VALÈNCIA. Després del trauma generalitzat que ha suposat la repetició electoral del 10N –les quartes eleccions generals en 4 anys– enmig d’una crisi territorial sense precedents, sembla que a l’estat espanyol es torna a obrir un espai per al diàleg i l’acord polític. L’acord de govern exprés entre el PSOE i Unides Podem, tancat en menys de 48 hores i en un absolut secretisme per a evitar les conspiracions (internes i externes) que tractaven d’evitar-lo, n’és un bon exemple.
L’aparent calma que arriba després d’aquesta llarga tempesta també obri una porta que el govern del Botànic ha tractat de travessar des dels seus inicis. Ja el 2016, l’arribada de Carles Puigdemont a l’executiu català va mostrar-se a ulls del seu homòleg valencià, Ximo Puig, com una oportunitat d’or per a recuperar unes relacions que els seus predecessors havien deixat rovellar-se durant massa anys.
En aquella època, Puig encara parlava obertament de la necessitat d’integrar les diferents “nacionalitats” dins del model territorial, un ideari que l’acostava al president català i que hui dia s’ha convertit en material inflamable en el discurs polític. Des d’aquell primer moment, que poc després va arribar al seu punt àlgid amb “la primera visita d’un president valencià al Palau de la Generalitat de Catalunya en 18 anys” –en realitat en feia 5, però l’exageració s’adequava bé al nivell d’incomunicació institucional–, la relació entre ambdós governs s’ha vist entrebancada en nombroses ocasions, precisament, a causa de la qüestió territorial.
Com el protagonista de la clàssica novel·la de R.L. Stevenson, la convulsa vida política catalana i espanyola ha portat Puig a canviar entre dues personalitats envers el govern veí del nord. Si unes vegades el Dr. Ximo ha sigut més proper a l’entesa amb un territori germà del valencià, d’altres ha sigut Mr. Puig qui ha marcat distàncies amb uns líders dedicats al processisme independentista. Un seguit de mutacions que sembla més aviat marcat per les condicions externes que per l’objectiu de recuperar la normalitat institucional entre dues autonomies amb un munt d’interessos econòmics en comú.
Les declaracions que el president valencià va realitzar aquest dilluns estan en la línia d’aprofitar el nou escenari polític per a recuperar la tan desitjada normalitat. “La deriva dels últims anys pels independentistes té conseqüències de caràcter econòmic, emocional, cultural i polític”, va defensar Puig, tot apostant per “la normalització de la situació” i l’assoliment “d’espais de cooperació” entre Catalunya i el País Valencià.
Una relació d’alts i baixos
Aquesta actitud destaca amb l’airada advertència que Puig va llançar a Torra a les portes del 10N perquè deixarà “tranquils els valencians” i que quan estiguera “parlant de les seues ànsies sobiranistes o de tot el que forme part dels seus somnis”, no nomenara “la Comunitat Valenciana per a res”. Unes paraules que van tindre un important ressò a la premsa i que es van proferir en un clima preelectoral encara marcat per la sentència de l’1-O i les pressions de l’oposició perquè trencara amb Compromís –als qui havien clavat dins del sac dels “independentistes”, tot i haver superat aquelles complicades setmanes posant-se de perfil.
No va ser l’única ocasió recent en què la distància amb Torra semblava insalvable. També al juliol, amb un Botànic II acabat d’estrenar i enmig de les no-negociacions entre el PSOE i Unides Podem, el president assegurava que no es donaven “les circumstàncies” per a reunir-se amb el seu homòleg català. “Les relacions entre dues comunitats veïnes haurien de normalitzar-se, però l’agenda catalana en els últims anys no ho ha fet possible”, va afirmar.
De fet, aquest ha sigut l’argument que Puig ha enarborat cada vegada que les relacions s’han refredat. En els últims mesos també hi ha hagut ocasions en què el mateix Torra ha emplaçat Puig a trobar-se “ràpid”, però els intercanvis de declaracions a través dels mitjans mai no han arribat enlloc.
Val a dir que la relació amb Torra sembla haver generat menys complicitats que la que va establir amb Puigdemont. Durant més d’un any i mig, tots dos presidents van cimentar alguns ponts que van acabar definitivament enderrocats amb el referèndum de l’1-O i la posterior ordre de detenció de Puigdemont, que va fugir a Brussel·les. No va ser la distància qui va acabar de dinamitar la relació, sinó la seua destitució com a president de la Generalitat de Catalunya, l’aplicació del 155 i la nova contesa electoral.
El PSOE, dividit davant la crisi territorial
El sobtat pacte entre el PSOE i Unides Podem encara haurà de recavar el suport parlamentari necessari per a investir Pedro Sánchez com a president. Amb un Ciutadans a la deriva que ja ha anunciat el seu ‘no’, tot passa per l’abstenció de les forces independentistes. Les mirades es giren ara cap a ERC, que amb els seus líders a la presó demana reprendre el diàleg entre el govern espanyol i el català per a plantejar-se facilitar la investidura.
En aquest context, Puig –a hores d’ara el president socialista amb més pes en el mapa autonòmic– pretén prendre el paper de mitjancer per a recuperar el diàleg i obrir el debat territorial. Alineat amb el PSC de Miquel Iceta, que comparteix les mateixes conviccions federalistes, va assegurar aquest dilluns que s’obri “una oportunitat per a l’enteniment”. Junt amb el líder català –que va fer costat a Puig el dia de la seua investidura– confronta amb la branca més centralista del PSOE, contrària al pacte amb Podem i, per tant, a qualsevol apropament polític als independentistes.
Per ara, Puig ja ha vist com el model de govern que va assolir junt amb Compromís i Unides Podem s’ha vist replicat per a l’executiu espanyol. Queda per veure si, enmig d’un moment polític en què l’actual sistema territorial ha quedat impugnat, l’estat espanyol avança cap a la recentralització que reivindica la dreta o la federalització i l’aprofundiment en l’autogovern que proposen els diferents partits nacionalistes i gran part de l’esquerra. Dues solucions que a hores d’ara divideixen al PSOE entre la branca representada pel president de Castella-la Manxa, García-Page, i la d’Iceta i Puig.
De fet, la tensió interna en el Partit Socialista recorda la que ja es va viure el 2016, quan Pedro Sánchez va acabar defenestrat pel Comité Federal i el partit va acabar facilitant un nou govern de Mariano Rajoy. En aquell moment, Puig va beneir la decisió i fins i tot va fer campanya per Susana Díaz en les posteriors primàries; no és el cas de Miquel Iceta, qui va romandre fidel al seu secretari general. Tres anys després, Puig ha tornat a canviar de cara i, amb un context més favorable, ha decidit fer costat a Sánchez per a buscar una entesa amb els independentistes que el convertisca en president del govern espanyol.
Aquest dilluns, Ximo Puig es va trobar amb Iceta als Premis Carles Ferrer Salat de Foment del Treball, a Barcelona, des d’on va demanar a ERC obrir un diàleg “dins de la legalitat de l’Estatut [català] i de la Constitució Espanyola” perquè permeten la investidura de Pedro Sánchez. A més, va lloar la tasca de “pedagogia” del PSC sobre “què és Espanya”. “Cal buscar fórmules d’encaix perquè hi haja habitabilitat i maneres de viure en conjunt”, va defensar.
