Des de principis d’octubre, l’antic barri de pescadors de València compta amb 15 milions dels fons europeus Feder per impulsar l’Edusi, liderada per l’equip ‘Va Cabanyal!’ després d’un procés participatiu entre setembre i desembre de 2015. A això cal afegir 15 milions més de l’Ajuntament de València i uns altres 30 repartits entre l’antic Pla Confiança i el conegut com a ARRU (Àrea de Regeneració i Renovació Urbana), al qual s’han inscrit uns 90 propietaris per obtindre ajudes en la rehabilitació dels habitatges. En tot cas, una suma considerable, “tot i que insuficient”, assenyala Carmel Gradolí, per a un barri castigat durant 17 anys pel Partit Popular, entestat a destruir-lo per prolongar l’avinguda de Blasco Ibáñez fins la mar. “Per saldar el deute històric, caldrien uns 150 milions”, sosté Gradolí, qui treballa per donar coherència a la gran partida global esquinçada en diverses línies d’actuació, acrònims, objectius i sensibilitats urbanístiques. I també per implicar l’Ajuntament en la resposta social del dia a dia, molt escassa segons les denúncies del veïnat, i on les borses de pobresa generades per l’anterior consistori s’hi han fossilitzat.
– Hi ha al voltant de 500 habitatges de propietat municipal al Cabanyal. Què hi planteja?
El correcte seria rehabilitar-les i llançar-les al mercat amb lloguers socials. És a dir, fer política d’habitatge clàssica. El que han fet a Europa durant 100 anys, començar a fer-ho ací. Això evitaria la gentrificació i facilitaria que la gent accedira a l’habitatge, ja que el mercat lliure no el podrem controlar. Com no hi ha diners per fer això, una alternativa és cedir el sòl a particulars o cooperatives amb dret de superfície. Si el solar el cedeixes debades i l’obra està subvencionada, això pot incentivar molta gent. El barri necessita gent, no sobra ningú. Hi ha molts problemes socials, hi ha qui desitjaria que alguns grups desaparegueren, però la realitat quantitativa és que hi cabrien 10.000 persones més i les necessitaria perquè està poc poblat.
– Eixe sòl, passat un temps, es podria vendre?
Deurien de prioritzar-se ajudes per a qui viurà al barri i limitar la transferència de l’habitatge. Amb la protecció oficial, durant 10 anys, no pots vendre’l. Una bona política seria mantindre per a sempre la protecció oficial perquè 10 anys passen volant. Si una persona té una ajuda que és per a viure, no està bé que es convertisca en una ajuda per a especular. A Europa s’ha fet així. Perquè si el barri segueix la dinàmica habitual podria expulsar els habitants d’allí en pujar els lloguers, perquè no hi ha una llei que els controle i l’Ajuntament no pot fer-ho perquè és una competència estatal.
– Hi ha alternativa per controlar les propietats privades?
Difícil. I cal entendre que si una persona està passant la mà per la paret i té una casa que no pot ni arreglar i sí que pot vendre-la, millor per 100 que per 80, això no es pot evitar. Altra cosa és que es facilite l’entrada d’inversors privats amb 20 cases per llogar o l’entrada d’apartaments turístics. Cal evitar la situació del centre històric o de Russafa, amb completa llibertat per posar-hi el que vulgues. Ara hi ha una persona que està al Cabanyal des de fa moltíssims anys [Emiliano García, de Casa Montaña] i que ha muntat un hotelet. I molt bé. Ara, si d’un hotelet es passa a 50…
– Que li sembla que l’Ajuntament traguera 13 habitatges a subhasta?
Quantitativament no és molt. Si ho feren per finançar-se, doncs què hi farem! Perquè és important funcionar. Però pense que vendre els habitatges no és la marxa. L’Ajuntament no està per fer negoci. El patrimoni immobiliari del Cabanyal és una joia per fer política d’habitatge. Tant de bo tingueren el mateix percentatge d’habitatges a la resta de la ciutat, però hi ha 180 habitatges públics només i al Cabanyal hi ha més de 500. Molts estan fets pols i cal arreglar-los. Cal invertir-hi intel·ligència i voluntat.
– I la possibilitat de la masoveria, és a dir, lloguer a canvi d’arreglar la casa?
És una opció. Et cedisc un habitatge i te l’arregles. La masoveria sembla una cosa molt rara, però es molt normal i està regulada per llei.
– Podria ser una opció per a famílies pobres que ocupen cases de l’Ajuntament?
La masoveria requereix recursos i exigeix un mínim de qualitat: cèdula d’habitabilitat i instal·lacions en condicions per tindre llum, gas, aigua… L’Administració no pot acceptar una masoveria sense llum ni aigua, per exemple. No sé si la gent que no té recursos sí que en tindria per a eixos mínims. És un assumpte d’ajudes i d’intervenció social. És gent pobra. Hi ha problemes molts grossos al barri amb famílies que potser tenen tres generacions depenent de les ajudes. El que veuen els xiquets és que els pares i els iaios viuen d’ajudes i sense cap dinàmica d’integrar-se en la societat a través del treball. Serveis socials està treballant-ho.
– Ho estan fent o diuen que ho estan fent?
Diuen que sí que hi treballen… I diuen que al Cabanyal és on més intervenen. La intenció de l’Ajuntament és dur al barri almenys tres centres de serveis socials: un al carrer de la Reina, un altre de serveis específics per a tota la ciutat i un centre de l’Edusi per treballar a les escoles i amb famílies en situació de risc.
– Què proposa per a les famílies que cullen i emmagatzemen ferralla?
És una activitat insalubre i molesta, però també és la manera de buscar-se la vida per a molts gitanos romanesos, que estan doblement discriminats. Quan començàrem el pla ‘Va Cabanyal!’, un poc innocentment, miràrem exemples d’altres ciutats. A Buenos Aires s’ha aconseguit un acord perquè la gent que arreplega el fem siga la que el recicla. També miràrem de donar facilitats perquè es convertiren en activitats regulars amb suport d’una estructura empresarial i buscàrem llocs fora de les zones residencials. La sorpresa és que a la gent que està en aquesta situació no li interessa. Evidentment no volen estar regirant el fem ni pegant bacs de bon matí amb una carraca. Volen tindre una família i un horari normal. Caldria eliminar la ferralla d’allí i fer una intervenció social perquè aquella gent puga mantindre’s al barri.
– Altre aspecte és la urbanització de determinades zones.
La vora del carrer de la Serradora cal definir-la. És la porta del barri i ha de ser una espècie de distribuïdor per arribar a la platja i no una autopista urbana com ara. Això no és res comparat amb la zona central, la de Doctor Lluch, amb equipaments esportius, un parc, el bloc de Portuaris, que és un Cabanyal en xicotet i que està fora d’ordenació i no existeix a efectes urbanístics. Cal treballar el corredor nord-sud per reconnectar els Poblats Marítims. Hi ha mota faena per fer i pensar. No poden passar vint anys. Aquest planejament ha d’arreplegar-se ens els pròxims anys. És una resposta de barri, Poblats Marítims i ciutat. Caldria fer-ho en els propers dos anys, abans que el planejament es redacte.
El Cabanyal. Foto ACN.
– Abans, per tant, de les eleccions locals de 2019.
No que estiga fet, però sí que s’haja resolt cap a on va el barri. I cal comptar amb la gent. La dinàmica de l‘Edusi ha de continuar. Que la gent no s’entere pel diari o un dia que la convoquen, sinó que acompanye el procés i quan s’arribe al final sàpiga què s’ha fet i fins a quin punt les seues demandes estan recollides.
– Si el planejament no es dissenya a temps, pot tornar l’amenaça de la prolongació?
Confie que no. Les coses han anat lentes, però s’han donat passos en la direcció correcta. Hi ha temps per consensuar un planejament amb la gent i resoldre aquest assumpte per a sempre. La prolongació no és de fa uns anys, sinó de fa 75. Des de llavors, el barri ha estat castigat per aquesta amenaça. La part bona és que la zona central del barri s’ha conservat intacta. Està congelada i degradada. Insistisc, aprofitem per arreglar les cases i fer una bona política pública d’habitatge.
