Xavier Pérez / Barcelona
-Qui és Francesc Viadel?
Un de tants, fill de jornaler embarcat en l’aventura de viure, d’ajudar a que el món siga una miqueta millor. Mon pare anava al camp a treballar i jo mateix em vaig pagar els estudis llogant-me com a jornaler, despatxant en una llibreria o tirant caixes al magatzem de taronja. A casa ho passàrem, en alguns moments, molt malament, com moltes famílies. Algú em deia d’escriure sobre això. L’esforç i la constància són l’única salvació possible per als que pugen des de baix del tot, però malauradament, molts joves d’avui en dia viuen idiotitzats per la il·lusió d’una falsa promesa de prosperitat. No saben que des de la foscor els encalcen els poderosos i els aprofitats….quan s’hauran adonat, seran només carn de canó.
-Quins records de joventut destacaries al voltant d’Algemesí, Alzira o València…?
Els records són molts. Algemesí és el poble de la meua infantesa: el carrer Molí de la Vila on vaig créixer, el carrer Capella, el Berca, les festes del setembre, la paraeta de Casa Perfecto, l’escola del carrer Nou, aquell poble on els xiquets encara jugaven al carrer… un poble, també, amb desigualtats socials sagnants i amb unes classes populars resignades i, alhora, condemnades a una absoluta precarietat, al silenci i a la ignorància. Alzira són els anys d’institut, d’una primera joventut, un temps d’inquietuds i de despertar a la consciència civil. València sempre ha estat present. L’àvia Salut em portava des de ben menut a comprar fil al carrer Músic Peydro, a veure a una mena de tiets que vivien al carrer Uruguai, al cinema, a Santa Caterina…després hi vaig viure deu anys a Patraix, el meu fill va nàixer a València. Recorde aquella nit d’agost, des de la finestra de l’habitació de l’hospital, el cel de l’horta il·luminat per les palmeres de foc dels pobles en festa… La relació amb la ciutat sempre ha estat, però, d’amor i d’odi inevitable. Sovint m’enyore, però, de València tota…
-Fa uns dies es va celebrar la multitudinària cadena humana per la indepèndencia, quina reflexió li mereix?
La Via Catalana, com les manifestacions de les dues darreres diades de l’11 de setembre, són l’expressió inequívoca de la voluntat d’un poble a decidir sobre el seu futur polític. Apelar a l’amenaça o a les “majories silencioses” per acallar o minimitzar aquesta voluntat -com de fet fa el govern del PP- és una mostra d’estupidesa política, d’encegament, de mala fe. A l’Espanya oficial i sempiterna no s’adonen de res, o no volen. Insisteixen a dir que tenen un problema amb el nacionalisme. No, el problema el tenen amb una gran majoria de la societat catalana que no es sent ni culturalment ni políticament integrada en Espanya, identificada amb un Estat que continua seguint la música de la partitura del nacionalisme espanyol escrita al segle XIX i únicament en castellà. Aquest també ha estat un enorme fracàs dels sectors progressistes espanyols, sobretot del PSOE, el fet de no saber construir un model alternatiu d’Espanya, solvent, creïble, integrador. Fet i fotut, Catalunya serà allò que vulguen els catalans, no hi ha prou constitucions per aturar-ho.
-Com veu des de Barcelona la reacció del País Valencià a aquesta manifestació?
La reacció dels sectors valencianistes en el sentit de voler participar, donar suport, és molt lògica i natural. El valencianisme ha patit, des dels anys seixanta, la violència simbòlica o ‘de facto’ de l’espanyolisme més reaccionari per voler reafermar uns vincles comuns amb el Principat. Fins i tot se’ns ha negat la possibilitat de defensar un marc nacional diferent, compartit amb catalans i balears, amb bombes i pallises. Altrament, la reacció del PP valencià de voler estrangeritzar els valencians que han participat en la Via, de voler prohibir-la, és l’habitual. Els arguments contra la Via eren els mateixos que es van usar contra la Marxa per la Llibertat que impulsà Àngel Colom l’estiu de 1976 per l’amnistia i l’estatut del 1932. Amb tot, sospite, i només és una sospita, que la majoria dels valencians viuen el procés del Principat amb una certa distància, atés que la situació econòmica de molts ciutadans és molt crítica. Zaplana, Camps o Rita Barberà en són alguns dels principals responsables…
-S’han mullat els partits nacionalistes valencians en aquesta fita històrica?
No era qüestió de mullar-se o no. El context valencià és molt diferent en aquests moments al català, i el nacionalisme valencià té la seua pròpia singularitat, agenda, prioritats… altrament, els partits catalans han cedit el protagonisme a la ciutadania. La Via és el resultat d’un moviment civil, això cal no oblidar-ho.
-És imparable el procés sobiranista a Catalunya?
En aquests moments la percepció a Catalunya, que no a Espanya pel que sembla, és que això, efectivament, no té aturador. Ara bé, que ningú no es pense que el pols amb l’Estat es limitarà a una confrontació dialèctica o de legitimitats, de drets…els senyals que dóna el PP, l’ambigüitat del PSOE, posen en relleu una voluntat ferma d’evitar que Catalunya exercisca la seua voluntat ni encara que ho faça de forma democrática. Com al 1898, continuen sense entendre res…
-Creu que algun dia passarà al País Valencià, podrà decidir alguna cosa?
El País Valencià ha demostrat un notable esperit de resistència cultural i política al llarg dels segles, ha sobresviscut fins i tot a la dictadura de Franco que no és poca cosa. No serà tan fàcil fer-nos desaparèixer. Existint només i proclamant-ho ja estem decidint d’alguna manera. El valencianisme ha de ser molt més que l’expressió d’una identitat cultural i lingüística, ha de ser una alternativa viable, moderna i democràtica als problemes de la nostra gent…
-Com veu des del Principat la situació económica, social i política del País Valencià?
La situació la veig dramàtica, trista… En certa manera la crisi ha posat al descobert que la democràcia espanyola, en molts sentits, no ha estat més que un franquisme reformat. Les classes populars valencianes cada vegada estan més empobrides, sense esperança… Hi ha responsables. Zaplana destruí el teixit de la poca indústria de les comarques centrals, a major glòria de l’operació d’especulació urbanística que va representar Terra Mítica; Olivas arruïnà el Banc de València; Camps ha devastat el territori i ha embrutat les institucions amb les seues martingales i el seu posat de reietó ridícul…l’única cosa que saben fer és enriquir els ‘seus’ a costa dels diners de tots i practicar la política del garrot i de la manipulació emocional. Els valencians, per pura supervivència, els de ‘a peu’ que són la majoria, haurien d’estranyar-los.
-Creu que hi haurà un canvi polític en 2015? El tripartit (PSPV, Compromís, EU) pot quallar?
No m’atrevisc a assegurar-ho, sincerament. Desgraciadament molts valencians viuen encara al marge de la política, de la informació veraç, mentalment colonitzats per la normalitat que representa el PP i les seues idees. Com siga, el canvi és necessari, urgent.
-La paraula tripartit està maleïda, se li ocurreix alguna paraula per a substituir-la per al País Valencià?
Les paraules, almenys aquesta, no ens haurien de fer cap por. El PP, la dreta reaccionària, usa el llenguatge amb molta habilitat. A un senyor que odia el valencià tant com a Catalunya el converteixen en un “valencianista” i al valencianista de veritat en un dimoni, a la ruïna econòmica de la Fórmula 1 o a l’escanyament dels serveis públics, polítiques de progrés…
-Un qualificatiu per al PPCV
Neofranquisme en permanent estat de renovació.
-Un altre per al PSPV
PSOE.
– I per a Compromís?
Del País Valencià.
-EUPV?
Esquerres.
-ERPV?
República i país.
-Què li han paregut les últimes imatges de cadells de NNGG del PV amb símbols i actituds feixistes?
El trist reflexe d’allò que en realitat representen. És un escàndol! Algú s’imagina les joventuts de la CDU alemanya exhibint banderes nazis? El que estan dient-nos és que el seu model de país és el d’una dictadura com la de Franco. Tan perillosos com ignorants.
-Canviem de tema. Escriure o docència?
Els meus centres d’interès sempre han estat molt diversos. Escric des que tinc catorze anys i a la docència hi vaig arribar fa uns cinc anys. M’apassiona ensenyar periodisme i comunicació a la Universitat perquè n’aprenc molt, pel contacte amb la gent més jove, per l’entorn…
-En quin llibre es queda dels que vosté ha escrit?
En tots els que encara no he escrit i m’agradaria escriure… Els darrers anys he tingut poc temps per a la creació literària. Els dos assajos, No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme (Universitat de València) i Valencianisme, l’aportació positiva (Universitat de València) m’han representat un enorme esforç personal, un gran desgast. Són llibres adreçats a un públic molt minoritari que calia fer, però m’agradaria reprendre alguns vells projectes de creació.
-Com veu el nou diari La Veu del País Valencià?
És una aventura apassionant i una aposta necessària en un país que ha estat segrestat pels mitjans de comunicació. Llarga vida…
