Sergi Tarín / València.
A Manolo Mata (València, 1959) el verb li rellisca ràpid per la política, la literatura i la sociologia. “No avancem cap a la utopia, sinó cap a la retropia, l’enyorament d’un món on ens sentíem segurs”, cita Zygmunt Bauman entre xamades intermitents de nicotina. Una descripció escaient per a un PSOE crepuscular i on el síndic socialista mira de protegir la moral del grup davant la nit accelerada. “El socialisme espanyol no ha resolt el postfelipisme i tampoc està sabent llegir la societat que ara tenim”, trepitja Mata per la reflexió eterna de militant d’Esquerra Socialista i per això àvid de dubtes, ric en derrotes i descregut de qualsevol mite.
Quin és l’ambient al grup parlamentari després de la gran solsida interna del PSOE?
Molt normalitzat. Cadascú té la seua preocupació. Estem tan centrats amb el que passa en aquest país que del soroll que ve més enllà de Contreras intentem aïllar-nos. Les converses de cafè són una cosa, però al treball parlamentari no s’ha notat. Feia 20 anys que l’esquerra no governava i els errors que tenen lloc a les nostres organitzacions no poden arrumbar un projecte polític i col·lectiu que és per a tota la societat valenciana.
Tampoc no s’ha erosionat el més mínim l’Acord del Botànic?
Crec que hi ha un cert postureig dels socis. Són aliats i també competidors. És lògic que els competidors tracten de traure profit de les discordances o els problemes dels altres grups, però amb l’objectiu d’avançar en un projecte comú. Això estan fent-ho molt bé Compromís i Podem.
Manolo Mata, síndic del PSPV-PSOE.
Vostè era contrari a l’abstenció i posà el càrrec a disposició de Ximo Puig.
Sabia que entràvem en un procés molt complicat dintre del socialisme espanyol i dins de l’absolut agraïment a Ximo per haver confiat en mi com a portaveu i per l’absoluta lleialtat mai estaré en una operació orgànica que puga desestabilitzar-lo. Sí que és de veres que tinc la meua visió de com ha d’avançar el socialisme espanyol. No volia ser un problema, però tampoc coartar la meua llibertat. Li vaig explicar en una carta aquestes circumstàncies i li vaig firmar la dimissió com a diputat perquè la fera efectiva quan estimara convenient. Hem eixit més reforçats perquè el secretari general ha demostrat que és molt respectuós amb la diversitat. Sempre he estat perquè la dreta no governara i que el PSOE facilitara el govern de la dreta condicionava la meua militància política i ell em va traslladar si eixa circumstància es donava en l’àmbit PSPV o PSOE. I al PSPV la veritat és que estic súper content del que estem fent i, per tant, si ell considera que sóc útil, hi estaré mentre ell em diga.
S’arribà a plantejar la dimissió irrevocable?
No, perquè al final et traslladen que estàs fent un paper important i que creuen que eres un factor d’estabilitat en les relacions amb les altres forces polítiques.
Va a continuar com a portaveu la resta de legislatura?
Amb la confiança del secretari general, sentint-me amb forces i veient que el que estem fent ací continua anant per la senda que va, sí.
Com es pot aïllar el que passa en un lloc o altre del Partit Socialista?
Sorprenentment, és molt fàcil. Ací estem en un acord tripartit amb forces i polítiques d’esquerres lluitant contra la dreta d’una manera molt combativa i hi ha altra gent que està al Parlament espanyol i ha fet altres coses que a mi no em semblen bé i que condicionen molt el futur del socialisme espanyol. Però això no té res a veure. No ha influït res en les polítiques ni en els acords.
Manolo Mata, síndic del PSPV-PSOE.
Què pensa de l’allau de firmes arreplegades pels militants per convocar un congrés i escollir secretari general el més prompte possible?
El partit és dels militants i és lògic que vulguen participar en els processos, sobretot quan han sigut tan traumàtics com el que hem viscut. El Comitè Federal ha pres una decisió, però cal tornar la veu als militants. Ara bé, tampoc sóc dels que creu que cal fer un congrés exprés i accelerat per a nomenar un líder. Calen projectes, idees, equips i repensar com és la societat actual i quina oferta fem els socialistes. Un congrés exprés no aporta res ni tampoc hi ha grans lideratges inqüestionats, però tampoc pot ser una decisió que es dilate molt en el temps.
Si aquests militants li demanen ajuda, els n’oferirà?
Mai estaré en una operació orgànica que contribuïsca a desestabilitzar Ximo Puig, qui crec que és d’esquerres, nacionalista i té un component de disseny polític molt plural i molt de comptar amb altres forces. Hi estic molt còmode. Una altra cosa és que discrepe d’una posició política personal en la seua participació a l’àmbit nacional.
Com es pot ser federalista i nacionalista i arrenglerar-se amb el sector més espanyolista del partit?
Això li ho preguntes a Ximo Puig, que és qui ho ha fet.
Però Puig s’ha reivindicat com a federalista. No ha perdut credibilitat defensant l’abstenció?
Està en una centralitat en la qual molta gent pot comptar amb ell. Som la segona federació en l’Estat espanyol i hem de veure com es revisen les noves aliances. Mai he tingut dubte de les posicions ideològiques de Ximo Puig, però la posició tàctica de fa uns mesos no va estar encertada.
Manolo Mata, síndic del PSPV-PSOE.
S’hi ha sentit decebut?
No, crec que al final, en política, la gent sempre fa el que creu que és bo per al seu país i per al seu partit. Arguments per a fer el que ha fet ja n’ha dit molts, però crec que n’hi havia molts més consistents per a fer una altra cosa. Si l’endiablat sudoku al final era abstenció o terceres eleccions, jo era dels que pensava en terceres eleccions perquè l’abstenció no és merament tècnica, sinó que té una translació política i ètica.
Li sorprengué la unanimitat dels diputats valencians a favor de l’abstenció?
He perdut moltes batalles en aquest partit. La de l’OTAN, la de la reforma laboral… Però sempre que el partit pren una decisió, majoritàriament, la gent ha d’acatar-la. I també em sembla raonable la gent que votà que no.
Assegut en aquell escó, què hauria votat?
Ho he pensat moltes vegades i hi ha arguments per a fer una cosa o l’altra, però crec que hauria votat que no.
Vostè és advocat en exercici, com es compagina això amb la vida política?
Baix mínims. Si no ara, d’ací uns mesos o uns anys hauré de tornar a posar-me la toga. El que més m’agrada és que em conten les coses, saber els problemes de la gent, ajudar. Intente mantindre el contacte amb la professió.
Ser l’advocat de Mònica Oltra l’obliga a fer moltes hores extres?
Últimament sí que he tingut molta faena per les querelles de Gerardo Camps, Francisco Camps… Però el TSJ valencià (Tribunal Superior de Justícia) ha dit que estem en l’àmbit d’un confrontament polític i que arxivava les causes. Mònica és una persona entranyable, honrada, amigable… La vaig conèixer discutint en recomptes electorals als anys noranta i hem quallat una amistat i un respecte mutu. Sempre que em demane qualsevol tipus d’ajuda, ho faré. Encara que estic convençut que és molt cabuda i moltes vegades no té raó. Però segurament ella pensarà de mi el mateix.
