La sentència de la Secció Quarta de la Sala contenciosa administrativa que anul·la un total d’11 articles del Decret d’usos lingüístics a l’administració no ha pillat per sorpresa ningú. L’històric d’aquesta secció de la Sala en allò referent a la llengua i als drets de les persones valencianoparlants feia presagiar que el recurs del Partit Popular de la Comunitat Valenciana (PPCV) contra un decret que prioritza l’ús del valencià en l’administració podia prosperar. De nou, com ja va passar amb el decret de plurilingüisme derogat, els magistrats consideren que el decret atempta contra els drets de les persones castellanoparlants. Dels drets dels valencianoparlants, ni paraula.
A l’espera de saber si la Generalitat recorre contra la sentència, el pronunciament de l’alt tribunal fa trontollar l’intent del Consell de prestigiar el valencià fent-lo visible i d’ús prioritari en l’administració. Amb l’anul·lació dels articles, el personal ja no haurà de començar la comunicació amb un ‘bon dia’, una mesura que podia propiciar que molts valencianoparlants usaren la llengua en les seues comunicacions amb la Generalitat o que alguns castellanoparlants trobaren un espai on usar també una llengua que és seua.
Potser, però, que el punt més estrambòtic de la sentència siga l’obligació que a partir d’ara té la Generalitat de traduir al castellà les comunicacions oficials que intercanvie amb els governs de Catalunya i les Balears si vol que tinguen validesa. La raó és que el valencià –que és el nostre català, com reconeix fins i tot l’Acadèmia Valenciana de la Llengua– no és una llengua oficial a aquestos dos territoris, segons la Sala. És curiós que el tribunal diga literalment que sobre la qüestió filològica de si “valencià i català són la mateixa llengua” la Sala “no es defineix”. I tant que es defineix, desafiant totes les universitats i la pràctica totalitat de filòlegs que no dubten que el català que es parla al Principat, al País Valencià i a les Illes és la mateixa llengua tot i poder adoptar noms diferents.
La Sala s’apunta al secessionisme jurídic. S’imaginen que una comunicació oficial de la Junta d’Andalusia remesa a la Junta de Castella i Lleó no tinguera validesa perquè el castellà que utilitzen no és igual? Algú podria rebatre que en aquest cas la llengua de tots dos territoris és el castellà. Però és que el nom fa la cosa? En aquest cas, el nom fa la llengua? El valencià deixa de ser català per dir-se diferent del Sénia al Segura? El pronunciament de la Sala obvia les desenes de sentències del propi TSJ i també del Tribunal Suprem que avalen la unitat de la llengua i, per contra, dóna ales als jutges com José María Magán, titular d’Instrucció 3 d’Alacant, que, per exemple, demana a la Generalitat de Catalunya que envie els documents al seu jutjat en castellà perquè el català no és llengua oficial al País Valencià.
El secessionisme lingüístic no és, però, l’única divisió que fomenta el TSJ. En clau interna, la sentència aprofundeix en la diferència d’un País Valencià amb dues llengües, que no bilingüe. Mentre l’actual Consell s’esforça en això que el president Ximo Puig defineix com “cosir” el territori, la justícia s’encabota a dividir el país entre zones castellanoparlants i valencianoparlants. Així ho fa palés quan argumenta la nul·litat de l’article que assenyalava que el valencià era la llengua a utilitzar en la retolació de carreteres, camins o dependències d’interés públic que depenen d’entitats locals. Per al TSJ, caldria matisar que, en els territoris de predomini castellà, s’havia de retolar almenys en aquesta llengua. A més, recorda que “no hi ha obligació de conéixer el valencià i sí, el castellà”.
Considera el tribunal que els habitants de les comarques de predomini lingüístic castellà –predomini que no exclou el coneixement i la parla del valencià en molts d’aquestos pobles– no són capaços d’entendre un senyal que diga ‘camí rural’? Una veïna d’un poble castellanoparlant no serà capaç d’entendre un cartell amb indicacions cap a un ‘centre de salut’? El veïnat de la Plana d’Utiel, la Foia de Bunyol, la Serrania, l’Alt Palància, l’Alt Millars, la Vall de Cofrents, l’Alt Vinalopó o el Baix Segura és més intel·ligent del que creuen –o volen fer creure– els magistrats. Que la justícia no dividira el país per zones segons la parla majoritària ajudaria, segur, al fet que els 5 milions de valencians entengueren que hi ha una llengua que, la utilitzen o no, és seua.
