“L’home no ha de ser esclau de la llei. La funció de les lleis només té sentit si protegeix l’home” (anònim del segle XXI).
De vegades, una arbitrarietat pertinaçment sostinguda en el temps es converteix en un dogma: veritat indiscutible acceptada per les masses instruïdes en uns determinats programes educatius. Una cosa així com els documents falsos que, tot i els impossibles orígens, acaben legitimant impostures objectivament injustes.
Però un conjunt de fets no verificables amerats d’interpretacions tendencioses poden crear un relat. Aquest relat, espuri o autèntic, delimita un espai concret de convivència social i política en què, en teoria, totes les persones han de sentir-se identificades. Es tracta de l’Estat. Fins ara, els estats moderns constituïts arran de la Revolució Francesa han basat llur existència en una lectura interessada de la història, especialment a França i Espanya: pura conveniència. És interessant recordar sobre aquest aspecte les precaucions d’Ernest Renan quan tracta de dissuadir els investigadors advertint-los que poden desmuntar els fonaments d’una nació. Naturalment, s’adreça als francesos; però la mateixa vigilància, si més no, és aplicable als espanyols. Perquè és incontestable que la historiografia, que durant segles ha modelat la ment dels ciutadans espanyols, ha seguit pautes predestinades a exaltar fets protagonitzats o adjudicats a una nació en detriment de les altres que integren l’Estat. És indiscutible, també, que la voluntat predominant de Castella, assistida per la força de les armes, ha imposat un domini que s’haurà de revisar si es vol mantenir una unitat acordada per les parts. El relat, si ha de ser inclusiu, requereix la contribució equitativa de totes les parts. A més, en una democràcia plena, és impensable ratificar intromissions, interferències i servituds ocasionades pel dret de conquesta.
L’autor d’aquest text intenta avançar-se a la resposta inevitable que la Constitució oferirà al discrepant. Es podrà argumentar, doncs, que la llei esmentada empara els casos que denuncia el text o que les raons que qüestionen la preeminència castellana han prescrit. En primer lloc, la majoria demogràfica que propugna l’hegemonia de Castella esgrimeix els fragments constitucionals que afavoreixen la tesi de la unitat entorn de la nació imperant: és eloqüent i significativa l’omissió d’altres capítols a l’hora de reclamar unitats. I, en segon terme, l’autor replicaria que les conseqüències d’aquells grillons i cadenes forjats pel foc dels arcabussos i la intimidació de les baionetes tampoc no han caducat. El país de l’autor –banc de proves des del Decret de Nova Planta–, que era un regne dins d’una confederació genuïna! compartida amb altres territoris, encara actua sota els efectes dels llaços de ferro instal·lats en un passat d’ocupació militar, judicial i civil.
El text, que intenta ser de caràcter constructiu, reconeix la utilitat i el benefici que una unió pot assolir. Però, si aquesta unió ha de continuar bastint-se en favor d’un poble a costa d’eludir les altres nacions de l’agregat, alguns renunciarem al “privilegi” d’obeir. Impugne, doncs, la versió de l’espanyolisme unitari si les condicions han de ser les actuals.
Per això, quan la coerció, l’amenaça o el xantatge formen l’aglutinant consuetudinari, les veus discordants surten i creixen com els bolets en una tardor de pluges generoses. És a dir, quan les llibertats inherents a un poble se senten ofegades, damnificades i en perill d’extinció, la peremptorietat que marca la supervivència exigeix actituds de fermesa que els poders no poden tolerar però tampoc controlar. Heus ací el quid del judici a uns patriotes que no volen perdre la identitat. La incomoditat de l’Estat de presumpte dret és manifesta. Espanya se sent observada per les democràcies occidentals. Les elits intel·lectuals espanyoles, amb escasses però valuosíssimes excepcions, han optat pel silenci davant del problema més greu que ha viscut l’Estat des de la victòria del feixisme. No s’hi val a continuar amb les admonicions com fan des dels micròfons o a través de les pantalles invocant factors sensibles que els conquistadors ignoren. Fa uns quants dies, des d’una emissora de ràdio –centenària i poderosa màquina de castellanització abans, durant i després de Franco– se sentia la veu alegre i satisfeta d’un col·laborador matinal. L’eufòria del personatge, generada pels testimonis addictes a la Gran Idea, no era el producte d’una veritat revelada, sinó el resum explosiu de l’odi encés per la metxa de la venjança. I, damunt, semblava anunciar una altra intervenció referida a la moral. De quina moral pot presumir qui té la paella pel mànec i colpeja l’antagonista sense escut? Pot ser eixa la maniobra que impulse la unitat?
