Avui és això que ha convingut a anomenar-se “jornada de reflexió”. Les eleccions són demà. L’escenari és obert, inestable, bellugadís. El bloc de les dretes podria finalment superar el bloc de les esquerres cosa que, des del meu punt de vista, seria un desastre sense pal·liatius. Al capdavall, el Govern del Botànic al País Valencià –i el govern de Pedro Sánchez a Madrid amb el suport de Podem, Compromís i la resta de les forces progressistes– ha pogut materialitzar les seues propostes en aquests primers quatre anys només de manera tímida. Per fer un canvi profund, calen més legislatures, això és evident. Estroncar ara la il·lusió que es va encetar el 2015 seria un negoci brutal, un fracàs incommensurable –un fracàs no només dels partits que conformen l’actual Generalitat, sinó de la mateixa societat valenciana.
Sincerament, no tinc gens de confiança en les “decisions col·lectives”. Per desgràcia tinc gravat a foc al meu cap la sarcàstica sentència del meu aforista de capçalera, Stanislaw Jercy Lec: “L’home és individualment intel·ligent i col·lectivament estúpid”. No sé què eixirà de les votades de demà. Només puc pregar perquè la majoria dels meus conciutadans no es deixen influir pels cants de les sirenes ultradretanes i l’odi mastegat i regurgitat de la colla de franquistes, racistes, espanyolistes i xenòfobs no acabe imperant.
Ara ja sabem el que són les campanyes electorals. Els líders es dediquen a omplir les pantalles (els mítings només formen part de l’atrezzo) amb quatre idees bàsiques, sempre les mateixes, amb què martellegen el públic sense pietat i amb una fúria digna de millor causa. Això i les banderes de rigor (com menys idees, més banderes; com més poca vergonya, més banderes; com més interessos ocults, més banderes), perquè la majoria dels electors són com els bous, que no poden deixar d’envestir –pobres animals– davant d’un drap roig.
Em considere una persona moderada: moderadament liberal (en el sentit clàssic d’aquest terme, que inclou la tradició socialdemòcrata), moderadament d’esquerres, moderadament valencianista, fins i tot –si m’accepteu la paradoxa i un poc la boutade– moderadament radical. Per això no podria votar mai cap dels partits del bloc de les dretes espanyoles, que pugnen a veure qui la diu més grossa i qui excita més els baixos instints de l’electorat. Puc entendre que la dreta espanyola haja arribat a aquesta situació com a reacció als esdeveniments a Catalunya. Però ni això ni res pot justificar la compra del discurs de l’extrema dreta.
En fi, amic lector, demà és el dia clau. Tinc clar que, si l’electorat progressista es mobilitza, Casado, Rivera i Abascal (i Bonig i Cantó i tota la colla de subalterns locals) passaran la mà per la paret. Però aquest electorat és exquisit i poregós, i potser diumenge plourà o farà dia de platja o s’estarà molt bé al llit o no tindrà ganes de fer cues. Donar-li una segona oportunitat al Botànic és de llei. Ara falta saber si sabrem estar-ne a l’altura.
