El fet que la Fiscalia haja decidit obrir diligències la fa sentir feliç. Tot i això, és prudent. Reconeix que és complicat que al final algú pague pel que va passar, “si no és que hi ha un canvi en el Govern valencià”.
“Tant de bo no faça falta esperar fins a les pròximes eleccions, seria un símptoma que vivim en una societat madura, amb unes institucions madures i democràtiques”.
Desa Bataller / Godella
-En l’últim mes, després del programa de Jordi Èvole, les coses han canviat molt. S’imaginava alguna cosa així després de quasi set anys?
La veritat és que no. Ens feia falta un altaveu perquè se sabera el tema del metro. I a voltes ho comentàvem, si açò eixira en el programa de Jordi Èvole… però això era com inassolible. I des de l’últim mes hi han hagut canvis. Molta més gent comenta coses de l’accident i el fet que ja no estiguem tan oblidats fa que quan a algú li parles de l’accident del metro sap a què ens estem referint, tot açò s’ha aconseguit gràcies al programa ‘Salvados’.
-Per què creu que la societat ha tardat tant a reaccionar?
És difícil que arribe la informació a la gent. Pels nostres propis mitjans, l’impacte que puguem tenir és ben poc perquè només arribem a coneguts i familiars. I els mitjans de comunicació públics… doncs en Canal 9, desgraciadament, no ha eixit res sobre l’accident o el que ha eixit ho ha fet manipulat, sota el meu punt de vista. I després, altres mitjans de comunicació potser no tinguen la incidència que pot tenir la televisió i a més en una hora punta.
-Ara, la Fiscalia ha decidit reobrir les investigacions. Creu que s’està més a prop del final?
Crec que estem més a prop que fa uns mesos fins i tot que fa unes setmanes, però no sé si està a prop el final.
-Són moltes les coses que han anat apareixent al llarg d’aquestos anys. Treballadors alliçonats en la comissió d’investigació, un informe que alertava del mal estat dels trens… S’imaginava, al principi de tot açò, fins a quin punt havien arribat per a tapar el que havia passat?
No. Mai m’haguera pogut imaginar totes les coses que han anat eixint. Sí que és veritat que des del principi alguna cosa et cridava l’atenció ja que tot s’estaven fent molt ràpid i era per algun motiu. Això és el que et feia sospitar. Fins a quin punt s’ha arribat, com per exemple alliçonar els compareixents en Les Corts, la veritat és que no m’ho podia imaginar i, segurament, m’imagine que poden haver-hi més coses que desconeixem. I tant de bo, les persones que puguen disposar d’informació ens la facen arribar.
-Creu que al final algú pagarà pel que va passar?
Ho veig complicat. Responsabilitats polítiques jo crec que serà dur que es vulguen assumir, però ens trobem en un moment molt bo per poder reconéixer totes les negligències i totes les coses que s’han fet fora de la legalitat, i no s’ha donat el pas. Per tant, crec que serà complicat, si no hi ha un canvi en el Govern valencià.
Respecte al nivell judicial, és difícil. Estem davant un cas que no es va portar a judici, simplement va haver un procés d’instrucció i, per tant, reobrir eixe cas és realment complicat. En la situació en què estem (s’han obert diligències per les proves que s’han presentat en el jutjat) crec que pot ser complicat però encara em queda l’esperança que almenys se sàpiga què és el que va passar i, sobretot, amb l’objectiu que no torne a ocórrer una cosa així, perquè tots els indicis mostren que era evitable.
-S’han sentit sols al llarg d’aquestos anys?
Sí, sí… En nombroses ocasions, a la plaça de la Mare de Déu hem sigut, com se sol dir, quatre gats, com a molt cent persones. Durant molt de temps hem trobat a faltar el suport de la societat valenciana, sobretot pel desconeixement cap a l’accident i també cap a tot el que l’ha envoltat.
-I el suport polític?
Jo crec que ha anat junt. Sí que és cert que alguns representants de determinats partits polítics han vingut a totes les concentracions. Però, a l’hora de realitzar accions que pogueren incidir per resoldre o esbrinar quines eren les causes de l’accident… potser haguérem, jo personalment, haguera desitjat una actitud més decidida.
-Ha passat molt temps des d’aquell dia. Com recorda eixos moments?
De l’accident recorde molt poc, va ser tot molt ràpid, Tinc més records després, quan em vaig recuperar, tot el procés de recuperació en l’hospital, la rehabilitació…
-Normalment agafava eixe metro?
La veritat és que no. Aquell dia el vaig agafar perquè uns dies abans havia tingut un petit accident amb la bicicleta, que és el que solia utilitzar en aquella època. Tornava d’una reunió de treball i vaig agafar el metro, però no era habitual. De fet, eixa línia no solia agafar-la, em movia més o amb bicicleta o amb autobús. La veritat és que va ser mala sort. Casualitats…
Però dins de les casualitats, he tingut la mala sort de patir l’accident però estic ací, que altres 43 persones no ho poden contar.
-Com ha sigut el dia a dia des d’aleshores?
Al principi molt pesat perquè tenia molts problemes de salut, moltes fractures… la veritat, va ser molt dur, sobretot els dos primers anys. La gent que ha anat alguna vegada a rehabilitació ho sabrà. És com anar a un centre de tortures. Tens la motivació que amb el dolor et posaràs millor, però és molt dur. I a més, assumir que ja no estàs en les mateixes condicions físiques, que hi ha coses que feies abans i que ja no podràs fer… A pesar d’això, la veritat és que gràcies al suport de la gent que he tingut a prop se m’ha fet bastant suportable. I bé, a dia de hui, amb les limitacions que tinc i adaptada a aquesta nova situació, crec que tinc una qualitat de vida bona i una vida relativament normal.
-Per què va decidir unir-se a l’Associació de Víctimes?
Va ser tot molt estrany des del principi. La comissió d’investigació parlamentària es va realitzar mentre jo encara estava en l’hospital, cosa que ja…(riu) em va resultar estranya. Ningú em va demanar el meu testimoni. Si es volen saber coses sobre un fet, que menys que preguntar als supervivents, a mi o a qualsevol altre.
Després, el fet que estant en l’hospital, quan portava una setmana en planta (havia estat abans a la UCI) m’arribara un burofax dient-me que tenia de termini una setmana, amb data del 31 de juliol, per a iniciar el procés administratiu… jo no entenia allò què volia dir. De fet, en aquell moment era la primera vegada en la meua vida que sentia la paraula burofax. Era tot molt estrany. Estava en l’hospital, em costava mantenir el cap en peus, com per a haver d’esbrinar què havia de fer! Havia de cridar un advocat el 31 de juliol, quan agost és un mes inhàbil… A banda, jo mai havia tingut contacte amb un advocat per una causa penal i necessitava un temps.
Em va semblar una cosa com… molt ‘canalla’. Per això, quan em vaig assabentar per la premsa que hi hauria una reunió, vaig pensar que era un bon moment i un bon lloc per a compartir amb altres persones que estaven en la meua mateixa situació aquest fet i veure què calia fer. Em sentia indefensa davant aquella situació que desconeixia i que, potser, amb altres persones, podia resoldre-la millor.
El fet d’estar en la reunió i veure que, l’insult que vaig sentir – per impotència – en el moment en què estava en l’hospital i ho havia de gestionar tot, no era res en comparació al que li havia passat a altres persones que havien perdut familiars molt propers. I coses greus, el per què hi havia desigualtats en el tracte que s’havia donat a uns i a uns altres no… no sé, em va semblar tot molt estrany. I vaig pensar que junts podríem intentar saber què havia passat, per què s’havien donat tantes presses en la comissió d’investigació parlamentària.
-Pensàveu que duraríeu tant temps, fins a set anys?
De cap manera! Vaig pensar que seria cosa d’un any o com a molt dos, el que poguera durar el procés judicial en la via penal. Però per a res set anys, i no sé si seran més de set anys.
-Creu que els ha servit de teràpia unir-se a l’associació?
Supose que jo també he fet el meu dol en aquest procés d’adaptació. Però crec que sí, acompanyar-nos els uns als altres ens ha servit de teràpia. Cadascun ho hem viscut d’una manera, però potser sí que ens hem acompanyat, o el que li ha servit a un ho ha pogut compartir amb un altre. Potser sí, no m’ho havia plantejat però pot ser que sí.
-Ha fet referència que després de set anys no saben quants més en passaran. Creu que resistiran molt de temps més?
La veritat és que la situació actual ens ha donat una mica d’oxigen i sucre (somriu). És cansat, perquè és molt de temps i alhora és una activitat, per dir-ho d’alguna manera, que no hem triat, que no és el nostre ‘hobby’. El fet d’unir-nos en una associació és una cosa que eixe dia decidim una sèrie de persones, una sèrie de familiars. Hi ha moltes coses que no compartim de la nostra vida privada, solament tenim en comú que eixe dia, a eixa hora, estàvem en aquell tren.
-Ara, després de l’anunci de la Fiscalia, després del programa ‘Salvados’, podem dir que ja es veu una llum al final del camí?
Jo crec que sí, que una llum és, i tant de bo siga el final del camí perquè tots tenim moltes ganes d’acabar i que arribe el dia en què es dissolga l’associació. Però no ho sé. Tal com s’ha permés tot el que ha succeït al voltant de l’accident, no sé si la societat ha canviat prou com perquè hi hagen canvis. Tant de bo que sí i que es puguen saber les causes de l’accident i per descomptat que la via judicial, on s’han obert ara diligències, vaja endavant.
-Hi ha molta gent que pensa que fins que no hi haja un canvi de govern les coses seguiran igual. Vostè pensa el mateix?
