VALÈNCIA. Al davant del tribunal, Dolores Escandell –que va prestar declaració dilluns passat– és una dona menuda i prima, funcionària de carrera i un dels últims peons que va utilitzar la trama encapçalada per Rafael Blasco i el seu empresari de capçalera, Augusto Tauroni, a l’hora de desviar els fons de les ajudes al Tercer Món.
L’escàndol va aflorar a la llum pública el 6 d’octubre del 2010, només cinc dies després que Escandell arribara com a cap de servei de Gestió, en substitució d’Amparo Ortiz, la darrera dimissió en l’organigrama de la Conselleria on el saqueig dels fons de cooperació ja es feia sense cap fingiment.
Les acusades de les filtracions a la premsa van ser les experimentades tècniques Eva Solá, Ana Tamarit i Begoña Campaña. I Dolores Escandell es va encarregar de fer-los la vida impossible. Primer els va retirar paulatinament l’accés a les bases de dades fins que, a poc a poc, es van quedar sense feina. “Crèiem que qualsevol matí no tindríem ni cadires on seure”, reconeix Campaña. I Solà recorda una enfurismada Escandell: “Ací rodaran caps!”, tot i que aquesta ho nega. Siga com siga, poques setmanes després va finalitzar el contracte de les tres tècniques sense que fora renovat.
Tan eficient havia sigut el treball d’Escandell taponant fuites internes que Marc Llinares, cap d’Àrea, i Josep Maria Felip, director general de Cooperació i Immigració, li van encarregar custodiar la joia més preuada de la trama: l’expedient inicial per a construir un hospital a l’Haití postterratrèmol. Un projecte que la Generalitat havia pressupostat en 5 milions, dels quals la fundació Hemisferio, matriu de la trama ideada per Tauroni, pensava embutxacar-se 2 milions en cru. L’hospital no va prosperar per l’inici del procés judicial i la crisi econòmica, però sí que es van arribar a comprometre els 177.779,19 euros col·lectats en dos comptes de les desaparegudes Bancaixa i CAM oberts per Rafael Blasco arran de la gran catàstrofe.
Amb aquests diners es va projectar una oficina tècnica que es va adjudicar a dit a l’ONG de Tauroni, qui va destinar bona part a pagar el munt de nòmines que devia als seus treballadors. Llinares i Felip van recórrer novament a Escandell, en aquest cas per a convertir l’incipient, confús i térbol expedient d’Haití en un paper sense taca a ulls de l’Administració. “Pren-t’ho com una cosa personal”, li van demanar.
Però una cosa era fer tasca bruta i anònima i una altra estampar la firma en un document oficial on, segons Escandell, “hi havia justificants de dietes i viatges que no es corresponien amb una oficina tècnica on tampoc estaven acreditades les finalitats dels diners”. “Li vaig dir a Felip que no el tancaria [l’expedient] i que tornaria la documentació”. La reacció de la subordinada va descol·locar Felip i Llinares, tal com demostren les nombroses converses interceptades per la Policia: “La centrem a hòsties?”, “Eixa tia és una inútil”, “Què vol saber sobre l’expedient?”, “Li he donat una mica de marge perquè l’altra opció era pegar-li un tir al cap”.
Llegits per boca del fiscal, el seguit d’exabruptes ompli la sala d’estupor. Els acusats són una col·lecció de joncs en aparença inalterables pel vent que els bufa de darrere. Una familiar d’Escandell se’ls mira i rebla un “Què fills del puta!” amb una veu allunyada del tribunal, però amb la suficient potència per a ser escoltada des dels bancs més pròxims.
Hivernacles amb diners cap a Miami
“Estic molt trist”. Ho diu Rafael Barrera, l’expresident de Fudersa (Fundació per al Desenvolupament Rural i Salut) poc després d’acabar la declaració com a acusat. No és per a menys. Després de sessions de laxitud, el fiscal anticorrupció, Jesús Carrasco, s’ha empleat amb contundència amb un home acostumat a ser autoritari amb els febles i, per tant, feble davant les autoritats. Amb eixe primer rostre el recorden les dones que va seleccionar per a treballar en els projectes d’hivernacles impulsats a la província de Monte Plata, una de les més pobres de la República Dominicana, entre el 2009 i el 2011. Aquesta ONG, la primera a entrar en l’òrbita d’Hemisferio, va aconseguir en les convocatòries d’eixos anys sis projectes, amb un total subvencionat d’1,8 milions. Val a dir que la xifra final de la vintena de projectes associats a la trama entre el 2009 i el 2011 fou de 5,5 milions. Els perits judicials d’Hisenda calculen que s’hi van desviar 3,2 milions.
La tècnica era senzilla: es facturaven quantitats desorbitades a empreses vinculades a Augusto Tauroni per treballs inexistents. En el cas de Fudersa, el 2009, de cada projecte va abonar 76.733,7 euros i 72.140,4 euros a Arcmed (empresa on Marc Llinares comptava amb un 30% de les accions) per uns treballs topogràfics que van acabar elaborant els tècnics locals per 169€ cadascú. Arcmed havia estat fundadora, juntament amb Dinamiz-e, de la Fundació Solidària Entre Pueblos, que va canviar a Hemisferio després de la denúncia de la històrica entitat Entrepobles. La segona firma, Dinamiz-e, va facturar 50.383,44 a ambdós projectes per 9 capacitacions que mai no s’impartiren. Per últim, Desfa, relacionada amb Joaquín Rafael Blasco, mà dreta de Tauroni, va rebre 40.214,88€ en cada projecte per l’ús d’uns plaguicides que, en realitat, van ser subministrats per les autoritats dominicanes i que van costar al voltant de 250€ per partida. Aquestes tres empreses, a partir del 2010, van ser substituïdes amb imports facturats molt semblants, per Quinto Centenario, New Castle Consulting i Advantia, respectivament. Totes relacionades amb Tauroni i radicades a Miami.
A més, a la República Dominicana només es va destinar el 10% de les subvencions, ja que la majoria d’elements, com ara l’estructura dels hivernacles, els tractors i les ferramentes, es van adquirir a empreses valencianes en contra de la llei de subvencions, que recomana obtindre els materials als països de destinació. “Allà no resultaven més barats, hi havia una picaresca”, justifica Barrera sense aplicar-se l’argument a la seua firma necessària per a transferir de forma sistemàtica la meitat dels diners, vora 1 milió, a les empreses de la trama. “Després de huit anys no té una altra explicació a oferir?”, li esbronca el fiscal davant ‘’evidència del frau. “No ho sé”, “no ho recorde”, “no vaig vore res estrany”, balbuceja Barrera, que s’enfronta a una petició fiscal de tres anys de presó i 800.000 euros de multa. I sols quan el seu advocat demana un temps mort i l’alliçona breument, pot articular un argument de mínims: “Si els tècnics de l’Administració admeten que eixe és el cost real, la meua obligació és executar el projecte i no valorar si costava més o menys”.
La secretària que tot ho sap
Maribel Castillo és d’aquelles persones discretes a les quals no se li escapa un sol detall. Al gener del 2009 va ser contractada com a secretària de la Fundació Solidària Entre Pueblos, constituïda un mes abans per Agusto Tauroni, a qui coneixia dels cursos de pilot d’aviació que compartia amb el seu marit, Fernando Cañete. En els inicis, la fundació estava situada en un prometedor pis del cèntric carrer de Sant Vicent que, en temps de bonança, es va ampliar al d’enfront fins que les coses començaren a davallar i es van traslladar a un espai més humil del carrer Hernán Cortés. Castillo ho ha vist tot i sap de tot, però com que es tracta d’un judici on està acusada de greus delictes i no d’una sessió d’hipnosi, acaba dient allò que processalment la beneficia, tot comptat amb els pactes firmats amb la Fiscalia i la Generalitat, que exerceix l’acusació particular. A aquestes cal afegir l’acusació popular de la Coordinadora Valenciana d’ONGD.
Unes revelacions que, malgrat tot, no són poca cosa i que fa bellugar-se d’inquietud la primera filera d’acusats, amb Blasco, Tauroni i Llinares com a mascarons de proa. Reconeix, per exemple, que Rafael Blasco era conegut amb el malnom de ‘conill’. En un correu de l’11 de juliol del 2011, confiscat per la policia, Tauroni escriu: “5.000 per al conill”. “Eren diners”, admet Castillo. En una altra anotació del cap d’Hemisferio apareix RR, segurament Roger Rabbit, com també era denominat Blasco: “RR, 7.500, 5.000”. I Castillo no dubta a confessar que l’intercanvi de paquets i sobres amb la secretària del llavors conseller, María Ángeles Rincón, eren habituals. Primer a la seu de la Conselleria i, més tard, quan Blasco va quedar únicament com a portaveu del grup del Partit Popular a les Corts, al cantó del carrer de Navellos on hi havia la Casa dels Caramels. “El sobres estaven tancats, no sé què hi havia dins”, afegeix Castillo.
No hi ha dubte que Blasco era la pedra angular de la fundació de Tauroni. Durant una conversa interceptada per la policia el 2011, Maribel Castillo admet al seu marit, Fernando Cañete, que a Hemisferio no li quedava res i que estaven esperant “on cau Blasco per a muntar un altre xiringuito“. Un fet impossible perquè el 23 de febrer del 2012 l’operació Osvald va concloure amb la desarticulació de la trama i amb la majoria dels membres al calabós. Rafael Blasco no va ser detingut per la seua condició de parlamentari i, per tant, d’aforat davant la justícia.
Avaluacions a favor del frau
L’home que avança cap al tribunal carregat de papers i carpetes és un dels noms principals de la trama. Es tracta de Luis Castel Aznar, l’enginyer de camins a qui la Conselleria va adjudicar a dit l’empresa externa que avaluava els projectes. Legalment, els seus informes devien aportar una garantia d’objectivitat per a mantindre l’aparença de legalitat. Això mateix, una aparença. A més reconeguda, en part, pel mateix Castel malgrat la manca d’acord amb les acusacions i l’exposició a pit obert a una pena de 9 anys i mig de presó i 64.800 euros de multa.
L’estratègia de Castel consisteix, de fet, a admetre amb naturalitat que rebia indicacions de Marc Llinares per a pujar i baixar puntuacions en projectes de determinades ONG, sempre seguint la seua conveniència, que era la de la pròpia trama. Però alhora esgrimeix el decret 135/2010 per a defensar que els documents de l’avaluadora “eren tan sols una assistència, una mera opinió no vinculant”. I prossegueix: “Els expedients s’elaboraven en format doc i excel, sense firmar i en la Conselleria podien fer el que volgueren, tallar i apegar si així ho consideraven”. Si això era cert, quin sentit tenia que Llinares li ordenara modificar les puntuacions quan ho podia fer ell mateix?
De fet, les proves acumulades durant els escorcolls demostren com la trama intervenia constantment en el treball de Castel. Per a les convocatòries del 2009, Llinares va confeccionar un document amb la il·lustrativa contrasenya ‘caaz’, nom de l’empresa de Castel (en aquell temps compartia el negoci en una UTE amb BiConsulting, despatx de Manuel Broseta), titulat: ‘Instrucció per a l’arranjament de les convocatòries’. I per a les del 2010 hi ha un correu de Tauroni a Llinares amb una llista negra i blanca d’ONG. Fins i tot el 2011, amb Blasco ja fora del Consell, Tauroni va enviar novament a Llinares un quadre d’entitats i d’imports amb l’enunciat ‘Ordenats de major a menor interés’, on a la cúspide hi havia Hemisferio.
Les relacions entre Tauroni i Castel també eren properes, segons va apuntar Maribel Castillo, qui recorda que durant una reunió a Hemisferio l’avaluador es va comprometre a rebre els projectes de la fundació abans que es presentaren a les convocatòries de subvencions i així corregir-hi possibles errors. Una tasca de jutge i part que avala la declaració de Jesús Urquiza, mà dreta de Castel, qui assenyala: “Modificava les avaluacions, ja que Luis [Castel] m’ho demanava perquè, deia, li ho indicaven des de la Conselleria”. I rebla: “Llinares era el nostre controller“.
