisme. El canvi de doctrina del Tribunal Suprem, que va anul·lar les escoltes telefòniques, se suposava que incrementava les garanties provatòries. Però això es va aprofitar perquè alguns quedaren lliures i perquè altres continuaren amb les mateixes activitats. Un dels afectats pel cas Calp ara està a la presó per altres casos.
Sembla que van dir: “No vos preocupeu que hi ha barra lliure”. Les altes instàncies dels tribunals van arribar a modificar la seua doctrina. Això va ser molt dur. Juan María Bandrés –un gran jurista que s’havia personat al cas Naseiro– va avisar el Tribunal Suprem que hauria de posar en llibertat desenes i desenes de mafiosos i delinqüents condemnats per les gravacions que ara s’anul·laven. El colp per als jutges i fiscals que van instruir aquells casos va ser terrible.
Ara tenim una justicia que ho té molt més clar que en aquella època. El retret és molt major. Els casos de corrupció ja no són vistos com a delictes menors, però manquen recursos per a perseguir tots aquests casos.
Sent molta responsabilitat. Tem decebre algú?
Em preocupa que una agència creada per voluntat de la sobirania popular no puga ser eficaç i complir amb els objectius. Em sent responsable i és un pes que porte damunt des que vaig acceptar el càrrec.
Ara he d’indicar quins recursos necessitem. On he intervingut he tingut recursos i mitjans. Sense equips, les persones no podem fer res. Això és un treball d’equip, de funcionaris que es creuen la lluita contra la corrupció, amb un full de serveis impecable i disposats a dedicar totes les hores que calga –com el seu director– a la lluita per represtigiar l’administració i tornar als ciutadans la confiança que quan paguen els seus impostos, els diners estan ben empleats.
