Martxelo Otamendi (Tolosa, Guipúscoa, 1957) acaba de visitar el País Valencià per participar en la presentació del llibre Otegi, la força de la Pau, d’Antoni Batista, que es va realitzar divendres passat a la llibreria 3 i 4 de l’Octubre CCC amb una nombrosa presència de públic.
Actual director del diari Berria, va començar la seua trajectòria periodística com a col·laborador del diari Egin en 1984, per a posteriorment treballar en Euskal Telebista (ETB). El 1993, i durant una dècada, va exercir com a director del diari Euskaldunon Egunkaria, l’únic publicat íntegrament en èuscar. Al febrer de 2003, aquesta capçalera va ser tancada i tots els seus béns embargats preventivament per ordre judicial de l’Audiència Nacional que acusava el diari de formar part d’un conglomerat empresarial controlat per ETA. Durant l’operació -que va significar el tancament del diari- van ser detingudes 10 persones vinculades a Egunkaria, entre elles, Martxelo Otamendi, que va ser acusat d’integració en organització terrorista. A l’abril de 2010, les cinc persones que romanien imputades en el denominat ‘Cas Egunkaria’, entre elles Martxelo Otamendi, van ser absoltes. En aplicació de la legislació antiterrorista, Otamendi va romandre cinc dies detingut i incomunicat en dependències de la Guàrdia Civil abans de ser posat a disposició judicial. Una vegada en llibertat va denunciar haver sigut víctima de diversos tipus de tortura i tracte vexatori: colps en els testicles, humiliació mentre era obligat a romandre nu, insults i amenaces de mort, privació del somni, asfíxia mitjançant una bossa i simulació de la seua execució.
Segons Otamendi, el principal objectiu de les tortures era obtenir informació relacionada amb les entrevistes realitzades a membres d’ETA entre 1999 i 2001 i publicades en Euskaldunon Egunkaria però que no formaven part dels delictes imputats. Otamendi va posar en coneixement aquests fets del jutge instructor del cas, Juan del Olmo, qui es va negar a investigar-los. El jutjat d’instrucció número 5 de Madrid va investigar el cas, però després de prendre declaració al metge forense, la causa va ser finalment arxivada en 2004.
Les denúncies de tortures van fer que el Ministeri de l’Interior es querellara contra Otamendi i altres directius d’Egunkaria en març del 2003 per denúncies falses, calúmnia i injúries. L’exministre d’Interior Ángel Acebes va afirmar a més que la pràctica de denunciar tortures formava part d’una estratègia recomanada per ETA a tots els detinguts de l’organització. La causa va ser posteriorment arxivada per l’Audiència Nacional al desembre de 2003, en no haver-se provat que les tortures no van existir. El 2008 Otamendi va presentar una denúncia davant el Tribunal Europeu de Drets Humans després d’esgotar el recurs davant el Tribunal Constitucional. L’octubre de 2012, aquest tribunal va condemnar l’Estat espanyol al pagament de 24.000 euros a Martxelo Otamendi per no haver investigat de manera efectiva la denúncia de tortures.
Leo Part / València
– Benvingut a València. Com es veu el País Valencià de d’Euskal Herria?
Últimament amb molt d’interès. Abans, malauradament, amb interès judicial per tots els escàndols que hi ha hagut. Bé, cosa que segueix pel que hem vist aquesta setmana…, però també ara amb molt d’interès per l’experiència del canvi al País Valencià. És un canvi molt important tant en l’Ajuntament de València com en la Generalitat Valenciana i crec que és un canvi que torna la il·lusió a molta gent. La cultura valenciana segurament ara serà tractada per un govern que no la tracte de la manera residual amb què ha sigut tractada fins ara. Jo crec que amb el canvi millorarà molt. No serà difícil que millore molt perquè abans estava molt maltractada. Però políticament, fins i tot en aquesta experiència en la qual hi ha col·laboració entre grups estatals progressistes i grups com Compromís que són d’ací del mateix País Valencià i només del País Valencià, crec que és una experiència molt important. Allò important és que ja no hi ha governs del Partit Popular i açò dóna un marge de certa normalitat, per a, sobretot, tractar d’una manera normal qüestions que eren tractades per l’anterior govern amb una certa obsessió. Fins i tot amb cert menyspreu o deixadesa, perquè no donaven rang de cultura pròpia a la cultura del País Valencià.
– En línies generals, quin és el panorama comunicatiu al País Basc?
Tenim mitjans de comunicació públics i privats. Públics tenim dos canals en ràdio: Ràdio Euskadi en castellà i en basc. Tenim ETB 1 en basc i ETB2 en castellà. Després hi ha dos més: ETB 3, només per als xiquets i en basc, i ETB 4 que és més per a Intelsat i televisions esportives. I després també hi ha Hamaika que és una televisió en basc, privada, però de vocació social. A més tenim majoritàriament premsa castellana publicada quasi exclusivament en castellà excepte algunes excepcions, com el cas de Gara que integra més el basc que altres, però en percentatges relativament no gaire alts. I en el cas d’altres, una presència molt residual del basc. Has de tenir en compte també que al País Basc estan dos dels periòdics amb major índex de penetració en el mercat que puga haver-hi a Europa. Si agafes la ràtio de lectors potencials més les vendes que tenen notem que són els d’El Correo, Diario Vasco, fins i tot Diario de Navarra també, o Suroeste també en la parte basca de l’altre costat. Per tant, la premsa en basc ha de competir, no solament amb la premsa en castellà, sinó amb una premsa en castellà que és molt forta i que fins i tot en plena crisi segueix guanyant perquè té nivell de publicitat molt alt i un nivell d’acceptació de mercat també molt elevat.
– Quina és la presència de l’esquerra ‘abertzale’ en els mitjans de comunicació?
Bé, jo crec que en els últims anys ha canviat bastant. Té una presència més o menys normalitzada tenint en compte després la tendència de cada periòdic. Jo presumisc que ells diran que tenen menys presència de la que voldrien tenir, però també és cert que quan han estat ara en l’Ajuntament de Donosti i en La Diputació de Guipuzkoa alguns mitjans han estat molt crítics amb ells i amb una actitud molt dura també cap a ells. Però bé, cada mitjà és molt lliure d’agafar la línia que vulga. Jo crec que en els últims anys s’ha normalitzat bastant la presència i hi ha unes actituds que abans es podien detectar i que ara s’han relaxat.
“El dia que van tancar el diari Egunkaria, la mateixa vespra si algú m’haguera preguntat si era previsible el tancament del periòdic li haguera dit rotundament que no”
– L’Estat espanyol i diguem-ho així, les seues “forces de repressió”, us deixen fer?
Ara com ara sí. Mai saps però. Home, no és previsible, no? Però bé, el dia que van tancar el diari Egunkaria, la mateixa vespra si algú m’haguera preguntat si era previsible el tancament del periòdic li haguera dit rotundament que no. És més, haguera fet una aposta dient que no. I si em preguntes ara si és possible, si és previsible que puguen haver-hi per part de la justícia espanyola accions en contra d’alguns mitjans de comunicació bascos, també et diria que no. Tingues en compte que amb tot el que succeeix a Catalunya, per exemple, no hi ha actuacions per part de la justícia espanyola contra mitjans de comunicació que estan clarament a favor del dret a decidir o per la independència. Tot el que va passar amb Egin (1998), o el que passà a Egunkaria (2005) que va suposar el tancament del diari amb la detenció dels directius amb acusacions gravíssimes, no s’ha produït. Per tant, si a Catalunya no ha ocorregut tampoc em sembla a mi que puga passar a Euskal Herria, encara que ja et dic que la vespra del tancament del diari Egunkaria haguera dit el mateix.
– Vostè va patir la tortura i la violència de l’estat en la seua pròpia carn. Continua existint aquesta repressió al País Basc?
Bé ja no hi ha detinguts, no almenys en la mesura que els hi havia abans. ETA ha deixat d’actuar i per tant ja no hi ha comandos operatius, ja no hi ha gent “Gora ETA”, ja no hi ha detencions d’aquest tipus. Sí hi ha un altre tipus de detencions, com és el cas d’aquelles persones que estan jutjades però pendents de complir condemna. I penses, després de tants anys, una ordre de l’Audiència Nacional per a empresonar-los en aquesta fase en què ETA està anys sense actuar, quin sentit té tornar a reobrir algunes investigacions o alguns sumaris?
Però es manté, per exemple, una actitud molt repressiva en tot allò relacionat amb l’allunyament dels presos. Aquest segueix sent un dèficit en la democràcia dels governs espanyols, perquè continuen aplicant un doble càstig, tant als presos com als seus familiars i amics del seu entorn. Romanen a 800 i 1.000 quilòmetres de distància, amb la qual cosa dificulten visites i fins i tot en alguns casos provoquen innecessàriament accidents de trànsit. Llavors, en aqueixa part no hi ha hagut encara cap canvi. En quatre anys de govern popular no s’ha fet res, absolutament res. I després, bé, jo no li diria repressió, però sí el que és mantenir un actitud per part del govern espanyol de no voler implicar-se en la resolució final, i ordenar una mica més el cicle que va de la lluita armada al final d’ETA d’octubre del 2011. Els governs espanyol i francès no s’implicaren a fer un desarmament organitzat, que siga verificat, que tinga el vistiplau dels governs espanyol i francès. Açò no hi ha encara… Per tant, hi ha certs dèficits, alguns d’ells molt estranys, com he dit, com el de l’allunyament dels presos.
I encara se segueixen produint alguns judicis en l’Audiència Nacional de marcat caràcter polític contra estructures de l’esquerra abertzale que no s’han resolt amb un acord per part de les acusacions, de la fiscalia i dels acusats…
– Has vingut a presentar el llibre Otegi, La força de la pau, en què centraràs la presentació?
Bé, l’autor està en l’acte, per tant és ell qui explicarà com ha fet el llibre i quins són els continguts. Jo vinc a un format de conversa en públic. No serà un format de conferència clàssica sinó de conversa entre Toni Batista i jo que és un format més atractiu perquè el públic mantinga l’atenció. Llavors és mantenir entre nosaltres un diàleg que ajude la gent a entendre millor quin és el contingut del llibre… Sense cremar-lo tampoc, perquè sinó Toni no vindria… Hauríem de cercar aqueixa línia que no hem de traspassar que és la de cremar el llibre. Però bé, ho vam fer abans a Reus i funcionà molt bé. Molta gent, i la gent molt interessada.
“El que està encara per decidir és quina serà l’actitud del nou govern a l’hora d’anar tancant aquelles carpetes que estan sense tancar: política penitenciària, desarmament, víctimes, deportats…”
– Ja que parla de Reus, creu que el procés separatista català, diguem-ho així, ‘ha desviat’ un poc l’atenció de les forces repressores de l’Estat i ara estan com una mica més ‘ocupades’ amb Catalunya?
Jo crec que en el tema basc, després de la decisió d’ETA de posar la fi definitiva a la lluita armada el 20 d’octubre de 2011, el que suposa és que com succeïa abans. Però el que està encara per decidir és quin serà el paper del Govern que isca d’Espanya, no sabem si serà del Partit Popular o un Govern alternatiu, quina serà l’actitud del nou govern a l’hora d’anar tancant aquelles carpetes que estan sense tancar: política penitenciària, desarmament, víctimes, deportats…, totes aquestes qüestions.
Aleshores, estem expectants també els bascos, els bascos del sud, amb el que ocorrerà amb el govern espanyol, perquè jo sí tinc l’esperança que, si hi ha un govern alternatiu, en algunes qüestions que han estat molt parades per part del Partit Popular, el nou govern, per exigències dels socis del nou govern, haja de fer algunes passes i intentar tancar algunes carpetes. Jo crec que té a veure més amb açò que amb un canvi d’actitud per part de l’Estat.
“S’han produït canvis importants, també al País Valencià. I a l’estat espanyol hi ha una altra configuració en els principals grups polítics, ja no en són només dos, ja en són tres i un altre, no?”
– Com veu el panorama polític actual en l’Estat espanyol? El veu amb esperança?
Bé, jo crec que s’han produït canvis importants, també al País Valencià; hem conegut també canvis importants a Galícia. Hi ha una altra configuració en els principals grups polítics, ja no en són només dos, ja en són tres i un altre, no? I bé, està per veure si aquest canvi és un canvi que té a veure més amb una conjuntura concreta o com a conseqüència de la crisi i del grup de la degradació que es dóna en els grans partits amb tantes carpetes obertes d’escàndols financers i escàndols polítics; veurem les reaccions que s’han vist per part de la població amb les famoses marees i si tot açò ha vingut per a quedar-se o són canvis conjunturals perquè quan hi haja un altre govern faça alguns retocs. Veurem quina és la profunditat del canvi, però per a tot açò primer caldrà aclarir-se i veure quina és la configuració del nou govern i qui ix triat president i amb quins suports…
– S’està configurant el nou Govern i sembla que el dret a decidir siga el centre de les negociacions que marca les línies roges…
Bé, no sé si és tant per part dels partits estatals. De fet, en la campanya de les eleccions espanyoles el dret a decidir no va en el primer programa, va després de començar la campanya perquè els catalans fiquen pressió perquè s’accepte. Jo crec que no serà una línia roja a l’hora de configurar un nou govern a Espanya. Pablo Iglesias va dir el que va dir la nit electoral amb aquells cinc punts, i jo crec que últimament sobre açò s’està refredant una mica l’exigència.
“No crec que en els pròxims dos mesos el dret a decidir siga una línia roja en la configuració del Govern espanyol”
Una altra cosa és que se cerque una fórmula amb la qual els signants de l’acord es comprometen al fet que, en el termini dels quatre anys d’aquesta legislatura, el Govern espanyol inicie un procés de conversa amb el govern català per a encarrilar la situació i per a procurar arribar a un acord perquè, d’una manera o d’una altra, s’habilite una fórmula mitjançant la qual els catalans siguen consultats sobre el seu futur. En fi, sobren escrivans en aquest món que vagen a fer una redacció que siga més o menys acceptable per part dels signants de l’acord. Però jo no crec que en els pròxims dos mesos el dret a decidir dels catalans, per exemple, siga una línia roja en la configuració del Govern espanyol.
“Crec que hi haurà un acord entre Pedro Sánchez i Podemos. Una altra cosa és si Podemos s’incorpora o no al govern”
És cert que hui Pedro Sánchez té problemes (l’entrevista va ser el passat divendres 29 de gener), però no s’ha produït encara la gran reunió del Partit socialista a Madrid. Veurem com ix dita reunió. Pedro Sánchez ja sap que si no ix president se’n va a casa.
Llavors jo crec que la majoria dels votants de Podemos volen que hi haja un acord, i la majoria dels votants del Partit Socialista volen que hi haja un acord. I aquestes dues majories volen que, a més, alguns temes es deroguen ràpidament: LOMCE, la llei mordassa, la reforma laboral…, són moltes lleis que han marcat la línia dura del PP i la gent el que vol és que els canvis legislatius de promulgació i derogació de lleis es facen ràpidament. És més fàcil derogar una llei que promulgar una llei. Engegar una nova llei exigeix temps, redacció, negociació, debat, comissió, ple… Necessita molt de temps. El calendari parlamentari exigeix molt de temps.
Crec que la majoria dels votants dels dos partits a què fem referència, en una hipotètica enquesta entre els votants, triaria l’acord, malgrat que és difícil perquè Podemos li farà lògicament suar sang a Pedro Sánchez.
– Ací al PV el nostre periòdic La Veu és l’únic en llengua pròpia per a tot l’àmbit territorial… Quina valoració fas de la seua presència?
Bé, no conec el mitjà, però vinc d’un mitjà que és íntegrament en basc i és l’únic diari nacional a Euskal Herria. Jo crec que és fonamental que les llengües pròpies, les llengües de cada país, tinguen els seus mitjans de comunicació, els seus mitjans d’expressió. I que les nostres llengües estiguen en els mitjans, que són 100% en aqueixa llengua i també troben un buit en mitjans en els quals, com en aquest cas, majoritàriament estiguen en castellà, o en el nostre cas seria en castellà o en francès. Jo crec que açò és important perquè no oblidem que moltes vegades quan canvies d’idioma canvies de país. Açò ocorre molt amb les llengües minoritàries i en els pobles minoritaris.
“Hui, una llengua sense mitjans de comunicació no sobreviu”
– Què li sembla el fet que els valencians estiguem ara sense televisió pròpia?
Jo crec que si hi ha mitjans econòmics i financers és important que en aquest cas, al País Valencià, la cultura, i no solament la cultura sinó també el país, la gent, tinga un mitjà de comunicació que li done la informació d’ací des del punt de vista d’ací. Ací no hi ha només un punt de vista, segur que hi ha múltiples, però que aqueixos múltiples punts de vista es reflectisquen en els continguts de la informació i que després aqueixa informació siga feta en la llengua pròpia d’aquest país, jo crec que és fonamental. Hui, una llengua sense mitjans de comunicació no sobreviu.
– Vol afegir alguna cosa?
Donar-vos molts d’ànims perquè seguiu treballant en el mitjà, perquè estem en una situació molt difícil tots els mitjans. Els grans perquè són grans i els xicotets perquè sou xicotets, però és bo que hi haja iniciatives com la vostra que en plena crisi s’animen a baixar a l’arena i torejar la vaqueta, o a voltes un bon bou… Molt bé.
