Visc en un carrer que té vint-i-huit números, però en el qual no hi ha més que vint cases. Una bona part estan buides, plenes de teranyines, i per les seues cambres i corredors es passegen espectres en brusa negra o en sinagües blanques. Cases velles adaptades als nous temps, on el fang i la pedra es barregen amb la rajola i el pòrtland.
Si he de ser fidel a la realitat, he d’aclarir que més que carrer és una travessa. Un carreró estret del nucli vell del poble de sòl empedrat i vorera angosta. Creua un carrer llarg i limita amb altres dos paral·lels. Va de nord a sud. Jo visc al sud, on bona part del dia el sol es va menjant amb una lentitud de segles la fusta noble de la porta de casa.
Un metre i mig li impedix encaixar amb el carrer de la Torreta i ser la seua continuació. A la Torreta hi ha la casa més vella del poble, que algunes fonts històriques afirmen que fou construïda en època sarraïna.
El meu és un carrer tranquil. En un temps bullia d’activitat, hi havia dues carnisseries, una botiga d’ultramarins, el despatx d’un practicant i l’estafeta de correus. Ara no hi ha res. La seua situació en l’entramat urbà del barri, un barri que els més vells li diuen poble (perquè la resta són els barris d’eixample i l’antiga pedania dels Hostalets), un entramat d’origen romà, el convertix a certes hores en un carrer excessivament transitat per vehicles a motor.
Durant uns anys va portar el nom de Sanjurjo. Així a pèl, sense el nom, José, ni el seu grau militar, general. El nomenclàtor del barri està ple de noms de sants, i de xiquet em pensava que aquest era un nom més del santoral catòlic i no el d’una llarga llista de militars reaccionaris, conspiradors i colpistes.
Abans, diuen, va portar el nom d’una verge, la del Rosari. Hi ha una casa que té en la façana (frontera li diem a l’Horta), en un panell de ceràmica, aquesta Mare de Déu pintada. Aquestes mateixes fonts asseguren que el carrer tenia en el segle XIX una eixida fora del casc urbà a través d’un portal, el portal vell que donava tot just al camí dels Antigons del qual naixia, un centenar de metres més enllà, el camí València. El portal desaparegué i la casa del costat es va menjar l’espai que deixà buit.
Ara el carrer porta el nom de don Francesc Roca i Alcayde (1881-1973), un mestre d’escola fill del poble i gran aficionat, com jo mateix, als avatars de la història. Fou director de les Escuelas Graduadas de Burriana, corresponsal del diari El Mercantil Valenciano i fundador de la revista Pátria. L’any 1932 publicà el llibre Historia de Burriana. Després de la Guerra Civil, les autoritats del nou règim el van obligar a deixar la docència i, fins a la seua mort, es va dedicar a tindre cura dels seus horts de tarongers i a escriure centenars d’articles sobre la història de Puçol. Paco Roca fou el creador de la teoria en què s’afirma que l’escriptor francés Prosper Mérimée (1803-1870) es va basar en una hostalera de Puçol per a crear el personatge protagonista de la seua novel·la Carmen (podeu trobar en l’editorial Bromera la traducció que fa uns anys en va fer Josep Lozano), sobre la qual posteriorment el compositor Georges Bizet (1838-1875) va escriure la famosa òpera del mateix nom. Després, la teoria la feu seua el poeta i historiador Francesc Almela i Vives (1903-1967). Des dels anys seixanta del segle passat alguns mitjans de comunicació, de tant en tant, tornen a airejar aquesta hipòtesi. Al complex turístic Monte Picayo instal·laren una estàtua dedicada a Carme la dels Hostalets de Puçol a l’entrada del pàrquing del desaparegut casino.
De tot açò que escric els veïns del carrer no saben res. Els més vells prenen el tebi sol d’hivern mentre fan petar la xarrada i els xiquets i les xiquetes juguen cridaners a pilota en eixir d’escola.
Soc el millor escriptor del meu carrer. Bade i escric, no sé fer una altra cosa.
