Ens permetreu que parafrasegem i refem el títol de l’article que Gil Manuel Hernàndez va publicar en aquest mateix diari, en què advertia que les falles, d’alguna forma, havien perdut la seua essència. Efectivament, a ningú sorprendrà el fet de dir que en els darrers anys les falles havien deixat de banda aquell esperit d’anàlisi social que l’acompanyava en els seus orígens, eixa visió satírica que, per altra banda, és un fidel reflex de la manera de ser dels valencians. Eixe esperit tan representatiu va ser manipulat, utilitzat pels sectors més radicalment conservadors i les falles van passar a ser un símbol del valencianisme més folklòricament regionalista i, no ens equivoquem, més dretà.

I per això, és necessari redefinir-les. En primer lloc, perquè ara per ara el reconeixement rebut com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat implica una universalització evident de la festa. No solament cal celebrar i lluir aquest reconeixement, les falles i el món faller han de demostrar cada any les raons per les quals han rebut aquesta condició des d’un organisme amb un tarannà tan universal com la UNESCO, raons que, per altra banda, estan molt allunyades del regionalisme i els rampells extremosos de certs dirigents d’algunes de les comissions falleres, per sort, de molt poques. I també, perquè malgrat el nostre costum de polaritzar els debats, quan parlem d’una representació cultural amb una dimensió tan gran, com al cap i a la fi són les Falles, no caben aquest tipus de discussions estèrils que empenten sense remei a una lluita absurda i ideologitzada de la festa.

Segurament aquest siga el gran repte de l’actual Govern de la Nau: despolititzar les falles, traure-les de l’eixam de la polèmica i de la discussió i recuperar els espais on s’han perdut pel rebuig ideològic previ que certs sectors han adquirit. No cap l’animadversió per qüestions polítiques. L’equip que dirigeix Joan Ribó ha de ser capaç de crear un món faller participatiu, que fomente la convivència entre els veïns i la vida de la ciutat i que siga capaç d’acollir altres tipus de maneres de celebrar les falles. Parlem d’un procés de pacificació cabdal perquè tot el món s’hi puga sentir representat per aquesta festa més enllà de la seua ideologia política. Un procés que, a més, ha de ser capaç de modernitzar-la sense perdre el caràcter tradicional i els elements claus que la identifiquen, perquè, tornant a amprar expressions dels altres: “Qui perd els orígens perd identitat” (gràcies Raimon).

Sovint parlem de vertebració de país i de la necessària connexió nord-sud. Doncs bé, no perdem de vista aquest tipus de manifestacions tan nostrades, perquè acostumen a establir uns lligams, ens arrisquem a dir, quasi indestructibles. Ja fa molts anys que la festa fallera es va expandir per la resta del territori per arribar a les contrades més remotes de la nostra allargada geografia. Ara mateix, les falles són una realitat que impregna el territori des de Benicarló fins a Dénia, i a molts pobles conviuen sense cap tipus de conflicte amb altres manifestacions culturals ben nostres també. I precisament aquest és el model a seguir, el de la convivència, el de la modernització, el del respecte per les tradicions en el sentit més pur de la paraula, sense esmenes, sense taques ni manipulacions capcioses ni interessades.

Comparteix

Icona de pantalla completa