VALÈNCIA. Barcelona, Madrid, Màlaga, Sevilla i, finalment, València. Aquesta és la ruta que ha seguit la periodista Mona Eltahawy (Port Saïd, Egipte, 1967) en la gira de trobades amb motiu de la publicació al castellà del seu primer llibre, l’assaig El himen y el hiyab (Capitán Swing).
A València, l’acte es va celebrar la vesprada de dilluns passat, 1 d’abril, al Centre Cultural la Beneficència. Ens trobem amb ella eixe mateix matí al Col·legi Major Rector Peset i, durant la conversa, van enllaçant-se temes i conceptes com el ‘triangle de la misogínia’, la Primavera Àrab, les formes d’opressió contra les dones, la masturbació, Vox, ‘La Manada’… Malgrat ser un tòpic que segurament tothom li planteja, Eltahawy també parla del vel i té una resposta molt contundent, rotunda, per a totes aquelles persones que no siguen dones musulmanes o d’ascendència musulmana. Trenquem el gel preguntant-li pel subtítol del seu assaig: “Per què el món àrab necessita una revolució sexual”.
A grans trets, què seria eixa revolució sexual?
La revolució sexual és declarar “el meu cos és meu”: no pertany a l’Estat, ni als carrers, ni a la casa, ni a l’Església, ni a la mesquita, ni a la família. El meu cos és meu. Eixe és el cor de la revolució sexual. És un punt molt important que jo anomene ‘triangle de la misogínia’ [format per l’Estat, el carrer i el dormitori]. L’any 2010, quan Tunísia va començar la revolució, aquesta anava adreçada cap al dictador al palau presidencial; això és l’Estat. Però crec que també necessitem una revolució contra el dictador del carrer; això és la revolució social. I també necessitem una revolució contra el dictador al dormitori, i això és la revolució sexual. Aquesta és la més dura de totes les revolucions, perquè els dictadors estan a casa.
Per què cal tindre present el ‘triangle de la misogínia’?
És important tindre present el ‘triangle de la misogínia’ perquè, quan jo preguntava on estava la revolució feminista quan ens vam alçar contra el dictador, molts homes em deien que no era el moment. Deien que era el moment de parlar sobre llibertats polítiques i democràcia, però no de feminisme, perquè ningú és lliure. Davant això, jo dic que això és de veres, que ningú és lliure per culpa de l’Estat, però el dictador que està al palau presidencial oprimeix tothom, homes i dones. I ací és on apareix el triangle: l’Estat, els carrers i les llars oprimeixen les dones. La majoria dels homes estan interessats només en la revolució política perquè aquesta els donarà més poder. No estan interessats en la revolució social i sexual perquè ells són els dictadors en eixos casos. Per això està estancada la revolució, perquè està centrada en homes contra homes. Pense que la resta de revolucions seguiran endavant quan aconseguim fer la revolució al llit.
Quines serien les conseqüències d’aquesta revolució sexual?
Crec que desmantellarà el patriarcat o, almenys, el debilitarà. Les dones podran prendre possessió dels seus cossos, podran estar segures en espais públics i sense por que els homes dominen eixos espais. També tindran accés a un tipus de poders que fins ara han sigut inaccessibles per a elles. Però també alliberarà els homes, perquè crec que n’hi ha molts que no són lliures. Per això dic que no vull la igualtat. Algunes persones pensen que el feminisme és igualtat, i jo no vull ser igual que els homes si ells no són lliures, bé pel patriarcat, bé per l’Estat. Crec que la revolució sexual ens farà lliures a tothom.
Es tractaria d’una revolució individual o col·lectiva?
Diria que ha de començar tant de manera individual com col·lectiva. Comença en la ment, i per a començar has d’assumir que el teu cos és teu i que mereixes ser lliure. Però també cal la col·lectivitat perquè una revolució no la pot portar a terme només una persona. En el camí cap a la Primavera Àrab molta gent jove a l’Orient Mitjà i al Nord d’Àfrica va començar a utilitzar blogs, Internet, i més endavant a utilitzar xarxes socials com ara Facebook i Twitter. Això va ajudar a crear un espai en el món virtual on la gent jove va començar a reivindicar la seua importància i el seu dret a la llibertat. Eixa col·lectivitat es va traslladar del món virtual al món real com a part de la revolució i tot això va ser molt important. Dir “jo compte” en un estat dictatorial és una revolució.
Eltahawy: “Dir ‘jo compte’ en un estat dictatorial és una revolució” / DANIEL GARCÍA-SALA
Quina ha sigut l’acollida del seu llibre?
Depén de quin sentit parlem. Per exemple, a la zona del Golf està prohibit, excepte a Bahrain i Oman. A Egipte normalment està amagat sota els escriptoris, no està obertament en les prestatgeries… De fet, no hem pogut publicar-lo en àrab a l’Orient Mitjà i al Nord d’Àfrica, per això el publicaré de forma independent en àrab i dos amics meus em faran la traducció. Després el penjaré en format PDF perquè es puga descarregar de manera gratuïta. Amb tot, la gent en eixos territoris està llegint-lo.
I com s’ho fan per a aconseguir-lo?
M’escriuen per a contar-me que l’han demanat per Amazon o que l’han comprat als Estats Units i l’han enviat als seus amics a Egipte… La gent inclús aconsegueix introduir-lo a Kuwait tot i la prohibició. Així que crec que ha sigut ben rebut. De fet, hi ha dones a l’Índia, el Pakistan, Nigèria, Sud-àfrica i Malàisia que l’han llegit i m’han dit que, encara que no he escrit sobre el que passa als seus territoris, se senten identificades. Fins i tot dones mexicanes i argentines m’han dit que la seua cultura és molt pareguda al que explique al llibre. En eixe sentit ha sigut ben rebut. De fet, vaig veure en fotografies que el Dia Internacional de les Dones hi havia manifestants a Malàisia que duien pancartes amb frases del meu llibre. Això vol dir que l’han llegit.
Què se sent en veure les seues frases en una reivindicació com eixa?
És increïble, és meravellós; realment em va commoure.
Ha sigut una revolució per a vosté haver escrit El himen y el hiyab?
Va ser una revolució personal perquè vaig escriure sobre coses que per a mi havien sigut molt tabú, com el sexe, la història completa de per què vaig portar hijab i com va ser de difícil llevar-me’l… Volia parlar sobre la necessitat d’una revolució social i sexual i parlar sobre i a través de la fe de la qual vinc.
Com va aprendre sobre sexe?
Quan tenia 7 anys ens vam mudar a Londres i a l’escola ens van ensenyar sobre el tema. Però ma mare, a casa, ja me’n va parlar abans. Quan tenia vora 9 anys alguns amics meus parlaven sobre la procedència dels bebés. Quan vaig tornar a casa li vaig contar a ma mare el que deien els meus amics i va comprar un llibre per a xiquets sobre sexe i reproducció humana i ens va ensenyar a mi i al meu germà les coses bàsiques sobre els embarassos i com es fan els bebés. Després, quan tenia vora 11 anys, a l’escola de Londres, tenia una classe d’educació sexual on vam aprendre sobre embarassos, com es fan els bebés i contracepció.
I què hi ha de la masturbació?
A l’escola també vaig veure un curt que parlava sobre com els xiquets de vegades es toquen i experimenten plaer. Era sobre masturbació, que als anys 70 era una cosa molt progressista. Per això conte al meu llibre que, tot i que vaig ser educada per a esperar al matrimoni abans de tindre sexe, gràcies a l’educació que vaig rebre a Londres, vaig aprendre sobre masturbació i em masturbe des de molt jove. Honestament, si no fora per la masturbació, no hauria pogut aguantar tant de temps sense tindre sexe. Normalment no es parla sobre masturbació i crec que deuríem. És una cosa que cal ensenyar als xiquets, és un dret sobre el nostre cos.
Els seus pares semblen molt oberts per a l’època…
Els meus pares són una mescla entre liberals i conservadors. Crec que els fa sentir incòmodes saber que escric sobre sexe però pense que tots els pares se sentirien així. Per això, abans que isquera el llibre els vaig dir que no l’havia escrit per a fer-los enfadar i que no volia ferir-los. Els vaig dir que no calia que el llegiren i ma mare va dir que volia llegir totes i cadascuna de les paraules que la boja de la seua filla havia escrit. Mon pare em va dir que no sempre estava d’acord amb mi però que ambdós estaven orgullosos de la seua filla. Els vaig donar una còpia a cadascú amb una dedicatòria i els vaig agrair que em criaren amb la revolució a dins.
Quan es parla de les onades del feminisme, a Europa i els Estats Units acostumem a parlar de l’accés al treball i a l’educació, del dret al vot, de la llibertat sexual… En quin punt es troba el feminisme àrab hui en dia? Quines són les seues reivindicacions?
Diria que són les mateixes i alguna més. Crec que quan sou dones blanques privilegiades lluiteu contra la misogínia en general. Parleu del dret al treball quan les dones de color han treballat sempre. Per exemple, als Estats Units moltes dones negres han treballat en cases de dones blanques. Així que el dret al treball no és una reivindicació en si mateixa, ho és més el dret a ser ben tractada i a rebre el mateix sou que una dona blanca. El que vull dir amb això és que les dones que no són blanques, a més, lluiten contra el racisme, el capitalisme, la islamofòbia, l’homofòbia…, i a l’Orient Mitjà i al Nord d’Àfrica lluitem per a accedir a l’espai públic sense ser agredides sexualment.
Eltahawy: “Si no fora per la masturbació, no hauria pogut aguantar tant de temps sense tindre sexe” / DANIEL GARCÍA-SALA
Què li demanaria al ‘feminisme blanc’?
Hi ha moltes reivindicacions que són iguals per a totes però les dones blanques tenen uns privilegis que les de color no tenim. Pensant en el context d’Espanya, el vostre feminisme hauria d’incloure, en particular, la lluita contra el racisme i la islamofòbia, perquè limiten la manera en què podeu interactuar en la societat com a feministes, i, en general, la lluita contra el capitalisme. Estem detectant cada vegada més tipus de factors opressors en la nostra lluita contra el patriarcat que radiquen del capitalisme.
Quines són les principals opressions que pateixen actualment les dones no blanques?
En la meua part del món la principal opressió ve de l’Estat, perquè no tenim un sistema polític lliure per culpa de la pressió de l’Església i de l’Islam. Tal com dic en el meu llibre, en un país com el Líban, que és cristià i musulmà, els representants de les dues confessions lluiten contra la legislació que podria alliberar les dones o donar-los més drets. A Egipte lluitem contra la mutilació genital femenina, que la practiquen tant musulmans com cristians; a l’Aràbia Saudita lluiten contra el sistema de custòdia cap a les dones, que dictamina que cadascuna ha de tindre un guàrdia que controla pràcticament totes les decisions de la seua vida… Les opressions depenen del context de cada país. Quan algú em pregunta quina és la millor manera d’ajudar eixes dones, als europeus els dic que demanen als seus governs que no venguen armes a eixos països, perquè això allarga els règims. Crec que una de les majors opressions contra les dones que lluitem en la meua zona és la llei familiar, que està basada en la religió. La llei familiar sempre perjudica les dones i privilegia el patriarcat. Vull que destruïm eixa llei familiar per a tindre una llei familiar civil que reconega l’absoluta igualtat entre dones i homes.
El vel és un tema controvertit i, sovint, usat com a arma racista o islamòfoba per la dreta però sota el debat de l’esquerra. Quina és la seua posició sobre aquesta peça?
La meua opinió és que, si no eres una dona musulmana o d’ascendència musulmana, calla la puta boca sobre el tema del vel i escolta’ns. Nosaltres hem de ser qui portem la batuta en aquesta conversació perquè és un tema molt complicat. La raó per la qual dic això és perquè des de fa anys la dreta ha utilitzat el vel com una porta oberta per a encoratjar el discurs racista i islamòfob. A ells no els importen les dones musulmanes; volen fer creure que sí, però les utilitzen com una arma contra els musulmans en general. Per això sempre dic que les dones musulmanes estan encallades entre la dreta islamòfoba i racista, que les vol convertir en una arma i demonitzar l’islam, i la misogínia de la nostra comunitat, que ens vol silenciar perquè diuen que donen ales a la dreta.
I què pensa de l’actitud de l’esquerra?
L’esquerra sempre està dient que no és racista ni islamòfoba però acaba donant ales als conservadors en la meua comunitat i això em fa mal. A cap d’ells, ni de dreta ni d’esquerra, els importen les dones musulmanes. Jo, personalment, estic en contra del vel. Vaig triar posar-me’l quan tenia 16 anys i vaig triar llevar-me’l quan en tenia 25, però em va costar 8 anys prendre eixa decisió. En la meua família, ma mare porta el hijab per motius religiosos; la meua germana per a desafiar els racistes, per motius identitaris, i jo no estic d’acord amb elles, tot i ser de la mateixa família.
I què pensa del debat sobre el vel dins del moviment feminista?
Crec que diguen el que diguen les feministes blanques sobre el hijab, no serà bo. Si li diuen a una dona musulmana que se’l lleve, estan imposant la seua opinió i actuant de manera paternalista; aquesta és la nostra lluita. Però si diuen que portar el hijab és feminista, fan el ridícul. Estan sent paternalistes en ambdós casos. Per això dic que, si no eres una dona musulmana o d’ascendència musulmana, calla la puta boca i ens deixes encapçalar aquesta lluita a nosaltres. El que jo vull de les feministes blanques és que se centren en els seus propis problemes patriarcals, perquè existeixen. Està el cas de ‘La Manada’ i està Vox, que vol eliminar la llei de violència de gènere i abolir el dret a l’avortament. Això és un desastre! Vox vol armes a Espanya i això, molt probablement, augmentaria la violència contra les dones. Deixeu-nos lluitar a nosaltres sobre el vel i centreu-vos en la violència masclista, la violació, Vox o ‘La Manada’.
Quina és la seua opinió sobre Femen?
M’agraden perquè incomoden. Hi ha un vídeo que es va enregistrar a Madrid fa uns mesos durant una commemoració franquista i es veu el feixisme de celebració i tres dones, desarmades i nues de cintura cap a dalt, utilitzant el seu cos com una arma contra el patriarcat i el feixisme. El feixisme és més violent que els cossos de les dones però la policia va considerar que aquests eren una arma i van traure d’allà les dones mentre els feixistes les colpejaven. Jo done suport a Femen perquè fan sentir molt incòmode el feixisme i perquè li diuen “fes-te fotre!” al patriarcat però crec que en la seua fundació hi ha algun aspecte racista i islamòfob. Crec que això és problemàtic i que caldria qüestionar la persona que va crear Femen sobre aquests aspectes.
Eltahawy: “Si no eres una dona musulmana o d’ascendència musulmana, calla la puta boca sobre el tema del vel i escolta’ns”. / DANIEL GARCÍA-SALA
Pot existir un feminisme musulmà? És més: el feminisme és compatible amb cap religió?
Hi ha qui s’identifica amb el feminisme musulmà, ja que reinterpreta la religió amb una visió feminista. Conec algunes d’aquestes dones i utilitze el seu treball per a compartir-lo amb joves que em segueixen. Crec que tenen armes contra el patriarcat, però no soc una feminista islàmica. També crec que el patriarcat existeix dins i fora de la religió i vull combatre’l estiga on estiga. Crec que el feminisme musulmà, jueu o de la resta de religions no et deixa anar més enllà i arriba un moment en el qual no pots seguir qüestionant la religió.
Un problema que compartim les dones de tot el món és la invisibilització, però això s’agreuja quan no parlem de dones blanques. Ens agradaria aprofitar aquesta conversa perquè cite algunes activistes feministes àrabs i així rescatar-les de l’oblit.
En mencione diverses en el meu llibre. Històricament parlant, hi ha una feminista egípcia anomenada Huda Shaarawi, que el 1923 va tornar a Egipte des d’una conferència feminista a Roma, es va traure el vel a l’estació de tren del Caire i va dir que això era una cosa del passat. A Egipte també hi ha Nawal El Saadawi. De l’Aràbia Saudita podem destacar Loujain Alhathloul, Aziza al-Yousef i Eman al-Nafjan. Les anomene perquè se sàpiga que el feminisme existeix també a l’Aràbia Saudita. Hi ha una altra dona que ja ha faltat, però que ha influït molt en el meu treball: és la feminista marroquina Fatima Mernissi.
En els darrers temps han guanyat molta visibilitat les dones kurdes que han lluitat contra l’Estat Islàmic. Pensa que això ha invisibilitzat i victimitzat les dones que no han lluitat en una organització armada?
Crec que és important que es parle de les dones que lluiten contra l’Estat Islàmic perquè mostra que les dones poden lluitar. Estic en contra de les forces armades en qualsevol part del món perquè crec que és una arma de l’estat patriarcal, però en un context de lluita contra l’Estat Islàmic, done suport a les dones kurdes. Crec que és una situació diferent que la de les soldades americanes, per exemple. Les combatents kurdes són molt valentes i arrisquen les seues vides per a lluitar contra el feixisme i el patriarcat. Sobre si això invisibilitza les altres dones, no n’estic segura, perquè crec que el rol que exerceixen aquestes dones també inclou ajudar a fer partícips les dones en les seues comunitats. Dones no kurdes han començat a reclamar els seus drets, han començat a lluitar contra el patriarcat a les seues cases.
Què en queda, de la Primavera Àrab?
Pense que encara està viva; està estancada en alguns països però la gent encara està lluitant i l’envien a presó per fer-ho. Això em fa pensar que encara està viva. Tot i que la revolució política està estancada, la sexual i la social continuen en marxa. Jo veig l’impacte en la meua religió, en la meua família. Algunes de les meues ties i cosines han trencat els matrimonis que les feien infelices i algunes s’han llevat el hijab, perquè han decidit prendre el control sobre això. En la nostra societat és un tema molt tabú deixar la família abans de casar-se però una de les meues cosines va marxar sola d’Egipte a Berlín. A més, veig l’impacte de la revolució molt més enllà, a Tunísia, que és on la revolució ha tingut més èxit.
En què es tradueix aquest “impacte de la revolució”?
El resultat de les eleccions tunisianes ha fet que un 33% dels parlamentaris siguen dones i el parlament ha creat una de les constitucions més progressistes de la regió, en la qual la igualtat entre homes i dones està garantida. Encara que només siga sobre paper, la idea és molt important. De fet, l’any 2017 el parlament de Tunísia va aprovar una llei molt important sobre violència domèstica que prohibeix la violència física, econòmica i emocional contra les dones, i això és molt progressista. El mateix any el Líban, Jordània –tot i que no van tindre una revolució– i Tunísia van derogar la llei que permetia que un violador evitara el seu càstig si es casava amb la víctima. Això és resultat de la revolució.
Ací tenim la sensació que aquests són ‘els anys de les dones’, amb manifestacions multitudinàries el 8-M, les campanyes del #MeToo… Com es viu això al món àrab? Hi ha també aquesta impressió de ‘despertar’ del feminisme?
Fins i tot abans de la revolució, les dones ja participaven en protestes i impulsaven ONG feministes, s’encarregaven de programes en defensa dels drets de les dones… Però crec que especialment han despertat després que començara la revolució; i dic començara perquè encara no ha acabat. Crec que ara les dones d’Egipte han entés la situació i estan lluitant contra tots els nivells d’opressió i això ha sigut impulsat per la revolució. Una altra de les coses que va aconseguir la revolució a Tunísia és l’abolició de la llei que prohibia a les dones musulmanes casar-se amb un home no musulmà. Això és important per als drets sexuals també. A més, quan t’assabentes del que passa a altres països, també ho vols per a tu. Per això crec que la revolució continua influenciant. Ara hi ha activistes que pengen vídeos a Internet i parlen de la necessitat de lluitar contra l’assetjament sexual als carrers. La comunitat LGTBIQ és més visible també. S’ha creat una associació que s’anomena ‘aliança de queers egipcis’, la gent comença a escriure en àrab a les xarxes socials sobre pertànyer a la comunitat LGTBIQ… I jo considere que això és part de la revolució sexual.
