El meu treball m’obliga a passar bona part de la jornada assegut, seguint amb atenció el traç dels camins de tinta que uns i altres han/hem construït. Camins de mots que ens fan sentir, evocar, imaginar, reflexionar… El pitjor, el més sinuós d’entre tots aquests camins, és aquell que ni el que l’ha traçat sap on va.
Quan m’alce de la cadira, m’estire com un gat vell i després isc de casa amb una necessitat física de xafar llambordes, asfalt o terra premsada per a continuar amb un ritme pausat passejant mentre vaig evocant, reflexionant, imaginant, sentint… Ho faig sol la majoria de les vegades o amb poca companyia. Soc un individu que gaudix més del petit comité que de les grans concentracions.
Una nit caminava en bona companyia, redibuixant amb els passos el límit sud del meu poble. La lluna esbossava, a escassos tres quilòmetres entre els camps de tarongers, la silueta dels tossals del Puig de Santa Maria, quan a la part dels horts vaig ensopegar amb Manolo M. Pinyol i el seu fill, que eren asseguts sobre el marge de la séquia. «Bona nit! Què feu ací a estes hores de la nit?». «Bona nit! Busquem el gat».
Aquell matí, el gat de la família, en trobar la porta oberta, havia eixit tafaner a veure què passava pel món. En una travessa veïna algú havia encés una traca i el gat, en compte de tornar sobre els seus passos, va eixir disparat com ànima que se’n porta el diable. Manolo el va buscar per carrers i places veïnes, sota els cotxes, als solars abandonats. Era un felí dòcil i tímid que s’havia fet estimar. A pesar de la seua perseverança, no van trobar l’animalet.
Manolo M. Pinyol sempre havia sigut un home lleial als seus, un individu tossut, constant, honest. Sindicalista i socialdemòcrata convençut. Una persona arrelada en el seu poble, amant de les tradicions. Membre actiu de la societat, fou president de falla, col·laborador de comissions de festes, regidor de l’ajuntament.
Un home de consens que mai no perdia les formes. Incapaç de retirar la salutació a ningú, per més que les diferències polítiques hagueren crispat la situació.
Era una persona a qui li agradava comptar amb tots quan la responsabilitat l’havia dut a ocupar un càrrec. S’acostava a tu amb un somriure que redefinia el seu rostre de trets grecs i et demanava amb humilitat i alegria el que volia; no podies negar-te.
Som, ara, en un temps caïnita on hi ha qui va sembrant odi i crispació per allà on passa, i trobe que ens falten més polítics amb el talant de Manolo M. Pinyol.
Quan qui els escriu era un aprenent de poeta (encara ho sóc), em va donar l’oportunitat de fer el llibre de la falla Hostalets. Amb un grup d’amics, vam voler fer un llibret estèticament trencador, cosa que ens va costar un gran nombre de crítiques. Manolo ens va protegir assumint el projecte com a propi. Li hauria estat més fàcil, com fan tants altres, llançar-nos als lleons i salvar el seu cul. No ho va fer, mai no li vaig sentir un retret.
Fa un temps me’l vaig trobar assegut a la terrassa d’un bar. Tenia mal aspecte. Li vaig preguntar i em va respondre que havia perdut la salut i estava lluitant contra una malaltia agressiva que l’havia portat a passar alguna temporada a l’hospital.
Manolo no perdia l’esperança de refer-se i lluitava amb constància i perseverança. Mesos més tard va faltar. No era un home vell. En assabentar-me’n, no vaig poder deixar de pensar en aquella nit en què me’l vaig trobar buscant el seu gat. La salut, com la seua mascota, se li havia escapat emportant-se amb ella la seua vida.
