Desa Bataller / Paiporta
-La jutgessa del 21 diu que no existeixen suficients proves per a reobrir el cas. Què creu que l’ha portat a afirmar açò?
M’imagine que el que l’ha portat a afirmar açò és mantenir la postura que va tenir en el seu moment. Perquè ella va tenir una postura molt clara, que era investigar sobre la velocitat, l’informe del perit era només sobre la velocitat i no va tenir en compte tota la resta. Hi ha coses en la mateixa interlocutòria que ella va reconéixer que ja sabia, com tot el tema dels descarrilaments, i clar admetre ara que no es van investigar coses que s’han demostrat que sí existien…
-Esperàveu que tinguera eixa resposta?
Sempre hem parlat en l’Associació de l’esperança que sempre tens perquè alguna cosa canvie, però el que ha ocorregut era una de les possibilitats que barrejàvem, en entrar al seu jutjat (el 21) era fàcil.
-L’AVM3J seguirà insistint perquè es reòbriga el cas, veritat?
Per descomptat. Després de set anys no pararem per açò.
-Quina creu que és la diferència entre l’accident de València i el de Santiago perquè s’estiga tractant de forma tan diferent?
Cap, és que no hi ha cap. En el cas de Santiago està bastant acreditat, o almenys ho sembla, que l’accident ha sigut causa d’un excés de velocitat, i ací a València l’excés de velocitat està combinat amb un mal estat del tren. Eixa és l’única diferència de la causa, però en la instrucció judicial és el mateix. Allí hi ha un jutge que ha decidit seguir investigant. Ací a València no s’ha investigat, allí almenys s’estan fent les coses bé.
-No sentiu impotència en veure que a Santiago la investigació segueix el seu curs i ací només hi va haver una comissió parlamentària de poc més de quatre dies?
Sí, però ara tenim alguna cosa a favor i és que el Ministeri Fiscal està fent el que esperàvem, insistir que es reòbriga la investigació.
-Des de l’emissió de ‘Salvados’ el suport de la societat valenciana és pràcticament total. Ha notat en falta el suport durant tot aquest temps?
Jo crec que falta de suport mai n’hem tingut. Sí que pots pensar que hi ha molta gent que no ha anat a la plaça, però jo crec que falta de suport no, perquè moltes vegades ens hem preguntat nosaltres mateixos o jo m’ho he preguntat, si no haguera sigut jo i haguera sigut el del costat, haguera anat jo a la plaça? Jo m’ho pregunte, llavors com no ho sé, jo crec que no es pot retraure.
El que sí que crec que no està bé, ja no és el fet d’anar o no anar a la plaça, sinó el fet de prejutjar coses, de dir: si ja han cobrat què volen ara? Quan hi ha una tragèdia d’aquest tipus, les famílies sempre tenen un motiu per a fer les coses.
Però suport n’hem tingut molt. Si comencem a mirar obres de teatre, cançons que ens han dedicat…és una barbaritat el suport que hem tingut. Des de ‘Salvados’, brutal, però abans, si ho analitzem bé és impressionant el suport que hem tingut de molts sectors.
-Creu que els mitjans de comunicació i especialment RTVV, van tenir un paper essencial en el fet que molta gent no sabera fins fa poc què va passar aquell 3 de juliol?
En Canal 9 el que va passar, com ells mateixos han dit, és que va haver-hi autocensura. Ací ni entre ni isc, però evidentment, Canal 9 no treia res del tema. En els altres mitjans de comunicació ha eixit, però sempre molt localitzat a València. El treball del Levante, El País o El Mundo i uns altres més, ha sigut molt bo, però sempre molt centrat a València. I açò és el que ‘Salvados’ va aconseguir, que l’accident es coneguera a nivell nacional.
-Han passat 7 anys des d’aquell dia, com recorda aquells moments?
És alguna cosa que et marca per a tota la vida. Quan veus l’11-M o tragèdies d’aquest tipus i veus a la gent a la tele i després ho vius tu mateix… Al principi creus que això mai ho podràs passar, però ho passes perquè és el que toca, i no hi ha més.
-Com ha sigut el dia a dia des de llavors?
Al principi va ser molt dur, però al final és com tota pèrdua d’un familiar, superant-la a poc a poc. Però clar, en el nostre cas s’ha ajuntat una pèrdua d’aquest tipus, tan dramàtica i amb set anys de lluita.
-Com han aconseguit aguantar tot aquest temps? Què els ha impulsat a seguir?
Els nostres familiars. No podem consentir que açò caiga en l’oblit, que el que els ha passat no servisca per a res.
-Què els va portar a unir-se a l’associació?
El veure coses com la comissió d’investigació, per exemple. Perquè crec que sinó no ens haguérem ajuntat per a fer actes d’homenatge. Però veure que tot ocorria tan ràpid i que s’obstinaven a dir que havia sigut imprevisible, inevitable… La rapidesa amb què es es va fer tot ens va portar a preguntar-nos què estava passant
-Sou conscients que us heu convertit en un exemple de perseverança i fortalesa?
Aquest no és el nostre objectiu… (diu amb resignació). Jo crec que ho faria tothom. Estan com a exemple els familiars del Yak-42, els familiars de l’11-M, les víctimes de Spanair… crec que qualsevol ho faria. Fins i tot les famílies que no acudeixen a la plaça, perquè no tothom pot estar ací cada dia 3, però jo crec que tothom ho faria. No crec que nosaltres siguem un exemple, simplement és que és la teua família.
-Quin creu que serà el final de tota aquesta tràgica història? Algú pagarà pel que va passar?
Jo personalment que algú pague m’és igual. La finalitat de l’associació sempre ha sigut 0 respnsables, però 0 responsables no com que algú pague o vaja a la presó, sinó com que es reconega que no es van fer bé les coses.
Jo crec que ja hem aconseguit coses i és que la jutgessa reconega en les seues interlocutòries que no es van fer bé les coses, la Fiscalia també està reconeixent que no es van fer bé les coses… Hem aconseguit molt, però per a poder tancar tot açò fa falta alguna cosa més consistent. Que hi haja, ja no sé si un jutjat perquè sé que és complicat perquè per exemple moltes de les proves estaven al tren i el tren ja ha sigut desballestat; però sí una comissió nova que diga que les coses es van fer malament i que es podien haver fet millor. Amb açò, almenys per a mi, seria suficient.
-Fins a eixe moment seguirà anant a la plaça?
Sí, per descomptat. Fins que em muira, si fa falta.
