Ja n’hi ha consens. A excepció del PP, la comissió d’investigació sobre l’accident del metro del 3 de juliol del 2006 ha conclòs que l’accident s’haguera pogut evitar si el Consell d’aleshores haguera invertit en seguretat i en la bona gestió d’un recurs públic. A més, assenyala responsabilitats polítiques, entre aquestes la de qui fóra president en aquell moment Francisco Camps; responsabilitats en la gestió de l’empresa pública Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana; i responsabilitats en el tractament de la comunicació. Tot plegat, el dictamen assenyala 13 responsables amb noms i cognoms que, si bé no ho són directament de la mort de les 43 persones i les ferides d’altres 47, sí que tenen molt a veure en el greuge i la humiliació que les víctimes de l’accident han patit durant aquests deu anys. Un tractament conduït per un afany sospitós de tapar-ho tot des del mateix moment de l’accident amb la manipulació i absència d’informació amb què tractà el tema l’extinta RTVV, passant per la negativa a qualsevol tipus d’investigació que no fóra gestionada pel mateix Consell o la celeritat per donar la culpa a la velocitat del comboi sense escoltar cap altra opinió al respecte.
No pot tornar a passar. En aquests deu anys, les víctimes, aplegades en l’Associació de Víctimes del Metro 3 de juliol han hagut de fer front a la ignomínia i la humiliació que els dedicava el Govern del Partit Popular, i això, en una societat que es considera desenvolupada, és extremadament greu. És més, entenem que els causants de tant de dolor han de ser els responsables d’assumir el desgreuge amb les víctimes. La veritat, en aquest cas, només entén un camí, la reparació del dolor a les víctimes i l’assumpció de responsabilitats als causants de tant de mal.
La veritat és que vist en perspectiva costa creure el que ha passat. Hom recorda el programa de Jordi Évole i la famosa actitud de Cotino; recordem com mentre les entranyes del cap i casal cridaven el dolor de l’accident els polítics s’esforçaven per tapar la tragèdia; ens vénen al cap com a punyalades els testimonis de les víctimes que denunciaven els oferiments pel seu silenci o la celeritat amb què es va netejar la zona del sinistre per tapar proves, i ens puja ardent un sentiment de ràbia espantós, insuportable.
Ara, com sempre, hem d’esperar el judici. La Comissió d’Investigació de l’accident del Metro del 3 de juliol ha emès un dictamen aclaridor que compta amb el suport de tots els partits que hi formen part menys, evidentment, els presumptes responsables que la tragèdia esdevinguera i culpables flagrants de la manipulació i humiliació de les víctimes. Honestament, hui ens fa llàstima que el PP valencià haja perdut l’oportunitat de demanar perdó per haver creat tant de dolor. Era un bon moment, era, de fet, l’última oportunitat. A partir de demà, i encoratjats per la força que el dia 3 de cada mes es manifestava a la plaça de la Mare de Déu, demanarem justícia amb tota l’esma del món. Amb açò sí que no ens equivoquem: 43 morts, 47 ferits, volem els responsables.
