Si fórem capaços d’observar aquest dia des d’una perspectiva pragmàtica, amb una visió completament neta i lliure, ens cauria la cara de vergonya. Qui pot pensar que en ple segle XXI, on tot esdevé efímer i rellevant, encara fem servir un dia per a reivindicar uns drets i uns valors que es continuen negant a les dones? Per què? Qui arriba a la conclusió que haja de ser així?
La resposta és molt senzilla: només cal mirar amb ulls crítics la realitat que ens envolta. I no parlem necessàriament de xifres ni de percentatges, que per altra banda mostren una desigualtat en sectors com el laboral absolutament vergonyant, no. Parlem del nostre entorn, de l’escenari a què ens enfrontem cada dia. Perquè, malauradament, ens hem avesat a unes constants que són completament tràgiques i inacceptables per a una societat que es vol definir com a moderna, lliure o respectuosa. Així que sí, de moment, ho reivindiquem pel març…
I és que hui, com cada 8 de març des de fa ja molts anys, continua havent tràfic de dones convertit a negoci, continuen mostrant-se cossos infantils quasi nus a les nostres carreteres sense que ningú faça absolutament res, hui continua tractant-se la dona com a un objecte en centres il·legals pensats per a l’home, hui continuen maltractades moltes dones que amaguen els blaus de la vergonya per mostrar que no passa res…, hui, encara hui, continuen morint dones assassinades per la violència masclista.
I per tant, aquest 8 de març eixim de nou al carrer a reivindicar els drets de la dona amb orgull, exercint la llibertat que ens dóna la raó. Però no oblidem que, mentrestant, aquells que exploten la dona romanen pacients que arribe demà, conscients que tot continuarà igual. I així, continuem any rere any en un bucle absolutament irreversible en què mai s’albira el final.
Aquest 8 de març ha de ser un bon moment per a fer una diagnosi per fi sincera i honesta. Hem de ser conscients que la balança continua decantant-se clarament del costat de l’home pel que fa a drets i condicions laborals, també en temes com la conciliació familiar o adaptació social a coses tan comunes com l’educació i cura dels fills. La solució d’això rau en la voluntat política a l’hora de construir unes lleis que blinden els drets dels treballadors sense cap tipus de distincions. Pel que fa a la situació social de moltíssimes dones, cal una acció immediata de tota la societat, però també cal ser constant, i sobretot, cal que tots ens sumem a la lluita, perquè ja és l’hora que els eslògans que s’enarboren amb emoció i vehemència, es facen realitat.
