Ara mateix, quan els valencians seleccionem el canal on guardàvem la nostra pròpia televisió, la nostra pròpia ràdio, la pública, la de tots, només podem veure un missatge amb intenció esperançadora que ens recorda que s’està treballant per a recuperar-la. Un missatge que ha substituït les inquietants columnes de la vergonya, un autèntic símbol de la gestió que va portar l’inefable Alberto Fabra (PP) a destrossar un ens públic imprescindible per a una societat que necessita conèixer el seu propi país des de la seua mateixa realitat i en una llengua que necessita mitjans de comunicació públics (i privats). Ara mateix fa tres anys, que no podem evitar pensar que el tancament de la RTVV va ser, sense dubte, un dels moments més tristos que la societat valenciana ha patit en els darrers anys. I ja en fa tres que, amb aquest tancament, silenciaren vergonyosament la nostra llengua.

Actualment, la situació en què es troba el procés de reobertura és extremadament complicat. Per una banda, des del Consell sembla haver-hi una intenció ferma en recuperar-la, però per l’altra ens trobem amb uns entrebancs en forma de procés judicial que en dificulten la tornada de les emissions de la nostra RTVV. Des de fa onze mesos tenim una llei de servei públic que permetrà posar en marxa dos canals de televisió, dos de ràdio i un suport tecnològic. A més, s’ha creat el Consell Rector del que serà la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació (CVMC), i tot i la demora per la manca d’acord entre els grups que formen el Parlament valencià, aquest òrgan ja treballa en perfilar el nou ens amb algunes decisions estructurals com el reingrés en la Forta o les primeres contractacions. Al front del Consell, i després, com no, de molts balls de noms i manca de consens entre els grups parlamentaris, Enrique Soriano, un exlletrat de les Corts, qui, prudentment s’ha desmarcat de posar una data de reobertura, cosa que, malauradament, sí van fer els polítics de torn en un esport arriscat i marcat per la incontinència verbal de les campanyes electorals.

La realitat però es debat als jutjats. El proper 11 de gener l’Audiència Nacional, si no són capaços d’evitar-ho el Govern valencià i el col·lectiu d’extreballadors, decidirà el judici per la demanda col·lectiva del sindicat CGT contra l’ERO que acabà amb els 1.600 treballadors amb què comptava l’anterior RTVV. Així, siga quina siga la resolució de l’Audiència Nacional, la perjudicada serà, una nova vegada més, la plataforma comunicativa valenciana, ja que arrossegarà sempre un naixement sense consens ni acord que dificultarà extremadament l’estabilitat d’un projecte tan urgent com necessari.

Mentrestant, la societat valenciana s’acostuma a l’absència de mitjans de comunicació públics que ens conten la nostra realitat mitjançant la nostra gent. Ara per ara, tenim un immens buit documental per la manca d’arxius històrics que ens recorden, per exemple, com va canviar el govern del nostre País Valencià després de 20 anys de tirania del Partit Popular. A més, els nostres infants continuen sense saber què és poder gaudir d’escoltar la llengua de tot el seu país des dels aparells de sa casa, i això, malauradament, crearà un terrible precedent en un futur no massa llunyà.

No ens estendrem en unes repercussions que són de sobra conegudes. El que ens importa hui i ara és recuperar un ens que des del PP ens van arravatar vilment. La nova CVMC ha de passar a ser un ens estaturari i blindat a l’eventualitat política del moment, perquè no es pot permetre de nou la manipulació que van haver de patir els treballadors i els usuaris. I per a construir-la necessitem veure urgentment el consens entre els professionals de l’ens i el Govern. És genial que es creen mil i una estructures institucionals per a la reconstrucció, però és necessari comptar amb els que en saben, amb els treballadors que van patir les necieses d’uns polítics del PP que es pensaven que la RTVV estava únicament i exclusiva al seu servei.

La nova CVMC ha de nàixer del consens, d’aquest aire nou que ha revifat la política valenciana i ha tret les obscures ombres que habitaven perennes a les institucions valencianes. I ha de ser, com no pot ser d’una altra manera, íntegrament en valencià. Ja tenim un ventall molt obert d’emissions en totes les llengües del món, però no en la nostra. Clar que es poden adaptar continguts amb altres llengües, però l’essència, el vehicle, ha de ser el valencià que es parla (cada vegada menys) als nostres pobles i ciutats i que ha de vehicular-se per a vertebrar cada indret del nostre allargat país.

Comparteix

Icona de pantalla completa