El suplement ARTS del diari El Mundo feia un llistat en forma de calendari, la setmana passada, amb els dotze creadors imprescindibles a tindre en compte per a aquest any que comença. M’incloïen a mi com a escriptor, cosa que els agraïsc. Hi estic en bona companyia: en el camp del disseny hi apareixen Maria Prada i Lorena Sayavera (que es van encarregar de la darrera campanya gràfica de les falles de València), l’actor i director de cinema alcoià Pau Durà, les ballarines Asun Noales i Eva Bertomeu, els músics d’Adda Simfònica, els actors de teatre Xavo Giménez i Maria Cárdenas o el conjunt pop Els Jóvens, entre altres.
Supose que els escollits representem un ventall d’activitats prou variat. ARTS és precisament un suplement que, en el temps que porta des que es va fundar, s’ha destacat per oferir una mirada generosa i desacomplexada sobre el fet artístic valencià. I, a més, ho fa en la nostra llengua, cosa que, tal com està el paper imprés al panorama dels mitjans de comunicació al País Valencià, no es pot deixar de destacar. Es publica, per cert, dijous: els qui no el conegueu ja teniu un motiu per comprar El Mundo aquest dia de la setmana.
De tota manera, la reflexió que vull fer és tota una altra. Em fa la sensació que, de totes les activitats artístiques destacades pel calendari d’ARTS de principi d’any, l’escriptura és un poc la germana pobra. Tot té el seu públic, més o menys nombrós. Però els qui escrivim llibres, és el fet, molt sovint tenim la sensació d’adreçar-nos a una instància buida, a un lector que massa vegades no hi és.
Alguna cosa passa al País Valencià quan som capaços de generar un grup d’autors de qualitat remarcable, una literatura perfectament homologable dins qualsevol estàndard on se’ns vulga mesurar, i en canvi no aconseguim formar lectors en una quantitat apreciable. Les xifres de venda dels llibres, perdoneu que us ho diga, són de riure: si un volum aconsegueix vendre 600 exemplars això ja es considera un gran èxit, perquè una primera edició no supera quasi mai aquesta xifra. El més normal, però, és que d’un llibre d’un autor mitjanament conegut no se’n venguen més de 200 o 300 exemplars.
D’altra banda, caldrà també fer menció a l’hàbit genèric que segueixen els escassos lectors en valencià. Normalment, només llegeixen novel·les, així que la poesia, l’assaig i el teatre són les engrunes d’aquest esquifit pastís. Això equivaldria, en matèria gastronòmica, a consumir només proteïna animal, és a dir, ni fruita, ni verdura, ni llegums, ni res més. Els resultats ja comprendreu quins serien…
Amb aquesta dieta tan migrada i restrictiva, no m’estranya que el pacient tinga una mala salut general. Iniciatives com la del suplement ARTS ens recorden que tenim un grapat de generals molt destacable al cim de tot. Però ens falla, estrepitosament, la infanteria. I la pregunta és, encara, per què?
