Sixto Ferrero / Cocentaina
–Com encaixares el nomenament de director artístic de la Banda Municipal de Bilbao?
Com una gran responsabilitat i també amb un gran agraïment. Després de molt de temps d’estar treballant per molts llocs, una formació professional ha apostat per mi i m’ho ha posat fàcil. Han respectat tota l’altra feina que faig. D’alguna manera ha estat un nomenament modern perquè no m’obliga a estar constantment a Bilbao, tinc els meus programes i una temporada de concerts amb ells. Em permet moure’m com a director. Responsabilitat i molta il·lusió per poder, dins del que em deixen, elaborar un projecte i portar-lo a terme.
–Quins reptes o objectius tens o vols aconseguir amb ells?
Uns reptes bastant generals, que quasi totes les bandes professionals haurien de perseguir. Normalitzar la presència d’una banda en la vida musical. Normalitzat perquè, malgrat la nostra història bandística, la banda sofreix encara una mena de ghetto dins de la vida artística. És a dir, se’ns respecta, però en un lloc determinat. Quan mires revistes de música les bandes no apareixen. Quan analitzes la programació de ràdio, si tenen un programa de bandes, apareixen d’una hora a una hora concreta, no es barreja amb una altra música, hi ha un espai (radiofònic/mediàtic) ghetto per a la banda. La banda no té una situació normalitzada com pot tindre qualsevol ‘ensemble’ contemporani, l’orquestra per descomptat, el cor o la música de cambra. Per tant, canviar això seria un objectiu a llarg termini i per fer-ho possible cal oferir al públic. La Banda de Bilbao té un públic molt fidel i nombrós, però, cal oferir-los que amb la banda poden gaudir d’un altre tipus de música. Les revolucions dràstiques no funcionen i cal fer-ho molt pedagògicament, perquè les bandes necessiten una gran dosi de pedagogia cap al públic. Quan a altres bandes municipals els has presentat un programa, el director titular m’ha dit “és que el nostre públic no està acostumat a això”. Això és una veritat a mitges. Perquè el públic està acostumat al que tu li dónes. Aquesta temporada he plantejat una sèrie de programes per tal que la gent descobrisca la banda per diverses vessants.
– I a nivell tècnic, sonor… què vols aconseguir amb la banda?
Per a mi programar no és només una qüestió de temàtiques. Dins la programació hi ha dos components fonamentals. L’artístic, eix fonamental de la programació d’una banda professional, però també ha d’haver-hi un eix pedagògic en dues direccions. La banda mateixa, per desenvolupar allò que necessita a nivell tècnic, de sonoritats, allò purament musical. I per l’altra, l’aspecte social, perquè la banda pertany a una ciutat com Bilbao, amb una vida cultural riquíssima, llavors, fer eixa barreja entre allò artístic, pedagògic i social és fonamental per muntar els programes.
–I les dinàmiques dels concerts?
Cal mostrar la banda des d’un altre punt de vista, encara que pots fer un dia el concert tradicional, començar i acabar amb un pasdoble. Aquesta temporada a Bilbao el públic es trobarà de tot, des de solistes, narradors, tertúlies prèvies… diversificant. La gent en dues setmanes tindrà tota la programació fins al mes d’abril. Això, tot i que semble una ximplesa, amb moltes bandes professionals no és possible o no es fa. Llavors la gent podrà saber-ho tot perquè puga tindre eixa previsió.
–Et consideres director de banda, o dirigeixes bandes però amb l’objectiu de poder-ho fer amb orquestra ?
Mai m’he considerat director de banda. M’he considerat sempre un director. És com dir-li a un compositor: compositor de banda. És una estretor cultural. Vaig començar dirigint un grup de dolçaines, una rondalla… no m’he negat a dirigir mai res, he dirigit un cor parroquial durant 10 anys, dirigisc banda, orquestra, ‘ensembles’ contemporanis. Un director és un director. Modestament, intente ser director, però no director de banda.
–No estàs d’acord amb eixa etiqueta?
Sempre he tingut clar que el tema del director de banda hauria d’analitzar-se. Per què la direcció orquestral mai ha considerat la banda? Eixa especialitat que sempre s’havia demanat, estaria bé si la direcció veiera la banda com un element direccional. Igual com s’ha plantejat en l’àmbit de la composició. Que un compositor puga escriure per a acordió, per a ‘ensemble’ contemporani, però també per a banda. No reduint-ho a un espai ghetto. Per a un director contemporani, ser especialista en alguna vessant, no li aporta massa. Estem en un món molt global i amb la música que s’està fent hui cal conèixer un poc de tot. Has d’estar obert a dirigir, fer que un col·lectiu puga treballar conjuntament i elaborar un producte artístic amb els instruments que siguen.
–Caldria una especialitat de direcció de banda en els ensenyaments superiors?
Més que una especialitat seria interessant que la direcció incloguera pràctica amb diversos col·lectius instrumentals.
–Ara per ara fan pràctiques de banda.
Haurien de fer-se unes pràctiques amb un repertori adient. Una de les grans llacunes que hem tingut amb la música de banda és que no s’ha estudiat mai el repertori original. No parle del repertori original dels últims anys que tothom coneix. Som un país on molts directors desconeixen Percy Grainger, Howard Hanson, Claude T. Smtith, els grans clàssics de la música de banda anglesos, francesos, alemanys, tot el que va passar al Festival de Donaueschingen amb Hindemith (1926), on es va fer música de banda. Potser amb eixe sentiment de culpa, voler imitar amb la banda l’orquestra, no vam desenvolupar les característiques pròpies, la idiosincràsia de la banda. Ni millors ni pitjors que les de l’orquestra, són diferents. En eixa especialitat caldria estudiar contingut específic, igual que qui estudia direcció d’orquestra. Allò que no té sentit és que la banda faça repertori d’orquestra o obres de banda dels últims 10 anys. Cal fer-se, però, tenint en compte altres llacunes, com la música contemporània. Conèixer Persichetti, amb la mateixa normalitat que s’estudia el repertori orquestral o el coral. Eixe és el problema d’una especialitat, que es faça una pràctica amb una obra determinada i no s’analitze l’evolució de la banda, d’on ve, per què alguns escriuen per a banda… quan analitzes obres de banda veus que algunes volen imitar l’orquestració de les bandes sonores de Hollywood.
No m’hauries de preguntar això a mi (riu). No m’ho he plantejat mai. No em preocupe dels llocs on no m’han cridat, sinó que em preocupe que els llocs on m’han cridat queden contents de la meua feina. Estic obert a qualsevol invitació, però de veres, no és una situació que em destorbe ni em traga la son.
–És estrany que mai no s’haja apostat per Vilaplana per dur la Banda Municipal de València?
La meua trajectòria com a director ha anat eixint, jo mai he buscat res, perquè no sóc gens ambiciós. No busque que em criden. Fins ara, tot el que he fet com a director m’han cridat. No sóc una persona que haja focalitzat la meua carrera pensant, he d’arribar fins ací. Visc molt al dia.
–Però, t’agradaria ser algun dia titular d’algunes de les bandes municipals del País Valencià?
M’encantaria dirigir qualsevol formació que confiara en la meua feina i li agradara la meua forma de treballar. Però em sent molt realitzat i molt content del que faig ara.
–Hi ha desconsideració cap a la Banda Municipal de València, quan no té cabuda dins la programació del Palau de la Música?
L’Estat espanyol és el que més bandes professionals té del món, civils i militars. Unes 30 bandes professionals, però el seu ús per a molts ajuntaments no és artístic. No ho veuen com un cos artístic, sinó com un element funcionarial, que ha de complir un paper i un protocol. Un músic d’una banda professional em digué, “si anàrem a l’ajuntament i diguérem que no fem concerts, a l’ajuntament tant li faria”. Mentre facen els actes protocol·laris, que facen o no temporada de concerts… Em digué, “la fem perquè ens dóna la gana”. Una pena. Perquè amb el nivell de les bandes del País Valencià, que no s’haja aprofitat el potencial artístic que hi ha dins, és tremend. Són bandes que estan al nivell de bandes de l’estranger que tots ens comprem els cd’s. Per què ací no s’ha fet una col·lecció de cd’s?, això hui dia hauria de ser una cosa molt normal. Diuen que els cd’s no es venen, però no és una qüestió de negoci, és qüestió de potenciar allò que tenim.
–És crear-te una fonoteca, una cultura, presència, fer-se sentir…
I els compositors valencians de banda que estan per descobrir, que estan manuscrits i no estan editats. Però, no es veu amb eixa normalitat que demanava. Quan arribes a un auditori veus que la banda, en cas que estiga, està en un departament aïllat. La música de banda s’escolta en tal horari. Quan era jove pujava diumenge a València amb el meu germà a escoltar el concert de la Banda Municipal, abans de matí, a la televisió autonòmica que teníem feien un programa de bandes, a la mateixa hora a la ràdio també i després a les 11:00 tocava la Municipal. Em preguntava, què passa els diumenge de matí? Una banda no es pot escoltar dijous de vesprada, divendres a les huit de la nit? En una programació lògica, d’un espai públic, on es fa música, no es pot programar la banda amb la mateixa normalitat amb què es programa qualsevol altra cosa? I gràcies que tenim això, perquè a més has de donar les gràcies.
–Tenint en compte el nivell i repertoris que fan algunes bandes amateurs, cal una banda municipal o què pot oferir de diferent?
Una banda professional ha d’oferir un repertori que, ja no tant hauria d’allunyar-se d’allò que fan les bandes populars o amateurs, sinó donar a conèixer tota eixa gran quantitat de repertori bandístic històric, que sovint moltes bandes amateurs no el poden tocar pel nivell o per descompensació de les bandes. El mestre Mas Quiles, preguntava, “però, què entenem per banda?”. Sovint preguntes a músics amateurs en quina banda toquen, i quan et diuen que toquen en una banda menudeta de 50/55 músics… 50/55 músics és una banda extraordinària si està ben equilibrada, però, ací pensem quantitat sinònim de qualitat. Sovint escoltem bandes superlatives tocant repertori que no necessitaven eixos músics. Però insistiria en fer una programació orientada a no repetir allò que fan les bandes populars sostingut en un bon nivell artístic. Barrejant eixos tres eixos de què en parlava abans: artístic, social i pedagògic.
–N’estic d’acord, però, crec que les municipals estan més per transcripcions, aleshores amb bandes amateurs amb molts professionals i amb programes molt impactants i exuberants…
Això ja va més enllà de les programacions de cada banda. L’experiència amb bandes municipals que m’han invitat, quan els has enviat el programa m’han dit “és que el nostre públic no vol això”, és clar, això cal fer-ho amb un plantejament, programació i risc. Aquesta vida és risc i el que no pots fer és per mantindre el públic no arriscar. Es pot fer tot, però, amb una programació que tinga per objectiu enriquir el públic. També és curiós quan analitzes l’edat del públic bandístic, i compte també el de les orquestres, ara bé, també hi ha molta gent estudiant als conservatoris però no es fomenta la cultura d’anar a concerts.
–Els músics som els que menys anem a concerts.
No anem. O al certamen, veus que entra el públic d’una banda, després quan entra l’altra banda se n’ix mig públic i entra l’altre. Després si no ens donen el premi “ens l’han furtat”. Però, ningú o poca gent ha escoltat les altres bandes. Són aquests tipus de coses que formen part d’aquesta cosa sociològica que són les bandes. Un fet meravellós. No obstant açò, les bandes professionals haurien d’aprofitar el potencial artístic per fer gravacions, recuperar coses i oferir eixa visió de la banda diferent i no repetir esquemes que ja fan les bandes amateurs. Donar un altre tipus d’informació. Recuperaríem a llarg termini aquella normalitat i assumiríem el risc. El risc s’ha d’assumir perquè forma part de la vida artística. Si no, estem amb el mateix des de fa més de 80 anys.
Crec que tot no és transcrivible. Després, l’ús que se’n fa, si es fa amb un ús pedagògic és molt lloable i cal seguir fent-ho. Fa 4 o 5 anys vam fer un homenatge a Salvador Martínez, el meu primer mestre a Muro. Ens vam reunir tots els de la banda que havíem sigut alumnes seus, férem un grup instrumental i la gent jove de la banda que no havien estat alumnes, però, els vam invitar a participar, per completar i poder tocar la música que ell ens repassava en les lliçons: l’Intermedi de Goyescas (Granados), l’obertura de Cavalleria lleugera (von Suppé), Don Gil d’Alcalá (Penella). Tota la gent jove que participà no sabia qui era Penella, Enric Granados o no havien sentit parlar de von Suppé. Vaig dirigir una part i vaig voler posar de bis la Revoltosa. L’eliminàrem perquè la gent no la coneixia. Molta gent jove no havia sentit parlar mai de Ruperto Chapí. Em va produir una gran tristesa. Si les transcripcions es fan amb un objectiu pedagògic i s’elaboren d’una manera contemporània… n’estic d’acord. Ara bé, que bandes del 2015 toquen transcripcions de banda de 1930… Encara se senten bandes tocant transcripcions de sarsueles on no hi ha paper de fagot, perquè aquelles transcripcions que feia Pascual Marquina, Julio Domingo Gómez, les feien per a bandes que no en tenien. Fa uns anys en el Certamen es van tocar com a obres lliures l’Ocell de foc (Stravinsky), Belquis (Respighi), Maties el pintor (Hindemith) i potser alguna més. Un company em diu “ostres! que bé escoltar aquesta música amb les bandes”, “sí, però és curiós, perquè tots els autors tenen música original per a banda”. Però, per a anar al certamen “deixa’m posar-me una etiqueta amb una transcripció perquè així som com més…”, això és abandonar. Valoraven tocar música de Hindemith, però no tocaven la Simfonia per a banda d’ell, o el Huntingtower de Respighi. Eren transcripcions. Després cal veure com es fan. Blanquer deia “el problema de les transcripcions és precisament que són això, transcripcions, i el que s’hauria de fer són traduccions”, aleshores li deia “mestre on és la diferència?”, i em responia “vostè ho entendrà fàcilment perquè és valencianoparlant com jo, si em diu que vostè està blau de fam, jo entenc que té gana de menjar, però si li diu a un castellà que està azul de hambre, aquell no sap de què parla, li ha de dir estoy hambriento, per tal que l’entenga”. Quan es passa d’orquestra a banda, és canvia d’idioma. Sovint no es pensa que s’ha canviat aquest. També haurien de pensar en reduir les plantilles.
–Obres pensades per a 80 instrumentistes d’orquestra les fas amb 140…
No és el mateix, el nombre de músics com el repartiment d’instruments. No és igual tindre una secció de corda de 52 instrumentistes que tindre 52 instrumentistes de vent. La balança no és la mateixa. Jo he anat a bandes municipals i he demanat reducció de plantilla i no me l’han permesa, pels acords sindicals, han de tocar tots. Vaig enviar el Tema i variacions de Schönberg i vaig dir que volia 3 trompetes. L’assistent de la banda em preguntà que “als fiscorns què els donàvem?”. “No res”. Insistí, “però què tocaran?” I li vaig insistir “no res, no toquen”. “Ací posa 4 saxos, com duplique?”, i li vaig contestar “vull dos alts, un tenor i un baríton”, i digué “tenim 3 saxos més i què toquen?”. “No res. No han de tocar”. Contestà que “això no podia ser, i a més, els violoncels què toquen?”. “No res. No toquen”. I em diu, “jo els puc repartir un fagot 2n i tal…”. “Però a veure, que no toquen”. En una banda de poble no puc enviar la xiqueta del violoncel a casa si no té paper, perquè forma part d’un objectiu social, pedagògic. Una banda professional pot fer un programa i en cada obra/programa haver-hi una plantilla damunt l’escenari. Finalment m’ho van concedir, però s’hagueren de reunir els sindicats. I els deia, “pregunteu a l’orquestra simfònica de la vostra ciutat quan toquen Haydn quin paper arranja per als trombons el director?”. Eixa és la normalització.
–En un certamen és idoni participar hui amb transcripcions?
En un certamen s’ha d’oferir un espectacle musical. El problema dels certàmens és que no tenen objectius. Des de l’organització es planteja com la interpretació d’unes obres amb un tribunal que no ha fet una reunió prèvia per estudiar i analitzar el repertori que jutjarà. Portaria una transcripció si la partitura de la transcripció s’enviara tres mesos abans, es reunira el tribunal, analitzaren la partitura, saberen en cada moment què està sonant i avaluaren si la transcripció està ben feta i correspon amb l’orquestració i no que es jutjara de forma sobtada i momentània. Ho consideren una experiència, però, és absolutament una decisió molt superficial. Si s’ofereix una transcripció ben feta, que es correspon amb la plantilla que té, que sap traure-li profit o fins i tot és una transcripció arriscada, per exemple Quadres d’una exposició, però una una transcripció de la versió de piano de Mussorgski i és coherent amb la proposta artística estaria d’acord amb això. Tot dependrà de la plantilla que em presentes. On és el problema, quan t’obliguen a un nombre de músics. Som l’únic país on encara els certàmens es regulen per nombre de músics dalt l’escenari i no per nivell d’obres que puguen tocar. A un certamen s’ha de valorar el nivell artístic d’allò que proposes i el jurat hauria d’haver rebut la partitura 3 o 4 mesos abans i anar amb la feina feta. No entenc com es pot jutjar la feina d’una altra persona obrint la partitura cinc minuts abans de començar.
–Tenint en compte les obres que es porten i els gustos establerts, és un risc, o molts riscos afegits, si vols optar a guanyar.
És un risc afegit. Moltes vegades es porten transcripcions on el nom de l’obra és molt altisonant i després la banda no li trau el profit que pot, perquè han fet un esforç immens, però no pot arribar a fer-ho. Podria haver fet més música i demostrar millor les seues potencialitats amb una obra més idònia. Seria idoni dur d’obra lliure a un certamen la Suite francesa de Milhaud? Amb una banda de 45 músics i en 1a secció, per descomptat… Però no cap. Assessorant un certamen ja els vaig demanar que ho canviaren. No em van fer cas. Em van demanar una obra obligada per a 3a secció, i vaig suggerir el Divertiment per a Banda de Persichetti. Els correus volaven dient que “era una obra difícil, complicadíssima per a 3a secció”, em van telefonar de l’organització dient-me que “tothom estava queixant-se de la dificultat”, aleshores els vaig dir que “ells havien dividit les seccions, per a 3a havien posat fins a 50 músics, Persichetti la va estrenar amb 38, els en sobren 12”.
Som fills i esclaus d’una societat. Eixe postromanticisme està en la música de banda, en la de cinema, està en la música de tot allò que consumim. En 2015 vaig fer una ‘minigira’ amb una orquestra fent la Patètica de Txaikovski i és d’aquestes coses que dius, “que bé poder dedicar-se a açò”. En concert no l’havia feta mai. Quan t’endinses en eixa obra veus que és la partitura més metòdica i matemàtica que he analitzat mai. Vaig descobrir que rere l’emoció hi havia un equilibri estructural, formal, de materials harmònics, melòdics, d’un autor superlatiu. Què s’ha fet després d’això? S’ha analitzat la superficialitat. I pel que fa a la música de banda en concret, les editorials han volgut potenciar això. Vaig estrenar la Sinfonietta de Van der Roost ací, una de les seues obres més impactants, vingué a Muro i li vaig preguntar “per què no escrius més música d’eixe estil?, em digué “jo he de viure d’açò, la meua editorial d’obres com aquesta en ven un o dos exemplars a l’any”. Li deia, “però home, l’editorial podria mullar-se també un poc…”. Em va respondre, “Jose no t’enganyes, una editorial no és una ONG”.
–És molt dur això que estàs dient.
Les editorials han buscat que totes les obres de banda tinguen una història darrere, la simfonia de tal basada en el llibre de tal… per què!? Quan analitzes la Patètica de Txaikovski, te n’adones que no cal cap història per justificar cadascuna de les notes escrites. És un exercici brutal de creació, tanmateix hui s’ha de justificar tot. Compres obres de banda i en els prolegòmens et diuen en el compàs 27 el vaixell arriba a port i tal. És com una estètica excessiva. És només una estètica, que pot agradar, però, no podem basar només el nostre repertori en això. S’ha de fer amb coherència dins la programació. No pot ser que els músics joves coneguen totes les obres dels actuals ‘compositors de banda’ i tanmateix no coneguen els clàssics. Una banda amateur, i per descomptat les professionals, hauria de tindre de tant en tant alguna experiència amb música contemporània. D’eixos concerts que el públic se n’ix criticant-te o el soci et diu “quin concert més lleig que heu tocat”.
–“Lleig”, perquè només ho ha escoltat una vegada.
Exacte. Si cada any fas eixa experiència… El postromanticisme està excessivament explotat.
Totalment. Totes les obres sonen igual, tot i que a veure, hi ha gent que no.
–Sempre trobes originalitats, inclús en obres molt comercials, però en un context general, després de més de 120 anys de romanticisme, de post i neos, és una estètica esgotada.
En l’àmbit de la música de banda no sé si responsabilitat seria adient, però, el fet que les editorials busquen eixe tipus de repertori…, cosa que abans no buscaven. En breu eixirà un CD que he gravat a Portugal amb el Concert per a gran banda simfònica d’Ida Gotkovsky, una obra publicada per la Molenaar als principis dels 80. Hui, no dic que no ho publicaren, però has de ser una Ida Gotkovsky perquè t’ho publiquen. Això ho toques hui i encara sembla la cosa més contemporània del món.
–Salvant alguns intents que espere proliferen, hi ha un retrocés on el punt màxim és potser el Concert per a Banda de Blanquer, ningú ha agafat això i ha anat més enllà?
El punt d’inflexió de la música per a banda és el Concert per a banda de Blanquer, però és una obra de l’any 71. És que és del 71!
–Estem parlant de 40 anys.
44, és de l’any que vaig nàixer jo. El mateix Blanquer, amb tota la seua producció posterior, d’un gran nivell, ja no va voler arriscar tant. Només una obra posterior al Concert que impacta tant o més és Caleidoscopio, que no es va estrenar ací fins l’any passat. Es va estrenar a Suïssa dins d’un festival de música contemporània. Ell deia que quan van posar el Concert d’obligada en el Certamen, les bandes es van fer enrere perquè li deien que ningú entenia allò, que no es podia tocar. Un home com Blanquer, que encara ho té pràcticament tot per publicar, perquè cap editorial es feia avant, i ja no parlem de la música de Moros i Cristians. Va presentar Tarde de Abril al concurs d’Alcoi i la van eliminar. Perquè ningú dels qui estava de jurat entenia el que hi havia escrit. Eixe és el problema. Intentava anar sempre més enllà, tenia sempre un objectiu artístic i assumia el risc. Ara ho senten i diuen, “que bonic!, però açò no és una marxa mora”. I què és una marxa mora? Un altre problema. Les etiquetes, els condicionants. Per què en una marxa mora no es poden fer certes coses? Tots hem d’acomplir el mateix patró? Eixe risc l’hem d’assumir tots: músics, directors, compositors, programadors… deixar-ho en mans de les editorials… et diran bravo, enhorabona, però jo vull vendre partitures.
Sí. Ho és de manera casual. Sóc de Muro i allà tenim un dels grups pioners de dolçaines. El dolçainer sempre ha sigut solista o com a molt dos, però mai era un grup. Recuperaren les danses del Corpus de Muro i feren una escoleta. Quan n’eren 7 o 8 s’ajuntaren i allò era un guirigall. Jo estudiava, era organista de l’església i ajudava el meu cosí a dirigir el cor parroquial i em demanaren que els duguera el compàs. Al 3r assaig, n’estava fart de dirigir Maseret si vas a l’hort... Vaig començar a escriure per a dolçaina per necessitat. Vaig escriure una cosa per a dolçaina, metalls i soprano. Vaig preguntar a la meua amiga Maria si ho cantaria? Digué que sí, i ens van acusar de tot. Ara està molt bé parlar de La Xafigà, però a mi m’han dit “mono”. Hui és molt bonic parlar de grups de dolçaines, però ens van vilipendiar. Ens deien que no féiem música tradicional. Clar, no era l’objectiu. L’objectiu era fer música amb instruments tradicionals. La música tradicional s’ha de fer en un àmbit tradicional. La Xafigà fa música tradicional. Fan les Danses del Corpus de Muro, però també fan música per potenciar la dolçaina, simplement. És un instrument al qual tinc molta estima, perquè gràcies a La Xafigà jo m’he fet director. Quan Jan Cober em deia, “tu practiques?”, i li deia, sí. La primera vegada que el vaig dur a Muro em va tractar de boig. Eixa escola és fonamental. He escrit molt per a dolçaina i hi continuaré escrivint.
–No has sentit mai interès per estètiques més transgressores, l’electroacústica o la nova música?
La meua principal activitat és la direcció. La composició la veig com una eina d’investigació. No m’he sentit mai un creador. Admire massa gent com a creadors que em sent incapaç d’arribar-hi. Els contactes amb l’electroacústica els he fet com a director, però, en moltes peces el director té poca funcionalitat. He tingut experiències, però, ràpidament vaig veure que era un món en què si m’hi introduïa havia de dedicar-li més temps de què dispose. Tinc molts amics que en fan, m’interesse i els plantege que facen coses. Tinc ací partitures de propostes que vull introduir.
–Les Bagatelles suposen un canvi estètic, què pots dir?
El problema és que molta gent només coneix la meua música de moros i cristians.
–Sí, això és cert, i condiciona molt.
Humilment, en la música de moros i cristians he arriscat. Ho he fet fins on crec que s’ha de fer. També ho fa més gent. La música de moros i cristians es fa amb una funcionalitat. Sóc molt crític amb moltes de les coses que s’estan fent per a moros i cristians, perquè cauen en el mateix que les obres simfòniques, en repetir esquemes. M’han dit que les últimes marxes mores que he escrit no es poden desfilar. És mentida. Totes les que he escrit es poden desfilar. “La banda diu que no”. Perquè no ho assaja. L’estereotip de banda de hui en plena crisi, és una banda incompleta, que s’ajunten 10 minuts abans de l’entrà i els han donat el paper, volen música fàcil de llegir, de bon resultat, plena de percussió irreverent per tapar tot això, tothom toca les primeres veus. No ho veuen com una qüestió artística, sinó com un treball. Que em sembla bé, perquè cadascú és guanya les faves com vol i això no ho discutiré. Però eixe no és l’objectiu de la música. Quan he hagut de fer una marxa mora he tractat d’investigar una estètica o un tipus escalístic. Aleshores, tota la música que he fet fora d’eixe àmbit, com el Concert per a trombó baix, Música per l’enyor, Caleifonia per a 2 trompetes, és una música que no s’ha tocat més. La gent quan analitza Vilaplana, doncs és això. Quan vaig estrenar al Palau Paisatges de la mà, un compositor valencià molt conegut em digué, “ostres! no sabia que tu escrivies amb eixe llenguatge, creia que només escrivies marxes mores”, li vaig contestar “el problema el tens tu. Jo no”. Quan els Spanish Brass em van proposar ser compositor resident i que treballarien amb el Quintet Cuesta, vaig investigar què podia fer. Un dels objectius a l’hora de compondre és que el llenguatge o la matèria primera siga eclèctica.
–Ho aconseguires. A mi em va satisfer gratament.
Sí, però, justificar una obra per com està feta, és perquè l’obra no ha transcendit. Bernstein deia, “si la música s’ha d’explicar és que no serveix massa”. En Bagatelles hi ha coses pseudoromàntiques, coses serials, molt lluny de la tonalitat, hi ha cinc melodies del repertori clàssic que estan escrites amb cinc notes, l’Himne de l’alegria (9a Simfonia de Beethoven), la melodia del 2n moviment (Turandot) de les Metamorfosis simfòniques de Hindemith, Ma mare l’Oca (Ma mére l’Oye) de Ravel, El matí de Peer Gynt de Grieg i el Cor de Xiquets del Turandot de Puccini. Són cinc melodies fàcils de reconèixer, però, que finalment es barregen en el concepte de cinc. Em vaig divertir moltíssim. Per ací passa la composició per a mi, investigar i divertir-me.
Sovint vénen amics a demanar-me una marxa mora, “però vull quelcom com Cavall de foc”. Els dic, “no, impossible”. “Que no t’agrada?”. “Sí, però Cavall de foc pertany a una època i un temps”. Això ho parlava molt amb Blanquer. Si li deia de tocar alguna obra que tenia algun temps deia, “espere’s que li faré una visteta”. I li deia “no li mire res”. Vaig conèixer-lo perquè li gravem en disc El somni, i un amic en comú li’l regalà. Un dia em telefona i em diu: “Vostè és José Rafael…, és que m’han donat el disc que ha gravat amb la Banda de Xixona on està El Somni, i vostè ha tret coses que jo no havia escrit, li he de dir una cosa, vostè sap que El Somni té una altra versió més actual?”, i li contestí “doncs, no”. “S’hauria d’haver informat. Perquè he canviat coses”. I li dic: “Mire, és que per a mi, està perfecta”, (somriem), “si li agradà és perquè…”, després volgué conèixer-me i tal. Més endavant li graví Tarde de Abril, i una altra volta “espere’s que li faré…”, i tinc ací la partitura amb les anotacions de Blanquer, i li deia “Mestre, deixe-ho estar”. Si revises, sempre estàs revisant i l’obra no s’acaba mai. Com a compositor tens una influència de la vida, del context. Cada obra marca un estat. Altrament, mai dirigisc música meua, en les programacions mai en pose. M’han invitat bandes i els he enviat el programa i diuen que no n’he posat. “Si vols música meua m’ho has de demanar tu”, perquè mai he aprofitat la condició de director per posar la meua música. Però, en les últimes obres he intentat provar altres coses, investigar. He tingut molta sort, perquè la meua música s’ha tocat i es toca molt, però, no he fet cap tasca de publicitat.
–És difícil accedir a materials com Bagatelles o…
–Sí, o Memòries d’un temps. És difícil trobar partitures i enregistraments.
Sí és complex.
–La música festera eclipsa eixe Vilaplana. Et crees un concepte i quan escoltes alguna obra d’aquestes dius “ostres! què ha passat ací!?”, potser és això que deies, les editorials, les circumstàncies del context que volen molt un tipus de música que té molta difusió.
El problema és que per fer Yakka la gent t’etiqueta. A la meua primera classe d’harmonia al conservatori de València, el professor passà llista i em preguntà “vostè d’on ve?”, li vaig dir, “de Muro”. “I què toca?”, “el piano”. I em diu “home, si vostè és de Muro ha de tocar a la banda, no?”. “Sí, a la banda toque el bombardí”. I després em diu, “i vostè, també és d’eixos músics que es prostitueix rere d’una esquadra de moros i cristians?”. Li vaig dir “sí, a ma casa ens prostituïm mon pare, el meu germà i jo. Som una família de prostituts”. El problema el tenia ell. Jo no. Des de xicotet he anat a tocar amb mon pare als moros i cristians, i qui m’ha vist amb el bombardí o fent una marxa mora i a partir d’ací s’ha fet una idea de mi, qui té el problema és eixe. Jo dirigisc o componc una marxa mora i m’emocione. Perquè forma part de la meua cultura i qui no estima la seua cultura prou desgràcia té. Forma part de la meua vida. Fora d’ací, els moros i cristians es veuen com un carnestoltes. No, forma part de la nostra vida. A Muro sóc el fill de ‘Lluís l’àngel’, perquè mon pare va fer aquell paper tantes vegades en un acte per anunciar les festes de moros i cristians, que se li quedà el malnom. Això per a mi és un orgull brutal. Qui vulga entendre-ho que ho entenga. Forma part de la meua cultura i això no m’impedeix escriure Bagatelles, dirigir la Patètica o estrenar música contemporània als EUA.
