Quarta part
―Sí, home, el del ric jueu ―vaig dir buscant-lo amb la mirada. Havia estat casada amb un ric jueu, home sense manies sempre que hi hagués diners pel mig. Vivia més enllà del riu que creua la ciutat, just on començava la zona residencial. De cases a l’abast de gent com nosaltres però que no ens atreien.
Era un collar de plata i or que només venien uns pocs joiers de París i Londres. Me’l va regalar en una festa d’empresaris de la capital.
―Faré el que calga per a aconseguir-te el collaret i anar a la festa.
Per què Josep s’hauria deixat convèncer tan prompte? De qualsevol manera no em calia saber mal. Tot i això, vaig posar les mans darrere el cap. Era evident que, si ell me’l trobava, podia passar a ser un home dur i ferm per minvar-me capricis. Vaig encreuar les cames en direcció a ell, que va moure el cap de dalt a baix i va fer un somriure una miqueta nerviós. No calgué esgardissar-se. Cap obstacle per dominar-lo, pobret, en la teranyina que li havia teixit. Sempre havia sabut que ell podia aguantar de tot.
Posseïa collars de sobres, però el del jueu no hi era. Vaig pensar que devia ser en qualsevol habitació d’un hotel. Ho vaig deixar córrer: tant li feia!
―Tria el que més t’agrade ―em va dir amb la caixa forta oberta.
―No sé. Ajuda’m! Un del teu gust.
―No, això no. Tu mateixa!
―Mira, doncs, aquest mateix ―sense pensar molt en vaig agafar un per anar a la festa.
―Estàs preciosa ―em digué quan marxaven.
―Gràcies per ajudar-me ―li vaig fer un petó.
El meu coll, una mica bronzejat, captivava les mirades i no portar-ne era com si anés sense vestit. Amb els cabells recollits en un monyo, el collar vestia i m’amagava la part més sensible del cos. Sense ell em veia despullada enmig de tothom. No vam arribar a deshora amb un Mercedes conduït per un xofer, vam escampar petons i abraçades i les rialles ens van donar més lluentor. Amb un posat ben dret caminava davant d’amics que feia temps que no veiem i que vam trobar igual: el que era babau continuava igual. Si a algú d’ells fa anys li deien que era una pura desgràcia, segueix fent les ximpleries i fent el fanfarró amb l’esportiu. Els amanerats seguien amanerats, els que havien de suportar la gelosia de les dones també segueixen iguals; en canvi jo no tenia cels de Josep; que fotia un clau amb alguna, doncs bé, això que s’havia trobat, reiet meu!
Continuarà…
