Les efemèrides no deixen de ser un colp a la memòria perquè recordem un fet que la societat ha decidit que no cal oblidar. Aquest 21 de juny, els valencians recordem que fa 25 anys que Joan Fuster va morir al seu poble, Sueca, i ens va deixar un llegat irrepetible que encara ara és referència per a molts al País Valencià. A la memòria col·lectiva, una allau d’idees extraordinàries que acostumem a parafrasejar; com a gran herència, una perspectiva de país que trencava les cadenes de l’època i obria el camí cap a una nova manera d’entendre el valencianisme; com a agraïment envers la seua feina, una ignomínia constant i un odi exacerbat que es va mostrar cru i vil amb dos atacs terroristes que l’intentaren matar.
Ja ha arribat l’hora de rescatar el que per a molts és l’intel·lectual valencià més important de la història contemporània. Són molts els qui han dit que si Fuster tinguera qualsevol altra nacionalitat, el seu nom tindria el reconeixement que es mereix un personatge de tal envergadura, però no podem defugir tampoc quina és la nostra realitat. Això sí, ara cal espantar les pors i revisar profundament la seua obra per veure més enllà de fòbies conspiradores. És l’hora de deixar enrere el regionalisme immòbil de la dreta valenciana, perquè només ha valorat el pensador de Sueca des del vessant de la polèmica, a més d’utilitzar-lo com a atiador d’una societat aficionada al conflicte quan s’intenta plantejar un model nacional autocentrat i garant dels interessos valencians.
El gran valor de l’obra de Joan Fuster és sense dubte l’efecte revulsiu dins una societat que romania intoxicada encara pel fosc regionalisme de la dreta valenciana, més interessada en recuperar el model de la Declaració Valencianista del 1918, que de convertir-se en una societat moderna i progressista. I és que, més enllà de la nomenclatura i de la perspectiva de país que s’emana de la seua proposta, l’obra de l’escriptor de Sueca esdevé un punt d’inflexió des d’on plantejar el vertader potencial del nostre país i autogestionar-lo políticament prenent com a referència el mateix País Valencià.
És necessari acabar d’una vegada amb la farsa de l’odi i començar a lluitar pels interessos dels valencians sense esperar el vistiplau de ningú. Un camí que sembla que ha mamprés el govern valencià, que ha centrat bona part dels seus esforços en denunciar el maltractament del govern espanyol pel que fa al tema del finançament, a més de centrar la seua acció política en recuperar espais fonamentals com l’Educació o la Sanitat i defugir d’una vegada del model de turisme i grans esdeveniments que ha dut el nostre país a una situació absolutament insostenible.
Definitivament, el País Valencià necessita per fi encetar el pas cap a una maduresa col·lectiva i nacional que supere el dogmatisme d’una banda i el conservadorisme de l’altra. I és precisament aquest pas el que cal per rescatar el vertader valor d’un pensador valencià tan extraordinari com Joan Fuster. És el gran deute que el poble valencià ha adquirit amb l’escriptor de Sueca, i potser, a partir d’aquesta puntual efemèride, ens n’adonem que perdre Fuster és perdre bona part de l’essència del país que hem de voler ser.
