Nascut en 1970 forma part de la fornada de compositors que ara per ara estan en plena maduresa creativa. No és la primera vegada que parlant en altres cercles he dit que si Voro Garcia no fóra de Sueca i no tinguera un nom artístic tan trempat tindríem un altre Voro Garcia, igual de proper, però potser amb moltíssim més impacte mediàtic i social. No creatiu, perquè el compositor valencià compta amb un ample catàleg de creacions i una considerable trajectòria docent.
Aquest divendres, dins del Festival Ensems, l’Orquestra de València interpretarà per primera vegada una obra seua, Figuras que despiertan en la luz.
-Estàs en la teua maduresa creativa, però, si atenem al teu catàleg veiem que és bastant extens…
Sóc lent per a escriure…, si em dius això em deixes satisfet. No les compte, ni els pose número d’Opus, entre altres coses perquè algunes les rebutges i altres que pensava descatalogar-les curiosament són les que més es toquen. Tindré entre 50 o 60 obres.
-Doncs, dins d’eixe catàleg li dediques bona part a la veu. Has pensat mai en fer alguna cosa més de gran format amb la veu?, pense en un format operístic…
M’encantaria, seria com un orgasme que em feren la proposta ja.
-Dels compositors de nova música del panorama valencià eres dels que més o el que més música per a veu tens.
Tinc la necessitat de fer òpera. Òpera de cambra, o digues-li com vulgues, però pel tipus d’escriptura que faig podria fer alguna cosa interessant, perquè amb la veu em sent còmode.De fet tinc un projecte ara per a veu. De moment amb un format més gran és Hijo de la luz i de la sombra per a baríton i orquestra amb textos de Miguel Hernández, per a ensemble i veu tinc bastant coses, tinc una peça amb textos de Lope de Vega que era un homenatge a Tomás Luís de Vitoria.
Voro Garcia. Cloenda de la Mostra Sonora de Sueca 2016.
-Mai se t’ha proposat: Voro, fes una òpera comissionada per les Arts?
Mai. El dia 13 de maig serà la primera vegada que l’Orquestra de València toca una cosa meua. De la qual cosa estic molt agraït i no vull que sone a una crítica, sinó perquè et faces una idea del que ha costat. Entenc que el meu discurs sonor té les seues peculiaritats i que eixe tractament tímbric del discurs potser té un major temps de treball.
-Aleshores entenc pel que dius que degut al teu llenguatge hi ha menys intèrprets que s’atrevisquen a interpretar la teua música?
Sí que n’hi ha. Més que intèrprets crec que són gestors. Tal vegada pensen que és més complexa, que no dic que ho siga, sinó que ho pensen ells, però aparentment. No pense que la meua música siga complexa, ara fàcil no és. Les experiències més bones que he tingut amb orquestres ha sigut amb les joves. La manera de treballar és distinta perquè convius dos setmanes amb ells i pots aprofundir més. Si tens l’oportunitat de treballar allò que aparentment sembla complex, si tècnicament està ben escrit…, complexes són les Variacions Goldberg, o ¿quina Partita de Bach no és complexa, o Chopin o Scriabin…? Per tant, la meua música és complexa? Bé, treballe de manera més conceptual, més tímbricament, aparentment no hi ha una línia melòdica encara que sí està en una tercera dimensió i en moments determinats l’ensenye o l’oculte, i queda la intervàlica o l’harmonia…, és qüestió de pedagogia. A més, no treballe, si em permeteu la comparació, tan lluny del que feia Debussy, és un treball conceptual on el ritme forma part del paràmetre de l’harmonia i a l’inrevés formant un tot.
-Eres d’un poble amb reconeguts compositors, amb dues bandes de música, i a més trombonista, com és que no compons dins d’eixe postromanticisme tan aclaparant i actual?
Perquè m’agrada complicar-me la vida (riu). Vull pensar que u composa per necessitats i tracta d’expressar-se com li naix de dins. A mi el cos em demana expressar-me així. Potser és per la gent amb què he anat estudiant, des de Ramon Ramos, i sobretot amb Mauricio Sotelo i José Manuel López López.
Abel Guarinos, Joan Cerveró i Voro Garcia.
-És curiós perquè amb Ramon Ramos ha estudiat bastant gent que ara compon dins d’eixe postromanticisme…
Sí, sí. Ferrer Ferran fou també professor meu i en segon de composició ja em deia que no entenia les meues propostes, però això sí, les respectava. Inclús em convidava que les traslladara a la resta de la gent. Sovint de broma dèiem: si escrivint quatre pasdobles guanyaries més pasta i tal…, vull escriure per a banda perquè només tinc una obra, un encàrrec per a ser obra obligada d’un certamen. Fa unes setmanes estant a la Sénia, José Rafael (Pascual Vilaplana) em digué: “Tu escriuries per a banda?”, i li vaig dir: busquem un espai. No he renunciat a escriure per a banda perquè és el meu primer instrument. No he renunciat a la banda, potser són elles les que han renunciat a mi. M’encantaria treballar amb elles.
-Però les coses que s’estan fent per a banda en eixe sentit, com els treballs de José Miguel Fayos o Victor Vallés, no acaben de rebre la consideració que mereixen. És estrany que davant un context com el teu, tan bandístic, no t’hages manifestat més.
Potser, jo tocant Ragón Falez o Amparito Roca era feliç. Hi ha peces de repertori per a banda que davant tot el repertori que ha aparegut al llarg dels últims 25 anys ha fet que no s’interprete. Amb tot, la banda no és una orquestra. Voler treballar la banda com una orquestra seria una estupidesa. Ara bé, crec que la banda és un instrument que està infrautilitzat. Com a instrument. Té unes possibilitats molt més riques que a poc que hi haja bandes, com la de Rafelbunyol…, a més són compatibles, perquè pots fer diferents repertoris, depenent dels casos. Hi ha una mena de topall que fa difícil veure més obres com les de Fayos o Vallés.
-D’això, certa culpa no la tindrà el corporativisme hermètic dels compositors? Els del COSICOVA fent un grup, els de la nova música fent-ne un altre,…
És cert. Pareix que hi haja una mena de ghetto i no m’agrada gens. Tinc alumnes que fan música per a banda i són tan respectables com els qui no en volen fer. Mai no li diré a un alumne que no faça pasdobles. Si és la seua manera d’expressar-se… el que sí que els dic és: tu et dediques a la composició per guanyar pasta? Sí és així, potser hauries de repensar-t’ho perquè tal vegada no siga la professió adequada. En la composició pocs són els qui guanyen pasta. Potser en eixe estil tens més possibilitats que en el que jo em moc, però m’agafe al que deia Picasso: “Tracte de vendre el que pinte, i altres pinten per vendre”. No componc per a vendre sinó per necessitat i espere no perdre-la mai. Afortunadament van eixint projectes i gent que s’interessa per tocar la meua música.
Voro Garcia presentant durant la Mostra Sonora de Sueca (2016).
-També t’has desenvolupat com a director d’orquestra, però si atenem al teu repertori es veu que et centres en obres clàssiques i romàntiques.
Vaig estar dirigint l’Orquestra Ciutat de Sueca, i després una orquestra amb seu ací, durant vuit anys més o menys. El format i el nivell dels músics donava per fer certes coses, així i tot vaig fer un Andrés Gaos. Amb orquestres que no són professionals no hi ha temps, passa com amb les bandes. Amb un assaig a la setmana on fallen uns i l’altre altres… són circumstàncies.
-Com veus el panorama de directors valencians?
Hi ha un caliu importantíssim. La generació jove que tenim i els més joves que estan començant a fer cosetes, són molt bons.
-Creus que alguns d’aquests directors serien una bona opció per a l’Orquestra de València, apostaries per algun d’ells?
Si haguera de decidir-ho jo, sí. Els valencians, i podem fer-ho extensible als espanyols, som uns desagraïts. Orazio Vaggione va ser d’alguna manera l’impulsor de la música electroacústica a l’Estat espanyol, fundà el Laboratori d’electroacústica de Conca, i després Polonio, Andrés, Gabriel Brncic arribaren darrere i feren el camí, però, qui se’n recorda de Vagggione a Espanya?, no se’n recorda ningú, no el programen, no el conviden… ningú. Hi ha un altre compositor que fou el meu primer professor de composició i qui m’obrí el camí creatiu en l’estètica en què em manifeste. Fou professor meu d’harmonia, d’anàlisi i amb ell vaig tindre per primera vegada unes partitures de Boulez, Lutosławski, de Rakhmàninov…, en aquell moment vaig anul·lar la meua matrícula del Conservatori superior de València i vaig dir: ací no faig res, me’n vaig a estudiar per lliure amb José Luís Castillo. Qualsevol compositor que ve de l’altra banda de l’Atlàntic el coneix. Començà dirigint el Cervantino a Guanajuato, el Rincón del ruido, l’Orquestra de la Universitat de Guanajuato, ara dirigeix el Centre d’Experimentació i producció de la música contemporània i és director musical de la Camerata de les Amèriques…, i no se’n recorda ningú d’ell. Crec que dirigí un concert per a escolars amb l’Orquestra de València. Com dient, com és valencià li donem un concert als tarongers i que toque i si fa una bufada d’aire no es queixarà. La tasca que està fent Juan Luís Martínez amb l’Orquestra del Conservatori d’Aragó és també fabulosa, i ací pràcticament no es menja una rosca. Garcia Cañamero, primer ha sigut director del Cor Nacional que ací li han oferit res, tret que ha sigut director resident de la JOGV. Sovint som desagraïts, i busquem coses de fora que tenim a casa.
Amb la crisi a l’Orquestra Nacional i a la de RTVE es parlava de batutes blanques. És a dir, directors espanyols als qui se’ls podia fer un contracte amb unes pretensions econòmiques molt menys grans que als divos, quan es podria haver aprofitat aquesta època per carregar-se això justament. És absurd que en ple SXXI eixe divisme existisca, podent apostar per gent tan vàlida o més com els de fora. Però som així, tant de bo veiérem un valencià, però no pel fet de ser-ho, sinó perquè és valencià i és bo.
Voro Garcia dirigint l’Ensemble Espai Sonor (Foto: Espai Sonor).
-S’hauria d’obrir un procés de selecció on s’aposte directament per un director valencià. Un requisit podria ser: volem un director valencià, i triar?
S’especulava ara, no? Però, ja no només pel fet de ser valencians, sinó traure un concurs públic perquè es presenten directors valencians i presenten una proposta de direcció per a l’Orquestra de València, o de les Arts. Que se’ls done uns concerts i després també que els músics voten. Potser t’emportaries alguna sorpresa.
-Sovint amb el tema dels músics si són valencians o no, sí s’ha dit si hi ha pocs. En aquests nivells cal posar per damunt la qualitat a la procedència, però amb el tema de la direcció…, es poden crear una, dos o tres figures d’assistents i donar-los concerts augmentant així l’activitat i les opcions.
I director invitat de la temporada i que facen dos o tres concerts de Temporada. A més, fixa’t Pablo Rus està en Seattle, Jordi Bernàcer ha estat a Chicago ara a San Francisco,Tebar està en Miami, Jordi Francès ve de dirigir al Teatre Real, al Liceu…, és gent que ja té recorregut. I a Garcia Cañamero ni això, primer ha sigut director del Cor Nacional que ha dirigit ací, i en les votacions, em consta que els músics el votaren quasi al 100% quan encara era assistent de Joan Cabero.
-Ara que el curs està quasi acabant, com valores el complicat inici de curs dels conservatoris valencians?
Hi hagué dos situacions que jo com a músic no sé fins a quin punt puc valorar. La decisió final fou política i crec que no fou racional. Perquè el temps en què es va fer no fou correcte ni les formes tampoc. Molts professors dels conservatoris compartim que la situació de les comissions de serveis s’ha perllongat durant massa anys. Però, això s’ha perllongat per culpa de l’Administració que mai ha tret a oferta pública les places ni s’han creat les plantilles orgàniques dels conservatoris, amb la qual cosa, com a l’Administració ja li anava bé tirar mà de nosaltres, en comptes de crear les plantilles orgàniques, com han fet a la resta de l’Estat… Mentrestant, han canviat de plans tres vegades. Érem bons per fer les guies didàctiques de cada pla, perquè ens demanaren que traguérem les suficiències investigatives per aprovar màsters i un possible doctorat. Caram, fas això traient temps teu, dels teus diners perquè mai no ens han pagat per això… per revertir-ho en una milloria per al centre i després et trobes amb una situació un tant desagradable per les formes. Entenc que entra un nou govern i que hi ha una situació que no li agrada i vol canviar-la. D’acord. Jo sóc el primer que he sigut molt crític amb les formes i maneres de governar dels anteriors dirigents valencians, però allò més raonable haguera sigut assentar totes les parts, sobretot si els professors i els sindicats estan dient el mateix, no de colp, fora tot. Tot i que a la resta de l’Estat s’està fent igual com s’estava fent ací, que eixa no és la manera de funcionar un conservatori, i tampoc vull un conservatori superior com el que hi ha, sinó que cal un espai superior adequant els ensenyaments artístics al nivell de la universitat. Després digues-li com vulgues, però, allò més coherent haguera esta un any de transició, assentar-se amb tots, mirar pros i contres, i quan acabe l’any prens decisions. A més sabien que el temari d’oposicions es publicaria en estiu, i per tant no tenien l’excusa de no poder ofertar les places i crear les plantilles.
Miguel Ángel Berbis, Pep Ruvira, Voro Garcia, José Luís Moreno, Pep Llopis i Josep Lluís Galiana. Reunió de la “Plataforma Sonora” a l’Auditori de Rafelbunyol (2015).
Entre eixes controvèrsies, també hi ha unes denúncies d’un grup d’interins que malauradament ha creat un ambient més enrarit del que poguera estar ja per les retallades, sobretot a partir de 2011 i 2012, on es visqué un ambient d’enrariment per les retallades, augment de ràtios, no tindre diners per comprar instruments, partitures, llibres… S’afegeix a això que un xicotet col·lectiu d’interins presentà uns contenciosos administratius, una querella, que al meu parer l’Administració s’agafà a ella, per tindre un pretext i justificar la decisió. Ja sabíem que eixa querella en tornar el jutge l’arxivaria i per tant eixa justificació no servia.
S’acusava l’Administració, directors i a cadascú de nosaltres de prevaricació, per això s’enrarí l’ambient. Jo ocupe una plaça en comissió de serveis perquè la sol·licite, però també perquè em criden i em diuen que vaja. Ens acusaven en termes com que estava llevant-li el pa als fills d’algú.
-Tinc el convenciment que hi ha gent molt vàlida que és interina i gent molt vàlida que està en comissió de serveis, i que potser ningú d’ells es mereixen haver passat per tot açò. Però, també tinc un convenciment que hi ha molta altra gent que li interessa que tot seguisca difós, i que no canvie la situació perquè no tenen competències ni com a intèrprets ni artístiques com per ser professors d’ensenyaments superiors. Volen mantindre’s als conservatoris superiors però mantenint el clientelisme que conviu en alguns departaments dels centres.
Els conservatoris no funcionen de la manera que a mi m’agradaria que ho feren. Després, professors bons hi ha en comissió de serveis, catedràtics i interins. Per això, la condició funcionarial no té res a veure amb la vàlua d’u. Aleshores, si l’Administració d’ara vol fer les coses bé, el primer que hauria de fer són processos de selecció de personal no amb els plantejaments de les oposicions que s’han convocat. Si ara tenen l’oportunitat de no ficar a dit ningú, amb una selecció de professorat que mai serà 100% objectiva però, un professor de conservatori segons la disciplina a què vaja a dedicar-se ha de tindre una vessant més pedagògica, més investigadora o més artística. Pot tindre’n dos d’aquestes, però reunir les tres és complicat. Si reuneixes les tres tal vegada en alguna estàs fallant. Pense que s’ha d’avaluar millor el procés creatiu i que estar en actiu que altres. La majoria pensem això, encara que sí que hi haurà algú que s’empararà en allò de “madrecita, madrecita que me quede como estoy”, però ara són molt pocs.
-Eixe criteri és el que haguera servit. Si eres professor d’instrument i fa un any que no has xafat un escenari… no crec que siga el perfil per estar fent classes a un conservatori superior. I si eres compositor, tens una obra i dos pasdobles…, potser per fer Harmonia en grau professional sí, però composició en el superior…, hi ha gent amb certa edat i amb aquests paràmetres que s’apuntava a un carro o a un altre, crispant la situació?
Això és evident. És així i ho veuen tots. Per això cal crear els instruments per evitar-ho, però no ho podem fer els professors. Si està al mateix departament que tu…, és l’Administració la que ha de fer eixes eines de correcció. Però, si l’Administració ho veu, també veurà els qui treballem bé. Per què no consulta?, potser els donem idees.
Voro Garcia amb Abel Guarinos. (A la dreta els compositors Miguel Ángel Berbis i Carlos Fontcuberta).
Fa uns dies ens comunicaren que els treballs d’investigació que fem alguns professors als conservatoris superiors es va a externalitzar la nostra avaluació. Això no ho jutge, però no m’acaba de quadrar que eixos treballs d’investigació no podran tindre una vessant performativa. Com a compositor, d’entrada no ho entenc, perquè qualsevol composició meua és creativa, performativa i en si és una investigació. Que em demanen que li busque la forma d’aplicació pràctica a l’aula és lògic, però que no puga ser performativa quan la Universitat Politècnica de València està apostant per això. Alguns que estan en alts càrrecs han perdut el nord, i no són polítics, però sí la responsabilitat última, i pensen que un professor de conservatori superior ha de canviar-li els bolquers als xavals. Açò no és primària. No cal anar-se’n molt lluny, només cal veure com funcionen a Portugal, França, Itàlia, i ja no cal ni dir Alemanya, però cal mirar els models que funcionen relativament bé, i intenta dur-los ací. Que a un intèrpret li tallen la possibilitat de fer concerts o un compositor de crear, on s’ha vist això? Al revés, ho potencien perquè això és prestigi per al centre.
-Però això suposa eixir ja d’on esteu i entrar en un marc universitari.
Totalment.
-I eixe marc, on el planteges dins d’una universitat pública?
Sempre he cregut i apostat per l’educació pública, a més és perillós, ja que per no crear eixe espai públic universitari musical ja hi ha algunes universitats privades que estan ofertant el grau. Per tant, haurien d’assentar-se ja. Sí que és cert que alguns aposten per la integració, altres per la Universitat de les Arts, i s’ha de veure els pros i contres de cadascuna de les opcions, la conjuntura econòmica… però cal un projecte de futur.
-No creus que crear una Universitat de les Arts seria allunyar-se novament de les sinergies de la mateixa universitat?
Depèn com es munte. No estic en contra de la integració.
-Aleshores què prefereixen que l’ISEACV es convertisca en una nova Universitat de les Arts o una integració dins de la UV o la UPV?
Tant em fa com li diguen, sempre que tinguem un espai artístic superior. Que reconega les nostres peculiaritats, que tinguem autonomia econòmica i també de gestió. Ara, si t’integres i arrossegues tota la problemàtica a la Universitat de València, ells no voldran. La universitat no ha entès mai la ràtio u/u. Perquè pensa en qüestions econòmiques. On hi ha més unanimitat és que el model que tenim no és bo. Hi ha una part immobilista perquè ni l’interessa tocar ni pujar a un escenari…
Voro Garcia presenta el concert de cloenda de la Mostra Sonora de Sueca (2016).
No. Tant de bo…
Jo vull oposicions, però si convoques oposicions ara, per fer les proves en dos mesos, com anirà la gent?, si encara no se sap com seran les proves, per això cal preguntar-se, paga la pena donar 6, 7 places d’una especialitat i d’alguna manera hipotecar-les, o paga la pena esperar-nos pensar el perfil de professorat i amb el model que tenim, perquè l’universitari no serà demà, tractar de solucionar-ho ja? És precipitat. Trau les d’enguany amb les de l’any que ve. Demanen: “Fes una fuga, fes…” no és la manera de seleccionar. Si el millor professor és qui fa una fuga, un baix tiple…, coses que a la resta d’Europa… imagina’t. Donen ganes de plegar. De fet m’he plantejat tornar al professional, estic prop de casa i aprofite el temps per composar. No em cauen els anells per treballar amb adolescents, és més, el terme Catedràtic m’ha donat sempre cagarel·la, pel vincle amb la música.
-El terme Catedràtic ha anat sempre associat a la corrupció musical.
En certa manera sí, lamentablement, perquè hi ha companys que són excel·lents catedràtics, com Emili Ferrando…
-Però potser els qui han impregnat el terme, molts estan ja jubilats o han mort.
Sí, gent que aprovà en els 90. Però, els catedràtics de la frase mítica: “Más vale cabeza de ratón que cola de león”, quan ens quedàrem fora de la universitat, foren els qui impregnaren el terme de catedràtic i que ens feren molt de mal. Per l’associació al terme de catedràtic amb certes pràctiques. Encara tinc ganes de treballar i d’il·lusionar-me amb un projecte de centre malgrat que l’administració et convida a no participar, a convertir-te en un buròcrata, cada vegada més papers que no serveixen per a res.
-Això és conseqüència del marc d’Educació Secundària que regeixen els estudis superiors.
Exactament.
