Francisco Álvarez presideix la recentment creada Associació Valenciana per al Foment de l’Economia del Bé Comú (EBC) amb un bagatge més que solvent. Ha sigut vicepresident de la Borsa de París i conseller de la Borsa de València. Actualment és membre del comitè assessor de la CIFA, organisme internacional de financers independents, assessor del Comitè socioeconòmic de l’ONU i president d’Etica Family Office. Paco Alvarez, com el coneixen als seus cercles, es va incorporar en 2000 a les tesis de Cristian Felber, creador de l’EBC, i va deixar enrere trenta anys de trajectòria borsària a les entranyes del sistema per posar-li rostre humà als diners. L’ECB busca implantar els valors de solidaritat, igualtat, transparència i respecte al medi ambient a ‘todos los sectores de la economía’, i insisteix que, si bé el model de Felber no inventa res de nou, sí que posa en ordre moltes coses. Paco Álvarez acaba de ser nomenat director general d’Economia Social i Emprenedoria, pocs dies després que ens concedira aquesta entrevista.
Rosa Brines / València
-A qui es dirigeix l’EBC, al sector públic o al sector privat?
L’ECB posa en ordre un cert número de coses que ja existien i respecta totalment la iniciativa privada en la mesura que és privada, és a dir, ofereix eixe servei encara que no forma part dels bens comuns com pot ser l’electricitat o les telecomunicacions. I en el sector financer respectem totalment les entitats que ja existeixen considerem absolutament necessària la creació d’un banc públic per a donar suport a aquells interessos que són públics. Ací no es discrimina ningú però el que sí que fem és donar un cert número d’indicadors que permeten a la ciutadania elegir conscientment una sèrie de serveis bàsics que oferim.
-Em posa un exemple?
Hi ha aspectes del model capitalista que considerem positius i hi ha aspectes del model comunista que també són positius. Aleshores, per què rebutjar-ho? Hi ha gent que pensa que l’EBC, que el que fa posar l’ésser humà com a prioritat, rebutja els diners. Això no és així. Diners, sí diners com a ferramenta no com a objectiu, i això és molt important. El model no rebutja que una empresa tinga beneficis, és bo que els tinga, per exemple, per a crear més llocs de treball o millorar les condicions laborals. El que hi ha que saber és en què s’inverteixen els beneficis. Diners i benefici són conceptes totalment capitalistes però cal canviar-li el sentit.
Hi ha un altre aspecte important que és la talla de la cèl·lula inicial que és l’empresa. No necessàriament ha de ser gran encara que de vegades puga estar justificat, però paga la pena que reflexionem sobre la possibilitat de fer col·laborar altres empreses de menor volum que sumen. I això tampoc és nou, és la cooperativa. Demanem una reflexió en aquest sentit sobre la talla de l’empresa. Si nosaltres mateixos ens mirem a l’espill veurem que els éssers humans no creixem infinitament, per tant, aquells que pretenen que una empresa o un país cresca de forma infinita estan fent una cosa que es antihumana i el model actual és antihumà. Hi ha una frase que usa Serge Latouche, el filòsof economista francés que és de l’economista anglés Kenneth Bouldin i diu, “qui pense que en un planeta finit el creixement pot ser infinit, o és un boig o és un economista”.
-Ha parlat de Latouche, per tant, de decreixement, eixa paraula tan controvertida.
Sí, Serge Latouche és el cap visible del que coneixem com decreixement i ell usa aquesta paraula per a provocar. El decreixement busca un repartiment més just de la riquesa, no que tinguem menys.
-Per a vostè l’educació és la base?
Ho és. Jo vinc d’una família pobra i els meus pares m’han criat amb la idea que quants més diners tinguérem més feliços seríem. Quan vaig aconseguir un lloc de treball que sobrepassava amb molt el que jo podia pensar que podia obtenir venint d’una classe social humil, els meus pares pensaven que calia gastar eixos diners comprant, primer un cotxe millor, després una casa més gran, després una casa a la platja… Així han educat la classe social a la qual jo pertany però a l’escola també ho feien igual, a més diners, més felicitat. La sort és que les universitats ja s’estan interessant pel nou model d’EBC.
-Per què l’EBC cale en la societat la contrapart, els ciutadans, l’han de veure com una cosa bona, la qual cosa implica que hauríem de deixar de mirar només la nostra butxaca i anar més enllà de l’individualisme que ha fomentat fins al límit el model neoliberal del consumisme. Parle d’un egoisme molt arrelat.
Sí, però jo no crec que això ho portem en els gens i d’ací la importància de l’educació. Nosaltres naixem amb el cervell rèptil, això ho va estudiar en profunditat el professor Laborit i en aquell moment el prengueren per boig, i ara està de moda. Primer naixem amb el sentit de l’alimentació. Ningú ens ha d’ensenyar a agafar-nos de la mamella de la mare. En segon lloc, naixem amb el sentit del moviment perquè ens hem de desplaçar necessàriament per a aconseguir alimentació i, si no, ens morim. I en tercer lloc, el sentit de l’associació. Si ens associem a d’altres, aconseguir menjar serà més fàcil que si estem sols. El problema ve quan hem d’emmagatzemar els aliments. És ací quan comença a operar l’egoisme, però no naixem egoistes. I encara que així fóra, la societat i una bona educació posaria prompte els límits.
-Què té l’EBC que no tinga la Responsabilitat Social Corporativa (RSC)?
Efectivament, com he dit, l’EBC no inventa res que no sabérem ja. Amb l’RSC el que ha ocorregut en alguns casos és que moltes empreses, una vegada han aconseguit l’etiqueta d’empresa responsable, s’han oblidat que estem en un procés que s’ha d’anar construint dia a dia i no es pot deixar. En l’EBC, una vegada iniciat el procés de canvi de model, proposem allò que anomenem auditories creuades, que és allò ideal. Empreses del mateix sector s’auditen i es vigilen entre si perquè tot el món acomplisca amb el compromís adquirit. És el que ja està passant a Àustria. Existeix un distintiu en les etiquetes dels seus productes i el consumidor sap que aquesta empresa aplica l’EBC i pot verificar el seu balanç de consecució. Així, s’aplica la transparència. Si intenta com a empresari falsejar aquesta etiqueta, les altres empreses ho advertiran ràpidament. Així aconseguim que no es pengen cap falsa medalla.
-Hi ha empreses referents?
Sí, són exemples coneguts. Per una part, la Fageda, a Girona i per l’altra, Microviñas, a Muro d’Alcoi. Allí el model està implantat ja a nivell municipal. Hi ha més, a Canàries etc., açò és un procés que va creixent a poc a poc. Insistisc, Felber no inventa res nou sinó que posa en valor el que també existeix ja en alguns casos.
-Per últim, vull preguntar-li per l’adversari, és a dir, pel sector financer que opera a nivell mundial i que controla bona part de l’economia. Aquells que, de cap manera, volen que es consolide un model com el de l’EBC.
Doncs li posaré un exemple que la sorprendrà. ¿Com s’explica que la gran derrota de la major potència mundial, EUA, haja estat a mans de Vietnam? Un poble de gent pobra, sense mitjans. Tardaren, no va ser d’un dia per a un altre, però en lloc d’enfrontar-se a l’enemic a camp obert, això haguera sigut la seua fi, el que van fer va ser organitzar-se, cavaren túnels, envoltaren l’enemic fins que va arribar un moment en què l’enemic es va ofegar i va perdre la guerra.
Hi van haver altres elements que van ajudar, però ajudaren a una cosa que els vietnamites ja havien preparat prèviament. L’EBC va per passos. Primer, hem de dirigir-nos al nostre entorn més pròxim, per exemple, consumint de forma responsable i així anar creant una xarxa, una estructura que faça que l’adversari ho tinga cada dia més difícil.
– Em pot concretar un poc més?
Un exemple és el que ha ocorregut amb el senyor Rato, que el van tirar de l’FMI per incapaç. Arriba a Espanya i el nomenen president de Caja Madrid i després de Bankia. Oficialment, se sap que ha enganyat a tot el món, que ha arruïnat un munt de famílies. Doncs el senyor Rato, presenta la seua dimissió perquè li la fan presentar, i Telefònica el nomena ambaixador al continent americà en substitució d’un altre il·lustre, Urdangarin. Si en eixe moment, cinquanta mil clients de Movistar s’hagueren donat de baixa de la companyia, li assegure que el senyor Alierta s’ho haguera pensat dues vegades. Eixe poder sí que el tenim.
Paco Alvarez, un fill de la guerra criat a Tànger
En una Espanya de post-guerra sumida en la pobresa, els pares de Paco Alvarez van emigrar a Tànger l’any 1954. Ell arribaria un any després, quan només tenia 10 anys. Allí va viure fins als 19 i parla de la ciutat marroquina amb tanta estima que fins i tot la considera el seu lloc de naixement. La condició de ciutat internacional feia de Tànger un nucli cosmopolita amb un elevat nivell cultural. A l’Institut espanyol impartien classes els millors catedràtics i Paco Alvarez va adquirir una educació que, assegura, mai havia pensat tenir per la seua procedència humil. Els seus amics eren Diego Galán, Ignacio Ramonet o Eduardo Haro Tecglen. D’aquest últim guarda un entranyable record ja que, segons conta, la seua casa estava oberta les 24 hores, i els amics podien eixir i entrar a qualsevol hora del dia i de la nit. Diu que allí sempre trobaves una tertúlia interessant de la mà de visitants com ara Hemingway, Adolfo Marsillach, Alfonso Paso, Fernando Fernán Gómez o Jacques Brel.
Tal va ser la seua influència sobre el jove Paco que va decidir iniciar la carrera d’actor teatral. I no li va anar gens malament. Va rebre bones crítiques i, fins i tot, va fer una gira pel sud d’Espanya. Però això va acabar ben prompte quan va intervenir i li van llevar el passaport, fent-li prometre que no reprendria la seua carrera als escenaris sense abans acabar els estudis universitaris. Quan el Marroc va recuperar la ciutat i va perdre l’estatus internacional, la família Álvarez Molina va emigrar a París. A la capital francesa, Paco Álvarez es llicencià en Matemàtiques i poc després obtingué el doctorat en Enginyeria Informàtica. En 1995 va tornar a Espanya i es va establir a València.
