‘Jo el que vull és que la meua gent tinga feina'

Ferran TorrentEscriptor
14 juliol 2015 01:00h
Ens citem amb Ferran Torrent per parlar del seu darrer llibre, Un dinar un dia qualsevol. La conversa però, es transforma immediatament en un reguitzell incontenible de respostes vehements i segures que construeixen un discurs indignat i potent, sense embuts, que mostra un Ferran Torrent compromès i actiu, sobretot, amb la gent del seu país. Us convidem a entrar de ple en la conversa i gaudir dels secrets del seu nou llibre i de tota l’actualitat vista des de l’univers Torrent.

Eduard Ferrando / València.
 
Perquè quede clar, el contingut de la novel·la és pura ficció i qualsevol paregut amb la realitat és pura casualitat, o no?
Les meues novel·les són realistes, i Un dinar un dia qualsevol  jo diria que és hiperrealista, i ho dic per fer un matís respecte a les altres. De fet, tot allò que fa referència a espai físic, cultural o gastronòmic està més present que a altres novel·les, i aquest realisme del qual parlem s’expressa sobretot a través dels personatges. Pel que fa a l’argument és cert que té una part de ficció perquè he jugat a una cosa, que no vull dir per no descobrir la novel·la, que és possible que poguera passar per diverses informacions que vaig tindre.

- La veritat és que les dades que apareixen donen versemblança al text... per exemple el tema del València, les semblances amb el cas Bankia, els abocadors...
Sempre que he fet novel·la realista he intentat explicar allò que no se sap, perquè si expliques el que diuen els diaris ja no pots ocupar un espai que la gent coneix. Per tant, sempre intente explicar la rebotiga de les coses. Ara mateix també ho estic fent. És a dir, jo quan prepare una novel·la em dedique fonamentalment a parlar amb molta gent, cosa que ja fa anys que faig, ja que sé on he d’anar per a cercar la informació que m’interessa. Però no és qüestió d’anar a prendre notes ni res d’això, el que realment m’agrada és expressar la sensació de les coses, el perquè està passant... No tinc cap intenció de ser picallós, més aviat a les novel·les el que intente és sempre donar la sensació d'allò que està passant, més que allò que realment està passant

- De fet hem pogut llegir a diversos mitjans que primer era un assaig que s’ha convertit en un text narratiu...
No exactament, no vaig convertir els 60 fulls que tenia d’assaig en la novel·la, no. Simplement els vaig enviar coses que lògicament no es podien publicar, que sí que han passat, però que de cap manera es podien publicar. És el que passa amb moltíssims casos de corrupció, que saps que han passat però que són molt difícils de demostrar. Jo comptava amb informacions de casos que efectivament havien passat, però que no podíem demostrar, i clar, això no es pot publicar, no tenia sentit fer-ho, i per això vaig fer una novel·la.
 

Foto: Nando Alabadí

- Amb tots els casos esperpèntics que ocorren al cap i casal tria el cas de Mestalla, per què?
Home jo sempre dic que per fotre’ls, perquè com sóc del Llevant! (riu). No home, realment ho faig perquè el València (a partir d’ací VCF) és el que socialment arrossega més gent, és l’equip important del país...  però també perquè tot el que ha passat d’estrany en el futbol ha passat en el VCF, no ho oblidem. Segur que en altres clubs també ha passat però jo els informadors que tinc tenien informació sobre el VCF.

- Sobre aquest tema al llibre podem llegir l’exemple de la manca de mobilitzacions després que el govern espanyol rescate Bankia, i la sensació que si fóra el VCF l’afectat tothom prendria el carrer immediatament.
Estic segur que tot el que ha passat o està passant, i probablement encara passarà durant anys, és a dir, manca de treball, molta misèria, pobresa energètica, etc.,tot i haver tingut una mínima resposta en forma de manifestació, no seria mai comparable a si diguérem que el VCF s’ha acabat perquè està en la ruïna... (insisteix) perquè el VCF està en la ruïna, amb tot el tema de porxinos etc.! En eixe cas, si algú diguera que el VCF desapareix, sí que es cremarien contenidors.

- És trist això que diu...
A mi no m’ho pareix, sincerament. Jo ja conec l’espècie humana, no m’entristeix, és com és i ja està, no? Pensa que el futbol és l’eina que han usat la dreta, l’esquerra... l’ha utilitzat tothom.

- Per a què?
Home perquè saben que hi està representada la gran massa social. T’imagines un president de la Generalitat que isca i diga: “si el VCF desapareix, com és una empresa privada, doncs que n’inventen un altre”. Això no ho dirà mai ningú! (emfasitza). Per què? Doncs perquè la massa social està realment en el futbol.

- Tornant al llibre, ens ha sobtat d’entrada el títol (Un dinar un dia qualsevol). S’arreglen moltes coses en un dinar?
Jo sempre. Quan quede amb algú per parlar de coses importants, sempre amb un dinar. És que un dinar és més distés, és a dir, en un dinar quan dius les coses és com si tingueren menys importància, s’expliquen amb més amabilitat, s’accepten millor... No sé, és barrejar dos coses agradables: una conversa i un dinar.
 

Foto: Nando Alabadí

- Al llibre es dibuixa una València assetjada per una corrupció sistèmica. En una entrevista a El Temps amb Xavier Aliaga, vostè diu que el llibre l’escriu un indignat. En què està especialment indignat?
Jo ja fa molt de temps que estic indignat. Abans que apareixeren els famosos indignats del 15M jo ja ho estava. I ho estic bàsicament perquè sóc un autònom que fa 36 anys que cotitze i pràcticament no he tingut mai cap dret social. Encara més, és que jo no puc ni jubilar-me, he de treballar pràcticament fins al dia que em muira. Per això em dóna molt pel sac tot el que es roba, tots els inútils, tots els grimpadors oportunistes, tant d’esquerres com de dretes... i m’indigna molt perquè sóc una persona que sempre s’ha guanyat la vida treballant, sense demanar una subvenció a ningú. Per això no entenc com jo m’he de guanyar la vida, jo i molta gent, compte! (seriós), treballant i altres han de viure de la subvenció, de robar i de martingales.

- Tot això que conta potser explica el desencís que hui dia té la gent al País Valencià. Ens ha agradat molt una conversa entre Marc (protagonista) i el pare de Magda, en Jaume, en què precisament es representa el que estem parlant. Triem una frase que diu: “A la gent ara fins i tot els han robat els somnis. Somiar és una pèrdua de temps”.
Jo sóc també un desencisat, però no em quede a casa fotut i lamentant-me. Escolta, la vida s’ha de viure! Jo no crec en l’espècie humana, però això no m’impedeix hui anar-me’n de paella i passar hores amb els amics, afortunadament... Tinc una frase que segurament mostra esta actitud, “sóc un pessimista de formació vitalista”. És a dir, jo sóc un pessimista que a pesar de creure que les coses estan difícils continue treballant, tire endavant, entens? Però sóc conscient que moltes de les coses que intentes són inútils, perquè confie molt poc amb la gent en general.

- El llibre el protagonitza Marc Sendra, un periodista que podríem definir com de ‘la vella escola’. En un dels capítols li recorden que “t’educares en un periodisme ideològic i això s’ha acabat”. En què ha canviat el periodisme?
Sí, és veritat que el periodisme ideològic s’ha acabat. Abans els periodistes triàvem el lloc on volíem treballar. Per exemple, fa 25 anys o 30 jo no haguera treballat en l’ABC. Però si hui em quede sense feina i l’ABC me’n dóna jo aniria. Perquè m’he de guanyar la vida, i no solament ho dic per mi, sinó per molta gent que està treballant en un diari conservador essent d’esquerres perquè òbviament s’ha de guanyar la vida.
 

Foto: Nando Alabadí
 
 
- Creu que es fa militància des del periodisme?
Crec que ja no se’n fa tanta. Jo ara llig menys premsa que abans, potser algun reportatge que em puga interessar. Hui faig servir el Twitter perquè allà ho tens tot. A mi fonamentalment m’agrada l’opinió de l’expert. Mira el cas de Grècia, jo no m’atrevisc a parlar de Grècia perquè crec que és un tema tan delicat i complicat, que no vull ser un idiota i parlar amb el cor, vull parlar amb el cap. Jo em considere una persona d’esquerres però sobretot em considere una persona amb sentit comú. Jo ja no vull ideologia, vull sentit comú perquè no m’agrada el gregarisme amb ningú. Ara diuen: “Tsipras té raó”, doncs mira jo no sé si en té de raó, vull que m’ho expliquen, llegiré dos o tres opinions i llavors m’hi formaré una opinió. No faig seguidisme de res, no em fie de res. Jo no puc entendre que tot allò que vinga de les esquerres està bé i el que vinga de la dreta està malament, eixe maniqueisme estúpid no l’entenc. Odie el gregarisme.

- Què li diu el sentit comú sobre la reacció que ha tingut el poble grec amb el no al referèndum sobre les imposicions europees?(L'entrevista es va realitzar el 10/07/2015)
Jo entenc que estiguen indignats perquè realment estan molt fotuts. Estic d’acord que es facen una quitació del deute, perquè si no és així mai podran pagar-lo. Però crec que ells també han de, d’una puta vegada, abaixar els jornals militars per exemple, o rebaixar la despesa militar, que no ho han fet tampoc. És a dir, crec que hem d’ajudar els grecs, però que al mateix temps ells adquirisquen un compromís també. El que no faré és donar-los sense que ells es comprometen fermament a col·laborar. Home, és que l’altre dia llig en un reportatge que a Grècia hi ha jubilats amb 50 anys... No fotem home! El que sí que vull que quede clar és que tot açò ho dic amb molta prudència, perquè no és fàcil parlar de Grècia. No vull ser de cap manera un gregari que es pose immediatament a favor dels grecs. No, jo intente ser objectiu i mostrar sempre una gran dosi de sentit comú.
 

Foto: Nando Alabadí

- Tota aquesta aparició de nous partits el que sí que aporta de positiu és el final del bipartidisme. Li hem llegit en algunes entrevistes el rebuig cap a aquest tipus de governs...
Estic totalment en contra de les majories absolutes. Tu fixa’t on hi ha hagut més corrupció: sense dubte on hi ha més majories absolutes. I per què? Perquè hi ha impunitat. De fet, hi ha tanta impunitat que robaven sense tenir en compte absolutament res.

- Com a periodista, què opines del procés  de recuperació de RTVV?
Em pareix molt bé que es recupere, però lògicament en termes molt racionals. A veure, és evident que RTVV no podia tenir 1.900 treballadors, però per altra banda hem de ser conscients que un país ha de tenir els seus propis mitjans de comunicació. Tanmateix, és important que quede clar que s’ha de fer una altra televisió molt diferent a la que teníem, una televisió que tinga en compte el nostre poble, però al mateix temps que siga una televisió avantguardista. Amb el que sí que estic totalment en contra és en tindre uns mitjans de comunicació sectaris.

- Volem saber també què opina sobre el canvi que ha viscut el País Valencià des del 24M. Sobretot tot l’estira i arronsa que hem patit amb qui havia de ser president, el què, el qui...
Jo des d’un primer moment vaig tindre clar que a Ribó, per justícia, li corresponia l’Ajuntament i a Ximo Puig, per justícia, li corresponia la Generalitat. És cert que Compromís va tindre una pujada molt forta, però els socialistes, a pesar de la seua davallada, continuen essent majoria, i per tant s’ha de respectar eixa majoria, que no oblidem que és la gent la que ha votat eixa opció. Per altra banda, també estic d’acord que Compromís i Podem havien d’exigir al PSPV una determinada forma de governar.

- Quines són les urgències que tenim? Es parla molt de l’infrafinançament...
Home, jo no estic als despatxos, ni em dedique a la política però jo començaria per allò social, sempre.

- Potser tot el que estan fent de moment sembla més bé un posat que una altra cosa...
Mira, a mi això és una cosa que em dóna molt pel sac. Hi ha una cosa de Joan Ribó que em va agradar, i és quan digué: “jo vull anar un dia a la setmana en autobús per veure com funciona”. Molt bé, això ho haurien de fer tots els alcaldes, perquè vius de primera mà com van les coses. Tot açò, si fomenta que la gent faça servir la bicicleta, faça servir els serveis públics, perfecte, perquè ara és l’hora de construir una ciutat que de veres estiga preparada per a fer servir com cal ambdós coses. Perquè primer tu has de fer una ciutat preparada perquè les bicicletes puguen anar sense perill, i València no ho està; segon, has de construir una ciutat que tinga uns bons serveis públics, que jo crec sincerament que no els tenim, en definitiva, tu em mostres el que s’ha de fer però realment el que cal fer és donar-me les eines perquè jo ho puga fer servir. Mira, això del posat, que ho has dit tu, eh? Que quede clar (riu), no és important, allò important és que mostren quin és el model de ciutat que volen. Clar, això ja serà més complicat; a més, també han de mostrar quin model de país volen... A mi, el que més em preocupa dels polítics de l’esquerra, sobretot els que són molt d’esquerres, i malauradament açò de vegades no s’entèn, són els prejudicis. A veure, nosaltres tenim a sobre nostre una font de riquesa enorme, una indústria que no existeix a pràcticament tot Europa, que és el sol. No oblidem que nosaltres tenim 10 mesos de sol! Doncs bé, jo espere que siguen el suficientment intel·ligents per a vendre eixa indústria a Noruega, Finlàndia, Suècia, Alemanya... i construir més Alfàs del Pi. És a dir, que vinga un turisme que es gaste els diners, que siga educat, civilitzat... perquè jo el que vull és que la meua gent tinga feina, i hui hi ha molta gent que no en té. Al País Valencià existeix una mà d’obra boníssima, com per exemple la del sector del moble,  i el nostre govern ha de saber explicar als empresaris del nord d’Europa que tenim els millors fusters d’Europa, i que pagant un sou digne i una inversió menor a la que fa al seu país, tindran un producte molt bo!... És a dir, el que han de fer els nous governants és buscar feina a la nostra gent, perquè són professionals de primera classe, però jo no sé si esta esquerra és suficientment intel·ligent i no té els prejudicis per dir: “No, jo no vull que la meua gent visca de l’atur”, perquè això és una vergonya. Jo no vull una subvenció perquè la meua dignitat està en guanyar-me la vida. El que vull dir és que han de ser valents i agosarats per eixir fora i vendre el que tenim, perquè si no, ells no vindran.

- Ja per acabar, ens agradaria saber si com a escriptor triaria algun dels polítics del PP que hem patit com a personatge d’alguna novel·la. Pensem en Blasco, Fabra, Camps, Rita, Zaplana, Costa...
Mira jo n’he conegut algun i no tenen massa interès. El gran problema no només és que hem estat governats per xoriços, sinó també per inútils. Perquè el que mai podràs computar és el que et costen els inútils. A mi em fa la impressió que la gent ara no vol ser conseller, home algú a l’atur o algú amb molta vanitat o fins i tot algú que tinga vocació de servei públic clar que sí... però la majoria, doncs no. És que mira, tot açò que fa Podemos que només paga als seus representants el triple del salari mínim interprofessional, per a mi és una fàbrica de xoriços, perquè és una indignitat que una persona que té una gran responsabilitat cobre 1.800€, perquè els bons professionals els vull treballant per a mi, perquè si no, se n’aniran a l’empresa privada corrents! La gent s’ha d’acostumar a guanyar-se la vida i no confiar tant en l’estat, espavilar-se, treballar, però primer l’estat ha de posar les eines. Clar que l’estat ha de garantir uns serveis com la Sanitat, l’Educació, etc., però no ens poden arreglar la vida. I açò malauradament, és un mal hàbit de l’esquerra.
 



 
next