Visc a uns pocs carrers de l’església del meu poble, un edifici construït quan el sevillà Juan de Ribera acaparava el poder polític, religiós i militar, del Regne de València. Aquesta proximitat fa possible que estiga al dia, a través del toc de les campanes, de rituals i celebracions. Les campanes són el rovell de l’ou del paisatge sonor de la vila. Algunes vesprades es tinyen de tristesa i malenconia quan ens anuncien la mort d’algun veí. S’està acabant la generació dels meus pares quan just comença a aclarir-se també la meua.
Una generació nascuda en la dècada dels anys trenta, que en plena pubertat va patir les privacions i la misèria econòmica i moral de la postguerra, l’eco dels trets que segaven la vida dels afusellats, la pudor de l’oli de ricí, l’escola franquista, el monolitisme informatiu, els silencis imposats, la por a la delació, l’adoctrinament polític i religiós persistent… Eixa gent que havia de demanar permís per a tot. Obligada a odiar la pèrfida Albió lladre de penyals, obligada a enyorar els terços de Flandes i un imperi on no es ponia el sol. Criats amb sang de ceba en temps de quaresma, posats en quarantena per a evitar el contagi de l’ànsia de llibertat.
Aquesta generació, a la qual pertanyen els meus pares, les autoritats locals, pressionades pel capellà d’aleshores, li van prohibir fins i tot ballar i llogaven un acordionista i se n’anaven d’amagat a una masia a l’altra banda del barranc al terme del Puig de Santa Maria.
Els dos germans del meu avi foren anarquistes. El menut va morir en la batalla de l’Ebre, l’altre restà al poble i sobrevisqué a la guerra i a tantes i tantes coses. Era acordionista i més tard trompeta de la banda de música. Sovint, quan eixia amb la bicicleta per anar a amenitzar amb l’acordió un d’aquells balls clandestins, apareixia a la porta de casa un algutzir que li ho impedia.
Només els partidaris del règim i els indiferents, que solen tindre una gran capacitat per adaptar-se al medi, vivien bé. La resta, no. Davant d’ells s’obrien els camins de l’exili i dels silencis. Anar fent, qui dia passa any empeny i tal dia farà un any.
A la porta del temple, com tants altres, m’he acomiadat d’aquells homes, d’aquelles dones que visqueren aquells anys. Amb alguns vaig passar hores de treball i algunes de lleure, vaig escoltar amb atenció les seues històries.
Hi ha qui parla o escriu a la lleugera acusant governs democràtics d’adoctrinament a les escoles o en els mitjans públics de comunicació, insulten la memòria dels represaliats per un règim dictatorial, els aturats. Construïxen el seu discurs ebris de testosterona, tenen la bandera molt gran! Són addictes a la fal·làcia, cecs que no veuen la biga en els ulls propis. Es pensen que la veritat és seua, com ho és Déu, com ho és la pàtria. Degraden la democràcia quan es pensen que tot val per aconseguir el poder. Tenen l’enyorança de l’autoritarisme que va marcar la vida de la generació dels meus pares.
