(Experiment per practicar recursos de la imatge)
Primera part

Increïble! Un sol home fou capaç d’aturar un comboi de metro a tota velocitat. Duia un barret ennegrit per tota classe de contaminació inclús l’amiant i tocava l’acordió prop de la porta.

En veritat, els seus dits de sucre van atrapar les tecles per donar una tonalitat dolça a la música que naixia en la manxa. D’aquesta manera va alterar la rugosa rutina del comboi que se’n va anar ensopint, com si la catenària no tinguera electricitat.

Cada volta anava més a poc a poc sense que poguera fer res el conductor, que en el seu esperit confiava arribar prompte a l’objectiu en la carrera per tindre els anys per la jubilació. Per fi, embriagat pel timbre de la música, gairebé sense adonar-se’n, ni que haguera punxat les rodes, es va detenir dins el túnel quedant-se com un munt de mel a on els passatgers estaven enganxats i no podien alçar les ales. Xisclaven aterrits. No podien fugir. El que va aconseguir desenganxar-se’n, i va estar a punt d’eixir al mig de túnel, va fer marxa enrere per por de l’amiant.

Potser creien que xocarien amb un altre comboi en qualsevol moment. Retreien a l’acordionista el que feia amb acords tan i tan lents, el colpejaven amb els punys i li donaven patades perquè parara. No gaire lluny se sentia el soroll i el xiulit d’un altre comboi, per sort venia en sentit contrari per les vies del costat. Pitjor seria que un altre comboi vinguera per darrere: inevitable l’envestida. Un passatger va donar tots els diners i les targetes bancàries a l’home de l’acordió. Els ulls se li van encendre d’alegria; almenys, moriria amb algun capital. Per recollir els diners, l’acordionista va haver de parar de tocar, i llavors va sentir una veu forta i estranya:

Continuarà…