Ara fa poc, un dia que posava en ordre les prestatgeries del despatx de casa, vaig descobrir que fa més de vint anys que vaig començar a escriure. Fa vint-i-un anys ja de Les ales de la memòria, que, per qüestions de l’atzar, la desapareguda editorial Marfil va publicar el 2003. Abans s’havia publicat Helena, un record sempre és mentida, la segona novel·la que em va venir al cap i al pas perquè, com comentava fa unes setmanes, a mi els temes me’ls dona la vida. Després n’han vingut cinc més en solitari i més de mitja dotzena de reculls de relats compartits amb altres companys. He filat també potser unes 300 columnes d’opinió entre El Punt-Avui, l’Información i aquest mateix diari. Una podria dir –disculpeu-me la immodèstia– que pot estar satisfeta d’haver dedicat 20 anys a fer el que li agrada i el que sap treballar amb una qualitat mínimament digna i amb professionalitat. No he fet els 47 anys i em queda molta obra per teixir i tinc molts projectes oberts, i ves a saber si encara no he de donar alguna sorpresa.
Tanmateix, em falta temps perquè he de fer una mitjana de sis hores de classes diàries més quinze hores de treball administratiu setmanals. Traieu comptes… Confesse que en més d’una ocasió he dit que, per a mi, la docència i el secretariat no són treballs: són “danys col·laterals”: He de fer de professora i de secretària perquè he de mantindre els meus fills. Jo el que vull fer és dedicar la meua jornada d’entre 8 i 12 hores laborals (aquestes són les que faig segons l’època del curs) només a escriure i a llegir. No pot ser, però. I moltes vegades em pregunte si això els passa a tots els escriptors o només a mi… O només als que escrivim en llengües minoritàries?
He de reconèixer, amb tot, que ara que acabem de començar el curs m’emociona alçar-me cada dia i carregar la meua maleta amb un grapat de llibres de literatura infantil, i repetir mil vegades allò “d’un xiquet que llegeix serà un adult amb pensament crític”, i reactivar el cervell amb un manoll de regles gramaticals i recordar altres mil vegades allò de “no es pot permetre que una mestra envie una circular als pares amb 25 faltes d’ortografia en valencià! Això passa en castellà?” Repetir-me m’emociona més cada curs que passa, sobretot quan faig classe de Literatura Catalana Infantil en quart d’Educació i m’hi trobe alumnes que fa quatre anys aprenien a fer redaccions ben pulcres en la meua classe de Llengua Catalana de primer. Em corprèn també travessar la porta de la Facultat els primers dies i sentir de sobte el meu nom pronunciat per joves veus, i que se m’acosten alumnes que ja no em tenen de professora i em facen dues besades, i que em conten la vida acceleradament quan els dic: “M’alegre de tornar-te a veure! Com et va, bonica (o bonico –que en tenim pocs, però també en tenim–)?” M’entusiasma adonar-me que recorde els seus noms, tant si els veig pel corredor com si els torne a tindre a l’aula després de tres anys: Anne, Rebeca, Rocío, David, Jorge, Carlota, Sara, Maite… També soc capaç de recordar molts dels seus cognoms Faus, Quiles, Rocamora, Cano… D’alguna manera és com si jo fora un vi que va fent-se vell i els meus alumnes van fent solatge nom a nom, rostre a rostre, il·lusió a il·lusió. Això supose que ens passa a tots els professors. El que no deixa mai d’impressionar-me, però, és com creixen, com maduren en només tres o quatre anys. Quan els tinc en tercer o quart faig classes a homes i dones que en primer encara feien olor de llapissera, com els xiquets d’un parvulari.
