Com acostuma a passar, l’ésser humà assimila les tragèdies com una part més d’aquesta vida que ens ha tocat viure. A ningú li sobta ja que cada dia muiren al nostre Mediterrani centenars d’humans que fugen d’una terrible guerra ni que les bombes tallen de soca-rel les vides de tants germans, veïns, paisans… Res ens treu la son si no és que la tragèdia passa tant a la vora que la pugues tocar amb les mans, acaronar-la, fregar-la.
És per això que ens estem acostumant perillosament a veure el foc a les nostres muntanyes. Acceptem resignats que cada any les flames destrossaran un ecosistema més necessari per a la nostra vida que la mateixa ocupació laboral o els sempiterns problemes que ens assetgen cada dia. És més, comencem a moure fitxa quan la voracitat de l’element ens ofega amb el seu embogit fum i ens fa moure de casa espaordits mentre deixem enrere el nostre estimat racó en el món.
Però realment es pot fer alguna cosa per a evitar que algú convertisca en cendres el nostre patrimoni natural? La resposta definitiva és no, no hi podem fer absolutament res. No en els casos en què un boig alimente el seu plaer notant el foc al seu costat. Tanmateix, pensem que sí que podem en els casos en què, com per exemple a Carcaixent, la negligència és el motiu de tan devastadora tragèdia. Però encara podem anar més enllà, perquè el que també és cert és que l’estat dels nostres boscos és denunciat amb freqüència per aquells que se n’ocupen, que posen el crit en el cel reclamant una actuació preventiva eficaç, una major inversió en protecció i, potser, només potser, podríem fer cas als qui en saben i intentar previndre que el foc, encara que l’encenguen, no dispose del seu escenari preferit per a desenvolupar la seua obra.
N’estem farts. Farts d’aquells que demostren la seua patologia obsessiva quan veuen cremar els arbres, farts que el nostre País Valencià sempre estiga amenaçat de mort per les flames d’un foc cruel i farts també que l’abast de cada incendi siga cada vegada més gran per la manca de previsió i manteniment del nostre patrimoni natural més preuat. I és que no podem fer res contra la sequera ni contra el roig i dur ponent que engalana el nostre cel ni fer que els núvols ens regalen l’aigua al nostre gust. Tanmateix, podem pensar en l’opció de previndre els riscos, d’augmentar la seguretat forestal, d’educar aquells qui, agosarats, encenen foc quan no toca i fins i tot podem crear voluntariat per a reforestar allò que ens cremen…
Lamentablement, amb tu, piròman, amb tu no podem fer res, ni és el lloc tampoc per a dir-te què ens ve del cor fer amb tu…
